divendres, de novembre 21, 2014

Les portes de l’església de Sant Pere

Molt es parla de l’església de Sant Pere, la catedral del Vallès, en el seu conjunt, però poc es parla dels seus detalls. En el present article parlarem d’un detall de l’església, potser un dels més important però a la vegada menys estudiats: les portes.



L’accés a l’edifici religiós s’efectua a través de la porta principal, que a la vegada n’és l’única, la qual es troba formada per dues fulles de fusta, cadascuna independent de l’altre, de grans dimensions. El manteniment al llarg dels anys que ha comportat nombroses reparacions i capes de pintura, l’ha conservat en un magnífic estat de tal manera que, per un novell, podria donar a entendre que es tracta d’una porta gens antiga. Res més lluny de la realitat.

Malgrat que l’església fou consagrada l’any 1600 i que hi hagi una inscripció a la façana que posi que es va acabar l’any 1604, l’edifici no es va acabar totalment fins l’any 1677.  L’any 1621 es va reunir el consell general de la universitat de Vilamajor per decidir que fer amb l’església la qual es troba a mig fer. Es va  decidir que calien continuar les obres les quals havien de ser finançades pels propis habitants de la universitat. Es signà una concòrdia entre els consell, el bisbat i el rector, el Dr. Domingo Rourell, on s’especifica com ha de ser l’església, els materials que s’empren i qui els finança.

El 5 de juny de 1639 es torna a reunir el consell general perquè ha sorgit un problema el qual cal solucionar-ho entre tots els habitants de Vilamajor. Segons el capítol III de la concòrdia, les portes de l’església havien de ser d’alber, un arbre de ribera que té una fusta de qualitat baixa poc adequada per la construcció de portes però que té un cost molt reduït. El Dr. Rourell proposa que enlloc de fer les portes d’alber es facin de melic o fustets de Tortosa de millor qualitat que l’alber i que li donarà més prestigi a l’església.
Però que és el melic o  fustet de Tortosa?  El melic d’una arbre és l’arrel central més llarga que té. Un fust és una biga i un fustet és un encairat de fusta de pi. Tenim, doncs, que un melic o fustet és una part de l’arrel de l’arbre de pi que s’aprofita per fer-hi bigues. Dins dels fustets que podien trobar per Catalunya, el de Tortosa tenia fama de ser dels millors, podent-se adquirir en el mercat que es feria a dita població. Solia tenir  una llargària de 20 o 24 pams.

El Consell accepta el canvi però amb condicions: per evitar que el Dr. Rourell enganyi a la població i per evitar que donin “gat per llebre” el Consell mana que dos experts fusters han de certificar que la fusta adquirida sigui de pi i de Tortosa, per això quan siguin tallades han d’examinar-la  per comprovar que la fusta no estigui vidriosa  ni tingui albeca que  és la capa de la fusta dels arbres, de color clar, poc dura, situada immediatament dessota l’escorça i que   té la constitució fisicoquímica que correspon als teixits actius de l’arbre, per la qual cosa, a més d’ésser molt tova, té poca resistència, per això se sol separar, ensems amb l’escorça, de la resta del tronc destinat a la fusteria. Una darrera condició és que les portes estiguin acabades per un espai d’un mes. Es sap que després d’un any les obres no complien amb la cronologia exigida, però es fa menció de forma general no especificant-se si les portes ja estaven col·locades.


divendres, d’octubre 10, 2014

Passen els anys però els costums queden

La Universitat era una col·lectivitat d’habitants d’una vila revestida d’una certa personalitat pública a la qual eren reconeguts uns privilegis. Gaudia d’una certa representació davant el poder reial o senyorial o davant tercers, personificada en els seus membres més destacats o prohoms, que es consideraven  els representants de la universitat, és a dir, de la col·lectivitat.

El Consell de la Universitat era l’òrgan de govern encarregat de defensar els drets dels habitants de la universitat, en funció dels privilegis atorgats. Estava  format per 10 prohoms,   que exercien els diversos  càrrecs  que tenia el Consell (jurat, oïdor, clavari, síndic). Una de les funcions que tenien era la cercar finançament per fer front les despeses que s’originaven. El mètode més emprat foren les talles.

En poques paraules, una talla  és una quota extraordinària que han pagar els veïns de la Universitat per dotar al Consell dels fons suficients que li permeten pagar una despesa puntual. Però no tothom tenia l’obligació de pagar: estaven exempts la noblesa i el clero, essent la burgesia i la pagesia els principals contribuents.

Les talles eren convocades pel plenari del Consell, el qual determinava el valor de la talla i quins prohoms  haurien de ser els encarregats de fer la recaptació. Els escollits tenien davant seu una tasca feixuga i gens agradable: anar casa per casa a cobrar els diners de la talla. No ens ha d’estranyar que  alguns d’ells  defugissin de la tasca encomanada. 

 Un clar exemple el tenim el 3 d’agost de 1658, on reunits els Consell de la Universitat de Vilamajor a l’església de Sant Pere van prendre la decisió d’obeir les ordres reials d’enviar dos bagatges (transports) per l’exèrcit que havia de socórrer la vila de Camprodon, en mans franceses. Els costos de l’operació anirien a càrrec del Consell. Varen creure oportú utilitzar els diners que s’havien recaptat d’una talla anterior realitzada per Narcís Soler i Antoni Gual, però vet aquí la sorpresa: no hi havien diners. On eren? Els havien robat el Soler i el Gual? O no s’havia fer la recaptació?. Interrogats pel Consell varen reconèixer que no havien portar a terme la recaptació. Per la desídia mostrada el Consell els van obligar a pagar la talla de la seva butxaca.


Passen els anys però els costums queden

diumenge, d’agost 24, 2014

Les famílies de Vilamajor al segle XV

Document del 1448

El dimarts 26 de novembre de 1448, en presència del notari Bartomeu Comes de Collsabadell, Francesc Simó també notari i  els testimonis Francesc Tapies, Pere Collet, Martí Masó, Joan Roure alies Coll, Joan Serra, Joan Riba. Joan Colomer, Antoni Moragues, Guillem Gual del Bosch, Francesc Ferrer, Pere Pujades, Antoni Riquer, Bartolomeu Nadal, Antoni Guasch alies Castellar, Bernat Ribalta, Joan Riera, Joan Cucurella, Narcís Montcada, Gabriel Pi alies Serra, Bernat Faig, Salvador Alamany, Antoni Brugueres, Bartolomeu Noguera, Antoni Riffa, Joan Riera de la Font, Antoni Gual, Jacob Puig de Ros i Antoni Bataller, es reuneixen al cementiri, amb el repic de campanes i so de viafora, per manament del Batlle de la parròquia.


Desconec la raó de la convocatòria del Batlle però no és important perquè l‘excepcionalitat del document resideix en poder saber quins foren els principals caps de família de Vilamajor al segle XV.

dilluns, d’agost 04, 2014

Perquè la Torre Roja es quadrada i no rodona?

Quan es decideix la construcció d’una edificació es fa pensant en l’ús que tindrà un cop finalitzada, per tant, tota edificació respon a una necessitat per part dels seus promotors.

La  comunitat que residia a Vilamajor va tenir al segle XI la necessitat de construir un nou campanar per l’església en substitució del d’espadanya. Els sons dels repics de les campanes havien d’arribar a una població que havia crescut enormement, però a més cal afegir que la construcció de castell-palau comtal li donà a Vilamajor un prestigi el qual havia de ser correspòs amb la construcció d’un campanar digne.



 Però, com havia de ser?

Un cop definit que és el que es vol cal projectar-ho,  cal fer-hi un disseny. Una tasca que durant l'alta edat mitjana s'encarregaven els mestres d'obres perquè  d'arquitectes hi havien ben pocs (el primer citat a Catalunya és de l'any 1090) i els existent es dedicaven a la realització de grans obres. L'ofici s'aprenia amb el temps, amb el pas dels coneixements d'una a altre generació, sense gaires  innovacions, sempre seguint la tradició. De tant en tant, gràcies a la incorporació de treballadors vinguts d'altres parts del món o bé per pura observació, es produïen modificacions de la norma. Els mestres d’obres eren nòmades: anaven de poble en poble cercant feina, sempre acompanyats per un grup de treballadors especialitzats (fusters, ferrers, picapedrers, etc). Gràcies aquesta mobilitat van poder adquirir nous coneixement i transmetre els seus. 

 Quan a un mestre d'obres se li encarregava el disseny d’un campanar solia fer-ho igual que la resta de campanars que havia fet anteriorment. Com a molt introduïa petites modificacions fruit dels desitjos del promotor, però l'estructura era la mateixa, més gran o més petita, més alta o més baixa, però al cap i a la fi igual que la resta.

El model a seguir fou l'establert per Marc Vitruvi Pol·lió, arquitecte, escriptor i enginyer romà del segle I que va fer el tractat sobre arquitectura , el De architectura libri X inspirada  en teòrics hel·lenístics i que tracta sobre  tota la problemàtica de l’arquitectura, des de la formació de l’arquitecte i els materials de construcció fins a l’estructura de la ciutat i les plantes i els alçats de diverses menes d’edificis públics i privats, ultra obres militars i d’enginyeria. Esdevingué el prototip de tota la tractadística arquitectònica, potser perquè coincidia amb els ideals arquitectònics dels artistes de l’època. Però no fou l’únic: Varron (116-27 ANE), Plini el Vell (23-79) o Sant Isidor amb la seva obra Etimologies (560-636) van transmetre els valors clàssics al món medieval que tant varen influenciar.

Per portar a terme el disseny de la Torre Roja, el mestre d’obres havia d’haver estat instruït en el Quatrivium  el qual agrupa les disciplines científiques relacionades amb l'espai i els números (Aritmètica, Geometria, Astronomia i Música) perquè per dibuixar s’empraven fonamentalment cercles, quadrats, triangles equilàters i rombes.


El quadrat és la base del model clàssic proposat per Vitruvi juntament amb l'angle de 90º i la simetria. Es volia aconseguir una edificació geomètricament proporcionada i només es podia aconseguir amb la utilització dels quadrats i els rectangles.  Dit model difereix substancialment al mossàrab i bizantí basat en una base corba (circumferència) que fou imperant entre els segles VIII i IX. El nou model vitruvià fou portat des d'Itàlia pels mestres d'obres llombards.

  
L'avantatge del quadrat residia en què amb una sola mesura es podia portar a terme tota una edificació. I quina era aquesta mesura? L’ unitat mètrica proposada per Vitruvi es basava en parts del cos humà, perquè el considerava com el paradigma de la perfecció, com el colze, el braç, el palmell, peu etc. Aquesta mesura, que Vitruvi anomenava mòdul, es considera la part vital de tota la construcció per què és la que permet mantenir la proporcionalitat de l'edifici. En el cas que ens ateny, el mòdul seria la base de la Torre, el quadrat que forma els fonaments  i sobre el qual es sustenta tota l'edificació. Així doncs, el mestre d'obres a partir de la mesura pressa del mòdul, deduirà totes les longituds i les formes d'un edifici de tal manera que  totes les parts del mateix tindran una relació matemàtica amb el mòdul. L’ unitat mètrica base emprada fou el peu romà (30 cm) o la vara carolíngia (33 cm).




El disseny es solia fer, o bé directament sobre el sòl de l’obra mitjançant estaques unides per cordills, o be realitzant un plànol mitjançant la utilització d’estaques i cordills.

Però dissenyar i executar l’edifici no fou l’única funció del mestre d’obres. Era el cap visible de la lògia o quadrilla de persones sota el seu càrrec que feien diverses funcions. Els picapedrers que tallaven les pedres seguint les instruccions del mestre  d’obres; els paletes encarregats de  la construcció dels murs, parets, voltes o pilars; els ajudants o aprenents que solien estar formats per treballadors locals contractats temporalment i que s’encarregaven del transport de pedres i materials de tota mena i realitzar tasques que no requerien cap qualificació. Les lògies solien tenir el seu habitatge a peu d’obra, fet amb fusta i de caràcter temporal.

Durant l’alta edat mitja la  religió imposà uns dies de festa on no es podia treballar a part dels diumenge. En total sumaven unes 30 o 40 festes anuals el que reduïa considerablement els dies laborals. El fet va obligar a treballar a preu fet.  L’horari de treball diari variava de les 8 hores a l’hivern a les 12 hores a l’estiu aprofitant el màxim d’hores de Sol. Quan feia mal temps no es treballava però tampoc es cobrava.

Dit això, es de calaix pensar que la Torre Roja havia de respondre a un model similar a una altre  torre ja construïda. I així va ser, i com a mostra un botó:us mostro tres exemples de torres-campanars a diferents parts de Catalunya. Hom pot observar la similitud en la forma, disposició i configuració, així com els materials emprats i la forma de les obertures. 

Sentmenat
Cuixà


Tordera

Un aspecte important alhora de dissenyar la Torre  és la seva orientació, o dit d’altre manera: cap a on miraven la majoria d’obertures (portes i finestres) de la construcció. La majoria d’edificacions civils  estaven orientades cap al migdia per aprofitar al màxim les hores de Sol i així  tenir la màxima claror i calor possible. En l’arquitectura eclesiàstica, a les raons anteriorment adduïdes, cal afegir l’orientació canònica o rebre els primer raigs de llum del dia. En l’arquitectura militar l’orientació no es basa en criteris ambientals sinó en criteris defensius. La porta s’ha de situar en el lloc on sigui  més fàcil la seva defensa, l’indret on els assaltants tinguin més difícil el seu accés a l’interior de la Torre.

En el cas que ens ateny, la porta d’accés es troba orientada cap al Nord, al lloc més allunyat d’un suposat atac i que obliga a passar per davant de la Torre el que permet una millor defensa. És precisament aquesta orientació  un indici més que ens indica que la Torre Roja, almenys en els seus inicis, podia tenir una funció militar més que no pas residencial o eclesiàstica.

Bibliografia

VALLORI MARQUEZ, Bartomeu. El templo toscano y Vitruvio. Estrat crític. Revista d'arqueologia, núm 5 volum II. UAB 2011.

ARIAS, Lorenzo. Geometria y proporción en la arquitectura prerománica asturiana. Anejos de Aespa XLIX.

dimarts, de juny 24, 2014

Població al nucli de Sant Pere l'any 1936

Segons dades del padró del  30 d’abril de 1936, a Sant Pere de Vilamajor habitaven 726 persones, de les quals 157 estaven censades al nucli urbà, 79 dones i 78  homes. Per grups d’edat el més nombrós eren els situats entre els 18  i els 65 anys (99 persones), seguits pels menors de 18 (49) i els majors de 65 (9).

Quins oficis tenien? El grup més nombrós correspon als pagesos (27) fet normal  tenint en compte que Sant Pere tenia una economia eminentment  agrícola. Els pagesos que vivien al nucli havien de ser, majoritàriament, treballadors assalariats, sota les ordres dels propietaris de les masies i dels terres de conreu.  La resta d’oficis que trobem representants son:


Un jardiner  (Carles Llobera Sagrera), tres peons, dos boscaters (Jacint Pujol Ozerans i Ramon Planas Vila), dos ferrers (Esteve Sauqué Rech i  Joan Sauqué March), dos barbers (Pere Ozerans Bassa i  Joaquin Planas Vila), dos carnissers (Ramon Gratacós  Galmes i la seva esposa Maria Subirana  Casanova), un farmacèutic (Àngel Gratacos Galmes), un dentista (Joaquim Gratacos Galmes), un flequer (Joan Pujol Rovira), un xofer (Josep Llobera Taló), un propietari , dues serventes, un comerç (Pau Llobera Sagrera), un ferrer (Agustí Rosas Lladó), un fuster (Salvador Ozerans Moret), el mestre nacional (Ramon Illas Gratacos), un carboner (Salvador Codina Monfolleda), el sacerdot (Moises Geli Maime), l’agutzil (Narcís Cot Burjats) i la mestressa nacional (Elvira Castarlenas Ricard).

Bibliografia

Cens Sant Pere de Vilamajor 1936

dilluns, de juny 09, 2014

Piràmide població de Vilamajor l'any 1802


Curiós document de l'any 1802 on s'esmicola la població per grups d'edat a Vilamajor.
En la següent graella podreu veure millor les dades.



També us he fet una piràmide d'edat per visualitzar millor les diferències entre els dos sexes i l'estructura de la població per edats.


Sense fer un anàlisi demogràfic en profunditat hom pot observar unes característiques

- major població femenina (54%) respecte masculina (42%). La causa és la tendència del sexe masculí a realitzar tasques més nocives per la salut (treball, costums, guerres, etc).
- una baixa esperança de vida. A partir dels 40 anys la població baixa en picat, especialment entre els varons.
- una  elevada taxa de natalitat.

En propers articles intentaré situar la demografia de Vilamajor dins del context comarcal i de Catalunya per veure similituds, diferències i causes.



dijous, de maig 15, 2014

Una curiositat del topònim Vallserena

És una petita vall situada a llevant del terme municipal de Sant Antoni  i Sant Pere de Vilamajor que neix a la Serra Llarga, a prop de can Segarra, i morint en la confluència amb la vall de Vilamajor, just on les dues rieres s’uneixen.

Hi ha una tradició a Sant Andreu de Llavaneres que diu que el nom del poble prové de  Vallserena ( Llav= vall, aneres al revés és Serena). Això no vol dir que  els habitants de Sant Andreu  tinguessin una procedència  vilamajorina o vilamajorenca ,sinó que totes dues tenen una característiques orogràfiques semblants: tenen una riera que la majoria de l’any va seca, sense aigua a excepció de grans pluges. 

Totes dues zones estan enclavades en una vall sense aigua, en una vall seca, en una Vallserena.

El topònim Vallserena significa Vall Seca

dilluns, de maig 05, 2014

Els oficis de Vilamajor (segle XV-XVII). Quarta part.

La  vestimenta vinculada tant a la conservació generada pel propi home (la roba) com la produïda de formar artificial (combustió de material).

Els oficis representants del sector de la calefacció que trobem a Vilamajor eren:

1.- Paraire: Persona que es dedica a qualsevol de les operacions a les quals és sotmesa la llana. Dins de la indústria de la llana, exercia l’element empresarial i directiu; comprava la llana, la pentinava, la cardava i la perxava, i finalment, la  donaven a treballar als teixidors, tintorers, abaixadors i es reservava els processos finals i la comercialització.  Fou un dels oficis més demandats i per això solem trobar més d’un paraire exercint seu ofici alhora.

De paraires hem tingut a Antoni Parera,  Jacint Bataller,  Francesc Riera,  Antoni Vallescar, Jacint Gaussacs o Joan Bataller.

2.-  Sabater. Arranjar les sabates que es trobaven malmeses era la principal funció dels sabaters. Si la sabata es trobava en un estat tant lamentable que el seu arranjament era impossible, calia fer-se una  de nova. El sabater també era l’encarregat de fer-ne les sabates noves. En Jaume Pujol i en Joan Ros foren dos sabaters els quals van coincidir en la mateixa època, el segle XVII.

3.- Teixidors: Persona que té per ofici teixir, especialment el qui treballa en un teler a mà.  La única referència que tenim de l’existència d’un teixidor a Vilamajor data del 22 de gener de 1688 amb  Bernat  Simo teixidor  de lli .

3.- Drapers:  eren els venedors de draps o de teixits de llana.


4. Sastre: dins del procés productiu del tèxtil tenim el que duien la darrera part que era convertir la roba en una prendre per posar-se-la

Bibliografia

Actes ajuntament Sant Pere de Vilamajor

divendres, d’abril 18, 2014

Els oficis de Vilamajor (segles XV-XVII). Tercera part

Bracers: eren els jornalers o les persones que posaven a la disposició dels demés, a canvi d’un diners o menjar, la seva força. Solien viure a la casa amb la resta de família. D’això hi havia i molts de documentats a Vilamajor

Fossers: Persona que té per ofici cavar les fosses en un cementiri per a enterrar-hi els morts. Ofici necessari donat que ningu ho volia fer

Mercaders: persones que comerciaven amb qualsevol objecte. Podien tenir dues modalidats: el pages que un cop a la setmana (el dimarts) es convertia en mercader al vendre el seus productes al mercat de Vilamajor; o bé el mercader que anava de masia en masia oferint els seus productes

Hostaler: Es té coneixement de l’existència d’un hostal, molt probablement a la Vilanova de Vilamajor. Es tractava d’un monopoli reial el qual es donava en concessió a canvi d’un pagament, normalment anual. La seva funció era acollir aquells que estaven de pas i tenien prohibida la prostitució i al revenda d’articles.

Traginers: Un traginer és una persona que treballa transportant mercaderies, usant bèsties de càrrega com el cavall, el ruc, la mula o el bou. Durant molts anys feren possible l'intercanvi tant de mercaderies com d'informació entre masos, pobles i ciutats. Vilanova de Vilamajor fou un punt de trobada, parada i descans dels traginers i a la vegada veneraven al seu sant, Sant Antoni.

Mestre de minyons: ofici que anava a càrrec del consell de la universitat.  Un dels principals problemes era l’assistència dels nens a l’escola. El pagès preferia que els seus fills es dediquessin a donar-li un cop de ma a les tasques quotidianes que no pas anessin a l’escola. Malgrat tot, sabien que l’educació dels nens era important per això sempre posaven la mateixa excusa: l’escola està massa lluny de la casa. La universitat va posar fil a l’agulla i el  15/8/1688 van decidir que durant nou mesos s’ensenyarà a Sant Lleir i 3 mesos a l’església (això dona una idea que Vilanova de Vilamajor estava més habitada que Sant Pere de Vilamajor). El primer mestre documentat és de l’any 1687 i correspon, com no podia ser d’altra manera, a un mossèn, Joan Gorgol. Posteriorment han hagut el 1688 en mossen Matheu Sentenach, reverend Francesch Bou l’any 1688, Antoni  sabater fins el 1690. Pere Miquel Perpunter o el Pere Gesaz.


Donzelles: Dona no maridada al servei d'una senyora. Eren les minyones. Solien ser les  filles dels amos de les masies, les que no havien tingut sortida religiosa o bé no s’havien casat amb un hereu. 

dimecres, de març 26, 2014

Els oficis a Vilamajor (segles XV-XVII). Segona part

L'alimentació representava un 65% del total de les transaccions comercials. La base alimentària, tant a les ciutats com el camp, es trobava formada pel pa, el vi (que representen un 10% del total) i la carn. Altres productes menys importants eren els formatges, la fruita, les verdures (un 5%) i els llegums, i l'oli (un 5%). En tot  cas aclarir que l'alimentació quotidiana era escassa i irregular en el temps, depenen de l'estació , l'època i, sobretot, les possibilitats econòmiques.

Els oficis representants del sector alimentari que trobem a Vilamajor eren:

Flequer: Fleca.

El blat era, sense cap mena de dubte, el principal o uns dels principals  productes necessaris per la supervivència de la població. Amb el blat es feia el pa, base alimentària de moltes famílies. Les autoritats municipals, coneixedores de la seva importància , procuraven tenir  blat sempre, inclús en les èpoques d'escassetat. Si hagués mancança de blat, es podia emprar el forment per fer-hi pa, però en cap cas es podia mesclar ni amb  farina de mill, i amb farina d'espelta, ni amb ordi i ni amb llegums com cigrons i faves.

El tipus de pa que es feia eren els nomenats dobleres o dinals, que era el que es feia per vendre a un preu públic (tothom havia de tenir accés al pa) o la fogassa que era un pa bast de forma plana i rodona.

El forn, a més, tenia l'obligació de fer un servei a tot ciutadà que preparava la pasta del pa a casa seva, que era fornar dita pasta. Igualment, s'ha constatat que moltes masies, sobretot les situades fora del nucli urbà, tenien els seus propis forns on feien el pa.

La relació entre el forner i el moliner era molt estreta.

A Sant Pere de Vilamajor es coneix l’existència d’una fleca  des del 26 de juny de 1688. No es sap on es trobava situada ni fins quan va estar donat que les darreres notícies les trobem a l’any 1690.

Taverner: La taverna

El vi era un alimenta bàsic en la dieta dels catalans. Es prenia per esmorzar, per dinar i per sopar en grans quantitats. Es té coneixement  que a mitjans del segle XVI a Valladolid es consumia un 100 litres de vi anuals per persona.

La begudes vi, sidra, cervesa i alcohols diversos aportaven un estimulant i vitamines que, d'una altra manera només es trobaven en els fruits i en els llegums fresques, que, d'altra banda únicament serà podien ser consumides per les classes riques.

El vi es venia, en els nuclis de població, a les tavernes. La població disseminada obtenia el vi de la seva pròpia collita o bé l'adquirien dels seus veïns.

Es té constància de l’existència d’una taverna a la Vilanova de Vilamajor, l’actual Sant Antoni de Vilamajor l’any 23/7/1690. Un lloc comprensible tenint en compte que es tractava d’una cruïlla de camins, un lloc on els traginers portaven les seves mercaderies des d’alt de les nostres muntanyes per, posteriorment, traslladar-les als mercats. La taverna feia d’hostal? Seria lògic pensar-ho

Instruments relacionats amb el vi: bótes, barrals, carretells, mesures, gibrells o recipients rodó de terrissa i els embuts provistos de colador. Les mesures de vi eren els corters, els corterons i el mig corter. El vi es transportava en barrals, portadores cobertes per traginar líquids. 

Carnisseria. Carnisser.

En una taula del Vilamajor del segle XVII, a l'hora de menjar no hi podia faltar  el pa, el vi i la carn. Aquesta es venia a les carnisseries. El tipus de carn que es venia era la d'ovella, de boc i de cabra, d’anyells, bou i vaca i vedell, cabrits, porc, cansalades i productes càrnics com les llonganisses, botifarres i les despulles i volateria.

I on es trobava la carnisseria? Doncs fins l’any 1653, es trobava davant mateix de l’església, on actualment es troba la porta d’entrada. La nova església que s’estava construint en aquell moment demandava que l’enderrocament de la carnisseria i el seu posterior trasllat fins a un lloc que fins ara no he identificat.

Salador: El sistema de conservació dels aliments, sobretot els peribles com  la carn, sigui de peix o d’animals terrestre, era la sal. Els saladors eren les persones encarregades de la conservació dels aliments  mitjançant la utilització de la sal com a conservant. A Vilamajor hagué una saladura tal com consta documentat en l’actes del consell de dia 17 i 26/6/1688. L’ofici de salador anava molt de la ma de carnisser donat que foren aquest és els encarregats de la venda de carn, sigui “fresca” o “conservada”. Desconeixem si es tracta del mateix ofici però anomenat de forma diferent

Semolers: Fabricant i venedor de fideus i pasta per a sopa. Es té constància de l’existència d’un semoler a Vilamajor durant el segle XVI. Es tracta d’una part més de la producció de cereals: conreu, collita, moldre, farina, pa i pastes.

Fruites i verdures:  parades de mercat destinada als artesans i comerciants que vivien al nucli i no disposaven d’hort.

Moliner. Dos són els molins que estan documentats; el molí dels Derrocada el quals es troba situat al costat de la rectoria  i que encara avui són visibles les seves restes; i el molí de Can Sunyer, el qual es troba situat al costat de la masia homònima i del qual encara són visibles les seves restes. L’ofici de moliner era una dels més important i de ben segur un dels que donaria més rentes al comte. Hem de tenir en compte que  el principal conreu eren els cereals dels quals s’extreia, principalment, la farina amb la qual es feia el principal aliment de la família pagesa, el pa. Com necessitat bàsica de la població, el comte  creà el monopoli del moliner. Consistia en apropiar-se de una de les fase de producció del pa, la de moldre el gra dels cereals. Una part del procés que la població tenia el deure d’utilitzar, o sigui, no podien moldre en pa en cap altre lloc que no fos el molí reial.


Boter: Persona que té l'ofici de fer bótes, especialment de vi

dilluns, de març 03, 2014

Els oficis a Vilamajor (segles XV-XVII). Primera part

La finalització de la crisi del segle XIV va comportà que les economies pageses deixessin de ser autàrtiques. El pagès ja no produïa tot allò que necessitava sinó que encarregava a terceres persones una part del procés de producció, fet que garantia una major qualitat del producte. Els oficis, els artesans van començar a multiplicar-se i establir-se en nuclis poblats.

Els oficis laics es van anar desenvolupant  a la societat vilamajorenca a mesura que el creixement econòmic i el nombre d’habitants augmentava. No podem obviar que Vilamajor fou una de les principals poblacions del Vallès oriental, solament superada per Granollers i Sant Celoni.




Dues eren les principals figures dins dels oficis o artesans: el mestre o cap de l’ofici, i el deixeble o aprenent.  Amb la imposició del sistema de  l’hereu, el nombre d’aprenents va augmentar considerablement, ja que era una de les sortides laborals  que tenien els germans de l’hereu.

El treball de mestre d’un ofici hauria d’estar força ben remunerat ja que per exemple, el fuster Esteve Bachs, l’any 1522,  va comprar una part d'una casa de Vilamajor per 56 lliures. Tenint en compte  que el 1524, 56 lliures eren iguals a 1120 sous, amb el valor de la casa podria haver adquirit 4565 litres de blat. Si  un salari d'un jornaler oscil·lava , al segle XVI, entre 350 i  490 litres, tindrem que amb el capital invertit per Esteve Bachs es podria haver mantingut  entre 9 i 13 persones.  Un altre exemple: el fuster Pere Auzerans en va adquirir una casa sencera per 100 lliures a Joan Tremunt. Tenint en compte  que el 1524,  56 lliures eren iguals a 1120 sous, amb el valor de la casa podria haver adquirit 8153 litres de blat. Amb el capital invertit per Pere Auzerans podria haver mantingut una persona entre 16,6 i 23,2 anys.

No tothom que tingués un ofici el podia realitzar. Hi havien oficis, els més necessaris, que eren monopolis reials, o sigui, el Rei era l’únic que podia autoritzar-los (http://vilamajor.blogspot.com.es/2008/10/propietats-reials-vilamajor-1668-1669.html). La fleca, la carnisseria (,http://vilamajor.blogspot.com.es/2012/03/la-carnisseria-de-vilamajor.html) la taverna, la saladura, moliners  entre d’altres. L’avantatge era que només els autoritzats podien exercir-los i, per tant, sense cap mena de competència. A Vilamajor tenim el molí de dalt i d’avall (http://vilamajor.blogspot.com.es/2012/03/fotografia-n-5-el-moli-de-can-derrocada.html) o la farga de Can Clavell (http://vilamajor.blogspot.com.es/2012/06/les-fargues-de-vilamajor.html).

Un exemple clar el tenim l’any 1690, el diumenge 15 d’octubre,  on reunits els consellers de la universitat de Vilamajor, van deliberar que Josep Cortés i Ram, juntament amb un altre conseller, vagi a Barcelona amb els privilegis de la universitat, que foren atorgats pels Reis d’Aragó  al ser-li concedits el rang de carrer i braç de Barcelona, i que dits consellers consultin amb un advocat si en virtut dels privilegis, Vilamajor pot tenir fleques, tavernes i demés arrendaments. No sabem el resultat de dita gestió, però es té coneixement que en dates anteriors existia una carnisseria, una fleca, un hostal i una taverna, oficis controlats per la monarquia espanyola i que només es podien duu a terme amb un permís reial. Dues poden ser les explicacions: per una banda, que s’hagués efectuat la sol·licitud pel nucli de Sant Pere de Vilamajor, exclusivament, ja que Vilanova de Vilamajor podia gaudir de dit dret al ser població reial; o per altra banda, existirien els oficis com si fos un “concessió” que fa el Rei a la vila de Vilamajor, o sigui, el consell ho controla i ho gestiona a canvi d’un cens per la tresoreria monàrquica. Personalment m’inclino més per la primera proposta atès que  la fundació de Vilanova de Vilamajor respon, segons la Mercè Aventin, a la necessitat per part del comte de tenir un nucli habitat controlat per ell i no pas per l’església, com succeïa a Sant Pere de Vilamajor. Com a nucli comtal, es de calaix que els monopolis controlats pel casal de Barcelona els situés a la nova població. Un exemple el tenim l’any 1521 el Rei  estableix a  Joan Saig, paraire, dues cases i unes feixes a Vilanova de Vilamajor.



Els oficis han estat nombrosos i diversos. Coneixem de l’existència, a Vilamajor,  d’oficis  com sastres, sabaters, fusters, ferrers, teixidors, paraires, semolers, cirurgians, físics, basters, llamborders, drapers, fossers, mestres de cases i mercaders. Un exemple el tenim l’any  1553 on, segons el fogatge, hi havia 3 teixidors, 4 paraires, 1 sastre, un fuster a Vilamajor. Un nombre important i que representaven un 11% de la població total.

 I, segurament, malgrat que no hi ha dades que ho corroborin, hagueren altres oficis, per què no podem deixar de banda que Vilamajor era una poble amb mercat, el qual ja es troba documentat el 1067, i com a tal hauria de tenir una concentració força gran de menestrals.


Una de les feines que més es desenvolupaven a Vilamajor eren les relacionades amb el bosc i la muntanya, les quals han estat magníficament descrites per Josep Maria Garcia Burdoy en el  Quaderns de Vilamajor 4 . La producció generada a les muntanyes eren transportades pels traginers des dalt fins Vilanova de Vilamajor on es redistribuïa a altres localitats. El patró de la Vilanova de Vilamajor era el mateix que l’actual, Sant Antoni, el qual ha donat nom al poble, i a voltes és el patró dels traginers. Les necessitats dels traginers i de les seves muntures (cavalls o ases) eren perfectament satisfetes a Vilanova.

Blibliografia

Actes ajuntament de Sant Pere de Vilamajor 

dissabte, de febrer 15, 2014

El Cortès: pagesos o teixidors?

Els orígens

El 1333, conegut com “lo primer mal any” , fou l’inici d’una sèrie de crisi que va durar tot el segle XIV i que causà una enorme mortaldat a casa nostre. Quines foren les causes:



  • El segle XIII es va caracteritzar, en línees generals, per un fort creixement econòmic que provocà creixement de la població. Però  a principis del segle XIV no hi havia capacitat agrícola suficient per poder alimentar a tota la població (es produïa menys del que es consumia). Els preus varen augmentar considerablement no poden accedir les persones amb una economia menys favorable. El 1333 s’inicià un període de males collites, per causes climatològiques, que va fer augmentat l’espectre de persones afectades per la fam.
  • La manca de recursos agrícoles no va fer que els senyors feudals (noblesa i església) renunciessin als seus privilegis, sinó tot al contrari, per mantenir el seus alts nivells de vida varen fer augmentar els impostos. La població agrícola va veure com una part molt important de la minsa producció que recollien  havia d’anar destinada a pagar els impostos.
  • Una població mal alimentada és més susceptible d’adquirir enfermetats com així va succeir. Durant tot el segle hagueren diverses epidèmies de pesta que varen maldar una part important de la població.
Tot plegat va significar una pèrdua de la meitat de la població a Catalunya, i Vilamajor no ser una excepció. No tenim dades sobre la quantitat de persones que varen morir, però si que tenim indicis que  fan suposar que hagué una pèrdua important de població.

Els anomenats mansos rònecs  foren  els habitatges que van ser abandonats pels seus habitants, sigui per què fugien de la fam o de les epidèmies, sigui per què varen morir. La qüestió  és que hi ha documentats l’abandonament de moltes masies a Vilamajor durant el segle XIV. Tenim el de Palestí, Janer,  Egidi o Jaufred, tots situats  a banda i banda de la Vall de Sant Elies. Però d’altres van poder sobreviure, no sabem si per una pura qüestió de sort o bé per què tenien una economia agrícola més consolidada. Dos exemples, situats a la mateixa Vall de sant Elies, foren el mas Cortès i el mas Amat, tots dos de propietat reial.
A finals del segle XIV principis del XV, la crisi estava tocant fons i començament a veure’s “brots verds”. Les masies que varen sobreviure, davant  de l’augment de la demanda agrícola varen començar a adquirir els “mansos rònecs”. Així el mas Amat adquirí  el mas d’Egidi i el de Jaufred, mentre que El Cortès  ho va fer amb el mas Palestí  i el Janer. Sembla que aquest darrer era el més poderós atès que posteriorment tots dos masos es van unir creant un de sol restant com a nom el del Cortès.


El topònim

El topònim fa referència  a un sobrenom o malnom procedent de l’adjectiu “cortès”, o sigui, la primera persona que va emprar aquest mot hauria de tenir com a principal característica la seva  cortesia.  Les primeres nissagues documentades que el varen emprar  tenien procedència aragonesa  i daten del segle X-XI. És obvi pensar que el cognom es va estendre per tota la geografia ibèrica, inclosa Catalunya.

La història

La primera referència documental de l’existència d’un Cortès a Vilamajor és de l’any 1397 on surt esmentada  Sibil·la Cortès, filla de Pere i Francesca, casada amb Pere Arquer. Hem de suposar que Pere Cortès vivia  a la masia del Cortès almenys des de la segona meitat del segle XIV. Posteriorment la masia surt esmentada en els fogatges del 1497 i 1515, essent continuada la seva existència fins avui en dia.
Amb la implantació de la figura de l’hereu a Catalunya amb l’objectiu de mantenir  sota una mateixa persona tots els béns familiars, va provocar que els germans, anomenats fadrins o concos, només tinguessin tres sortides:

-        restar a la casa pairal sota les ordres del seu germà hereu sense possibilitats de progressar
-         marxar de la casa i instal·lar-se en un altre indret, sigui com  a pagès en unes terres facilitades pel germà hereu  o bé aprendre un ofici que el permetés la independència econòmica, i per què no una certa llibertat.
-        Fer-se de l’estament eclesiàstic.

Nosaltres ens fixarem en la segon opció atès que va ser la que va donar lloc a una branca dels Cortès dedicava als negocis de teixits

El primer teixidor documentat, de meitat del segle XVII, fou Pau Cortès, possiblement  germà de Joseph Cortès, hereu del mas Cortès. En Pau  es va casar amb Joana i es varen anar a viure a Sant Pere de Vilamajor, molt probablement en els terrenys que avui en dia ocupen les cases d’en Miquel Cortès,  tenint dos fills, en Gabriel i n’Antoni. El primer fou l’hereu del negoci familiar mentre el segon hagué de marxar a viure a unes barraques de Vilanova de Vilamajor (actualment Sant Antoni de Vilamajor) on va exercir com a treballador.

En Gabriel es va casar tres vegades. La primera ho feu amb Margarida  tenint un fill, en Joan, futur hereu. La segona fou Maria Canal, fill de la masia de Can Canal amb la qual va tenir un fill, en Pere.  La tercera fou Eulàlia Batser desconeixent si varen tenir descendència.

Fixem-nos en Pere, fill d’en Gabriel  i Maria Canal. No va poder heretar del seu pare el negoci familiar ni tampoc de la seva esposa els béns de la masia de Can Canal. Per tant ni era teixidor ni era agricultor. Segons la documentació fou  un treballador, possiblement un jornaler o bé un aprenent d’un mestre d’ofici. Pere es casà amb Elisabet Gibert, una noia que procedia d’una família pobre de Mosqueroles, una prova més  que en Pere no era ni molt menys una persona acabalada. Fruit del seu matrimoni va néixer en Thomàs el qual es va casar amb Maria Tomàs de la masia de Can Tomàs. Tingueren tres fills: en Jaume, Pere i Isabel.



Per tant, només l’hereu, en Gabriel (fill de Gabriel i Maria) va continuar amb la tradició familiar de teixidors a Sant Pere.

Respecte el segon fill  de Pau i Joana, n’Antoni, consta en la documentació que viu a unes barraques de Vilanova de Vilamajor i exerceix com a treballador. Es va casar amb Paula Collell en primeres núpcies, i amb Magdalena Pujol en segones.

Però no foren els únics. Al 1715 el cap de la casa pairal del Cortès era Segimon Cortès Reull el qual es va casar amb Maria Bellpuig Vila. Tingueren  tres fills:  l’hereu Genís, en Domènec i en Jaume.

En Domènec va haver de marxar de la casa pairal a la cerca d’un ofici. No ens ha d’estranyar que anés cap a Sant Pere de Vilamajor per aprendre l’ofici de teixidor de mans dels seus familiars, concretament d’en Gabriel. La seva especialitat era la de  perxer o teixidor especialista en la fabricació de galons, passamans i altres teixits propis de la passamaneria. Es va casar amb Antonia Vallhonesta Costa i varen marxar a viure  a Barcelona, al costat de la plaça de Sant Jaume. Els seus fills varen continuar amb el negoci familiar.

En conclusió podem dir que els Cortès de Vilamajor es varen dividir en dues branques molt diferenciades: una agrícola que romangué al mas del Cortès, i una altre dedicada al negoci del teixits  la qual van exercir a Sant Pere de Vilamajor i a Barcelona.

 Bibliografia

Gemoncol.blogspot.com.es

Arxiu ajuntament de Sant Pere de Vilamajor

dimarts, de febrer 04, 2014

El terratrèmol de 1448

El 25 de maig de 1448 hagué un terratrèmol que produí danys de consideració, especialment al Vallès  on es va situar l’epicentre (a prop de Granollers). Tenim dues cròniques:

 En  Jaume Safont, notari encarregat d’escriure el dietari de la casa de la Diputació i General de Catalunya va escriure:

Divendres, a XXIII de maig MCCCCXXXXVIII, al fil de la mitjanit, féu un molt gran terratrèmol en al ciutat de Barchinona e per tot lo Principat de Cathalunya, lo qual féu molt gran dan a moltes possessions axí dins la present ciutat de Barchinona com fora aquella...E fora de dita ciutat, enderrochà lo castell del Papiol e-y matà 111 hòmens, e lo castell de Sentmanat e-y matà un fadrí, lo castell de Montornès, lo castell de Llinàs e sclafà e carafaxà ,olt letjament lo castell de Calaf....e enderrochà part de la sglésia de Materó e part de la sglésia de Granollers, e moltes masies que enderrochà, e féu molt gran damnatge per tota Cathalunya. E en aquest mateix mes de maig s’ic començaren a morir de glànola.”

Al Dietari de la Generalitat es diu:

Aquest die divendres, ja passada mitjanit e començant a pendre del dissabte següent, per ço com foch entre XII e una hores de la nit, féu molt gran terratrèmol en Barchinona e per tot lo principat de Cathalunya, lo qual féu fort gran dan a moltes possessions, axí dins la presents ciutat de Barchinona com defora..E fora la dita ciutat enderrochà lo castell Dezpapol e-y matà un fadrí, lo castell de Llinàs...”

Tots dos documents coincideixen que el terratrèmol va causar molts danys a tota Catalunya. La Revista de Gerona parla de 108 als voltants de Llinars, per posar un exemple, encara que els dades de morts a conseqüència directe del fenomen es confonen amb les conseqüències indirectes, en aquest cas pels efectes de la glànola  o pesta.

Per què hagueren tantes destrosses a la comarca del Vallès? Al llarg dels anys 1447  i el 1448  hi ha documentades diverses tempestes amb molta aigua i vent que causaren molts danys a les estructures de les cases debilitant-les, fent-les més febles.

Quina intensitat va tenir el terratrèmol? En el llibre sobre el castell vell de Llinars s’esmenta que aquest fou abandonat sobtadament, i es sap per què durant les excavacions arqueològiques es van trobar moltes runes sobre els fossar juntament amb objectes quotidians, com restes de menjar. Per l’estructura dels castell i els danys causats hi ha la teoria que a Llinars va assolir una intensitat entre VII i VIII, el més intens de tota Catalunya. 


Per proximitat Vilamajor va patir el terratrèmol intensament amb la destrucció de nombroses cases, masies i segurament el castell palau. Només la Torre Roja es va mantenir intacte. 




Biblografia

AA.VV. Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya. Institut Cartogràfic de Catalunya



dimarts, de gener 21, 2014

El molí de Can Sunyer

Transcripció d’una carta-denúncia  emesa per Josep Sunyer dirigida al senyor alcalde de Sant Pere de Vilamajor.

En el dia 20 d’agost de 1852, Don Josep Sunyer veí de la vila de Sant Feliu de Codines i propietari del mas Sunyer d’aquest poble en el dia expressat ha presentat una sol·licitud davant el senyor alcalde d’aquest com la lletra va copiar.

Josep Sunyer, propietari d’aquella vila, en la forma que més procedent sigui, em dirigeixo respectuosament a V.I  i dic:  que la providència per V.I  dictada i amb la qual es presentà el principi que el moliner  uni dependent tenia l’obligació d’obrir la bassa del molí  fora de les hores de moldre amb objecte que els propietaris de terres poguessin regar-les és un atemptat contra la meva propietat que no va dubtar V.I en manar des d’aleshores he demanat contra aquest atemptat l’oportuna reparació, però com que vull solucionar-ho per via governativa sense arribar a la judicial , acudeixo a V.I segur que conegut l’error en què va incórrer, em dispensarà protestar. Sap molt bé que sóc el propietari del molí i de les seves aigües i que aquestes les he aconseguit a costes de les crescudes dispèndies  i que pel mateix no poden imposar-me  obligacions sobre el que és meu, completament meu.

De què em servirà el molí  si jo seriosament hauria de tenir-lo obert en determinades hores la bassa. L’error  que s’ha fet es per conseqüentment greu i transcendental i no pot ser que es segueixi en aquestes condicions del Consell de província per quan aquestes no em puguin afectar. No vaig ser escoltat en el judici i menys pot viciosament concebir-se  que es poguessin treure’m aigua corrent que els “carruantes” van obtenir amb els seus diners.

Òbvies són aquestes raons  i no les desconeixarà V.I per això i amb l’objecte de preparar degudament la via guvernativa, V.I serveixi per revocar l’ordre donada al moliner  amb la qual se li mana que tingui oberta la bassa  en determinades hores amb objecte de no impedir el reg. Gràcia que espero .


26/8/1852


Bibliografia

Arxiu històric de Sant Pere de Vilamajor

dijous, de gener 09, 2014

Emprius de Vilamajor a Llinars

Un empriu és una norma jurídica del dret consuetudinari català que determina l’ús comunal per part dels veïns d’una vila  als béns rústics del municipi, ja siguin pastures, boscos o aigües.

Al segle XIII els habitants de Vilamajor tenien drets sobre els boscos que hi havia al costat del castell del Far o Castell Vell de Llinars situat a prop de can Bordoi, tal com reconeixia el batlle  del reial patrimoni de Catalunya.

Evidentment els senyors del castell del Far, Romeu de Corbera i la seva esposa Sibil·la no estaven gens d’acord i varen intentar per tots els mitjans, inclòs la utilització de la violència, evitar que els habitants de Vilamajor s’emportessin fusta o fruits del bosc. La resposta fou igual de contundent per part dels de Vilamajor, els quals encapçalats per  Guillem de Vallescar, varen armar-se i lluitar.

Els Corbera, veient que no podien lluitar en un frec a frec, varen demanar ajut  al Rei sol·licitant que fiquessin a la presó a Guillem de Vallescar i als seus auxiliars, però el Rei ho va desestimar.

Fou el principi d’un llarga rivalitat entre els senyors de Corbera i els habitants del Vilamajor que va durar segles.


Podeu obtenir més informació a  l’article del blog Història de Vilamajor “les rivalitats amb el senyor de Llinars”

 Bibliografia

SARRABLO AGUARELES, Eugenio. El linage Vallescar. Revista hidalguia