dimecres, de novembre 14, 2018

25 anys de Vilamagore

Vilamagore ha fet enguany el seu 25è aniversari.

 Aprofitant l'avinentesa, s'ha realitzat un vídeo que el podeu visualitzar clicant el següent link.


https://www.youtube.com/watch?v=7u21t9kWAa4

dimecres, de setembre 19, 2018

Desviament riera de Vilamajor

El 15 de setembre de 1865, la reina d’Espanya va autoritzar a Marià Tomàs Pasqual per tal que executi les obres necessàries  per rectificar la llera de la riera de Vilamajor en la part que creua una heretat del peticionari que es troba a la Vilanova de Vilamajor.
Les obres s’han de portar a terme segons el projecte presentat havent de fer la nova llera, de  30 metres d’ample, abans de fer les modificacions en la llera existent, el que donarà peu a una nova peça de terra la qual serà propietat del promotor.

dimecres, de juliol 25, 2018

Refugiats a Vilamajor durant la guerra civil. Casa Monteys


Tota guerra, i més significativament  les considerades civils, provoquen, especialment en els bàndols perdedors, un moviment  de població  a la cerca d’una major seguretat. Són els coneguts com a refugiats.

La guerra civil espanyola no va ser una excepció. Hagueren constants moviments de refugiats en tots dos bàndols, però  foren especialment significatius a partir del moment en què les tropes franquistes varen anar conquerint territori republicà.

Amb al finalitat de gestionar l’arribada de refugiats a Catalunya, darrer territori conquerits pels feixistes, el Govern de la Generalitat va encarregar-se de constituir primerament el Comitè d’Ajut als Refugiats i posteriorment, el Comissariat d’Assistència als Refugiats.  Ambdós ens col·laboraven estretament amb el govern de la república per tal de buscar la  millor solució al problema dels refugiats.

Totes les poblacions de Catalunya amb més de 10.000 habitants, tenien l’obligació de constituir un Comitè Comarcal d’Ajut als Refugiats (CCAR)  des d’on es coordinaven les accions que s’havien d’emprendre per donar assistència als refugiats. Granollers fou la seu de CCAR a la nostre comarca.
El CCAR  s’encarregava d’elaborar el cens de població refugiada a partir de les dades que rebia dels diferents ajuntaments de cada poble on se n’acollia. Posteriorment enviava aquestes dades a la seu central del Comissariat d’Assistència als Refugiats. En aquestes llistes hi figuraven diverses dades, entre les quals hi havia: nom i cognoms del refugiat, edat, origen, ofici, data en què el refugiat s’havia donat d’alta o en cas que es donés de baixa, la data en què es va produir i el lloc cap a on s’havia traslladat.  A partir del 9 de gener de l’any 1937 la Generalitat de Catalunya va començar a trametre unes ajudes als ajuntaments la població dels quals acollia refugiats: 2 pessetes diàries per cada un d’ells. A més d’això, es comprometia a pagar les despeses anteriors a aquesta data, en cas que es poguessin justificar.

El 14 d’agost de 1937 es van dissoldre el Comitè d’Ajut als Refugiats i es va constituir el Comissariat d’Assistència als Refugiats. El motiu es deu al fet que el problema dels refugiats cada vegada era més complex i calia fer alguns canvis organitzatius. Aquest nou organisme estava subordinat a la Direcció General d’Assistència Social i s’encarregava a partir d’aleshores d’elaborar els censos, distribuir els refugiats, realitzar tasques d’informació i inspecció, etc. El Comissariat s’encarregava, a més, de transmetre les ordres que rebia des de la seva seu central de Barcelona a tots els ajuntaments de poblacions on s’acollien refugiats. El Comissariat s’encarregava de realitzar els pagaments dels subsidis als ajuntaments a partir de les relacions que aquests enviaven, amb diners provinents de la Generalitat.  El Comissariat, portant a terme les seves funcions de distribució dels refugiats, controlava tots els desplaçaments de refugiats entre municipis. Els ajuntaments comunicaven al comissariat la petició de trasllat d’un o més refugiats i aquest analitzava la proposta. Feia les gestions pertinents amb la seu central de la capital catalana i donava permís o no, depenent del cas, per portar-se a terme el trasllat del refugiat i alhora el del seu subsidi. Seguint aquesta mateixa regla, el comissariat s’encarregava també d’avisar als ajuntaments de noves arribades de refugiats a la seva pròpia vila.

En aquesta situació, entre l’abril i l’octubre de 1937, les tropes franquistes varen conquerir el País Basc i Astúries provocant una onada de refugiats  que fugien de les possibles represàlies dels bàndol vencedor.  I cap a on es van dirigir? Es van repartir per tot el territori que encara estava sota el poder del govern republicà, entre ells Catalunya.

Vilamajor li va tocar rebre 34 refugiats provinents de Gijón  els quals varen arribar a les 9 hores de la  nit del 14  de setembre de 1937.  Tenint en compte que la població de Vilamajor era de  1.232 habitants i que tenien acollits 121 refugiats (10% de la població), l’arribada de 34 nous refugiats no deuria  de ser un motiu d’alegria  per la població atès que el manteniment anava a càrrec, en una primera instància, de l’ajuntament  i, com us podeu imaginar, no es trobava en una situació econòmica ideal.  El primer problema que es van trobar les autoritats locals era on  podien allotjar a tal quantitat de refugiats, tenint en compte que ni se’ls esperava  i que quan van arribar ho van fer de nit no donant opció  a l’alcalde de cercar alternatives. Les cases del poble incautades per  l’ajuntament, pel PSOE, UGT i CNT  es trobaven plenes a vessar sent impossible encabir els nous refugiats.  Hi havia, però, una casa d’estiueig de la família Monteys (on es troba actualment el casal d'avis), que tenia 13 llits, dels quals 5 o 6 són de matrimoni, i que es trobaven sense utilitzar atès que a la casa només hi vivia la senyora i dues serventes. L’alcalde va pensar en aquesta llar per allotjar a una part dels nous refugiats, per això va demanar al jutge popular que emetés una ordre d’incautació de les habitacions i llits de la casa que no estaven ocupades. Malauradament la senyora de la casa es va negar a obrir la porta el que va obligar a  portar als refugiats a dormir en una cadira en diferents llars del poble.  L’endemà següent, i vista l’ordre del jutge, la senyora es va veure obligada a donar accés als refugiats a casa seva, però només facilitant llits per 12 persones (dos de matrimoni  i 8 d’individuals). La senyora es va negar a obrir la porta la nit anterior perquè volia guanyar temps per avisar a familiars que residien a  Barcelona per tal que vinguessin a Vilamajor. Va aconseguir que vinguessin 7 familiars que agafaren 4 llits evitant que fossin ocupats per refugiats. Una jugada mestre.

La senyora de la casa no estava contenta amb la situació. Va intentar fer la vida impossible als refugiats imposant-los una normativa que podrien considerar draconiana. Un exemple fou el tancament de la porta de casa a les 8 del vespre. Un cop tancada ningú podria entrar o sortir. Però no fou l’única mesura. El fill de  la senyora va interposar una denúncia davant del  delegat d’ordre públic  al·legant que  a casa seva hi havia  col·locat un nombre excessiu de refugiats que impedia garantir un mínim higiènic  mentre que en altres cases  no hi havia allotjats cap refugiats o fins i tot manifestava que es podien ocupar altres llars que es trobaven buides. Les seves queixes van tenir resposta atès que el  29  de setembre es presentaren al poble dos agents de la Brigada Social acompanyats per un guarda de seguretat i pel fill de la senyora Monteys. Varen visitar la casa i comunicaren a l’ajuntament que es donaven  els mínims higiènics necessaris  i que per això calia reallotjar-los. Els agents duien un llista d’habitatges del poble que podrien estar buits o abandonats i els quals varen anar visitant fins que van trobar un buit,  que l’ajuntament no tenia  controlat,  amb un llit. Varen desplaçar a tres refugiats de la casa Monteys a la nova llar. Però aquí no va acabar tot. L’endemà següent, el dia 19, el fill de la senyora, anomenat Eduard, es presentà a l’ajuntament amb dos agents de la Brigada Criminal amb la intenció de comprovar els fets denunciats. En aquest cas la situació se li va girar en contra atès que els dos agents varen copsar el luxe de la casa   , la buidor de les seves estances, l’existència d’un habitatge al carrer Ausiàs March de Barcelona on residia la família normalment, i les seves relacions amb persones vinculades al feixisme com la família Sagnier els comtes del Montseny (mireu article  http://vilamajor.blogspot.com/2017/05/el-comte-del-montseny-i-vilamajor.html ).

Davant de la situació, l’alcalde de Vilamajor, Pere Junoy, va enviar una carta denúncia a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat de Catalunya el dia 18 d’octubre de 1937 per tal que es procedís a la incautació de tota la casa Monteys per  acollir als refugiats. Desconeixem  la resposta.

Bibliografia

Centro Documental de la Memoria Histórica. Centro de Delegación Nacional de Servicios Documentales de la Presidencia del Gobierno. Documentación varia relativa a incautaciones hechas en la comarca de Vallès Oriental. Sant Fost de Campsentelles-Vilanova de la Roca. Centro Documental de la Memoria Histórica,PS-BARCELONA_GENERALITAT,217,4 - 141 - Imagen Núm: 139/140/141

dissabte, de juny 02, 2018

El Bombardeig de Granollers: víctimes de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor


El Bombardeig de Granollers de 1938 fou l'atac aeri realitzat el 31 de maig de 1938 per avions de l'Aviació legionària de la Regia Aeronàutica (les forces aèries italianes) durant la Guerra Civil espanyola.



A les nou i cinc minuts del matí i durant un minut, l'aviació feixista va bombardejar el centre de la ciutat vallesana. Llocs com la Porxada, en aquells moment plena de gom a gom de gent que feia cua per aconseguir menjar, la Fonda Europa, l'Hospital de Granollers o l'escola Lluís Castellà van ser afectats pel bombardeig, que va sinistrar una vuitantena d'edificis de la ciutat. Tot i que les dades varien en funció dels estudis històrics realitzats, el nombre de morts i ferits es calcula que fou de 224, 124 dones i 84 homes. El nombre de ferits greus, s'alçaria a 165, la majoria dels quals moririen durant el transcurs d'aquell dia. Es calcula, que el mateix dia del bombardeig moririen 195 persones (68 homes i 111 dones) de les quals 16 persones no pogueren ser identificades. Entre els mesos de juny i octubre, 29 persones perdrien la vida com a conseqüència de ferides provocades per les bombes.



La mort de molta gent civil en l'atac, provoca un gran ressò mediàtic en la premsa estrangera, i alguns mitjans estrangers, batejaren aquest com la Gernika catalana. Les mostres de suport cap a la ciutat després del bombardeig arribes dels diferents llocs del bàndol republicà i de l'estranger. En aquest sentit el 14 de juny de 1938 el ministre d'Estat, Cèsar Barbeito, visitava la ciutat i els ferits, conversant amb aquells que encara es trobaven a l'hospital. El ministre també va traspassar els diferents donatius que des l'estranger havien arribat. En els dies posteriors també van visitar la ciutat, l'ambaixador de Mèxic així com provocarien la repulsa dels governs i els mitjans de comunicació de França i del Regne Unit.

Entre les víctimes, com a mínim hi havia dos persones dels nostre entorn, les quals varen resultar mortes:

-          Josepa MARCH GUINART de Sant Antoni de Vilamajor
-          Carme SERRA PUIGORIOL  de Sant Pere de Vilamajor

Bibliografia

-          WIKIPEDIA
-          Diari el  9NOU del dia 31/5/2018

dissabte, d’abril 07, 2018

Història del safareig de Sant Pere de Vilamajor


La bugada es realitzava, des d’antuvi,  a la riera, concretament a la resclosa que hi havia entre el Molí de baix i can Tomàs aprofitant el salt d’aigua i la formació d’un petit toll.  L’element necessari i imprescindible era l’aigua. Sense ella no es podia netejar i les alternatives que hi havia eren molt incòmodes.




L’any 1947 fou un any climatològicament caracteritzat per la inexistència de precipitacions  i l’aparició d’una forta sequera. La riera es va assecar. No hi havia ni un rajolí d’aigua. Al mes de juliol, amb la calor, el govern local es va plantejar seriosament la construcció d’un safareig amb un doble objectiu: garantir aigua durant tot l’any i facilitar la  feina fent-la més còmoda pels usuaris creant una infraestructura adequada. Tant sols va ser un suggeriment. Quan va tornar a ploure i la riera va tenir aigua, el problema es va oblidar.

No fou fins el 1952 que es va tornar a posar sobre la taula la necessitat de dotar al poble d’un safareig. El problema, com no podia ser d’altre manera, era el cost. Es va fer un càlcul i es va veure que era inassumible. Es va decidir demanar auxili a entitats superiors  per tal que subvencionessin, encara que fos un part, dels cost total.  Finalment, al gener de 1958 la Diputació va concedir una subvenció de 125.000 pessetes dins del plans  d’ajuda bianuals. L’ajuntament va encarregar a l’arquitecte municipal Joan Antoni de Ferreter Ducay que fes el projecte, tenint com a límit l’import de la subvenció. Ho va clavar! Al desembre del mateix any es va aprovar el projecte per un cost de 123.080,3 pessetes. L’any següent es va fer el plec de condicions per a la construcció resultant escollit el manobre Pere Badell, que fou l’únic que es va presentar, amb un pressupost de 112.238,12 pessetes.

El projecte recollia que les aigües que havien d’alimentar el safareig havien de venir de les aigües sobrants del rec del Molí d’en Samon, actualment conegut com el molí de Dalt. A canvi l’ajuntament es comprometia a pagar una quarta part del cost del manteniment de dit rec. 

Una altre novetat era la instal·lació d’una font que donaria servei a les llars que no tenien aigua de pou. Per acabar, es va projectar que el safareig fos tancat a excepció de la banda que donava a riera per garantir frescor durant l’estiu, calor durant l’hivern i aixopluc quan plou.





El 27 de març de 1960 es va inaugurar oficialment el safareig amb la presència de nombroses autoritats. Després de 18 anys, Sant Pere gaudia d’un safareig.