diumenge, de març 24, 2013

Joan Prim a Vilamajor


La Primera Guerra Carlista  fou una guerra civil que es va desenvolupar en Espanya entre  1833 i  1840 entre els partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó, coneguts com a carlistes i defensors d’un règim absolutista, i els partidaris d’Isabel II, anomenats isabelins i que defensaven un govern liberal.

A Catalunya actuaven nombroses partides carlistes, encara que entre elles no hi havia gaire coordinació. Entre aquestes es trobava  la liderada per Ros d’Eroles, mot per qual era conegut el general Bartolomé Porredon.

Durant l’abril de 1836, Ros d’Eroles acompanyat per 1500 carlins es trobava a Vilamajor quan va ser atacat per les forces isabelines enquadrades en el tercer batalló de voluntaris de Catalunya comandats pel comandant Rodriguez.  El resultat fou la captura de 8 cavalls, la pèrdua de 100 carlins (entre morts i ferits), la pressa simbòlica de la trompeta de la cavalleria i el rescat de presoners isabelins.  Com a pèrdues isabelines ha hagut un mort i tres ferits, entre ells el jove tinent Prim.


Prim no tenia cap preparació militar ni procedia de la noblesa, pel que els seus començaments en la milícia van començar en els primers esglaons. Com simple combatent, des la primera trobada amb els carlins, demostra una intrepidesa i valor que el porten a l'enfrontament cos a cos amb l'enemic, començant a crear al seu voltant una fama merescuda al abatre diversos caps de partides. Pocs mesos després canviarà el seu paper, en ser ascendit a oficial, moment a partir del qual, a més de seguir donant mostres de valor personal, es converteix en conductor d'homes als que arrossega al combat.

D'aquesta manera, Prim va ser ascendit a tinent el 2 d'agost de 1835, per les victòries obtingudes sobre partides carlines, durant l'anomenada Guerra dels set anys. Al capdavant d'una companyia va prendre Vilamajor del Vallès, localitat defensada per forces carlines superiors i on va resultar ferit.

Aquest tinent, en Joan Prim, el 17 de setembre de 1868  va liderar un aixecament militar que va desembocar en la fugida de la reina Isabel II i l'inici del sexenni democràtic.

Vilamajor va ser una part important en la vida de Joan Prim atès que allà va tornar a néixer i va permetre, posteriorment,  que durant sis anys la democràcia aparegués a Espanya. 

Bibliografia

Diari El Español del 7 d’abril de 1836

Wikipedia

dilluns, de març 11, 2013

Alexandre Cirici i Pellicer


Nat a Barcelona el 22 de juny de 1914  i mort el 10 de gener de 1983, fou  un important tractadista i crític d’art.

Món acadèmic
Inicià estudis d'arquitectura a la Universitat Autònoma de Barcelona (1935). S'exilià el 1939 i estudià història de l'art a Montpeller i a París. Tornà a Barcelona (1941), es llicencià (1955) i es doctorà (1971) en història. Fou professor de disseny a l'escola Eina, de sociologia de l'art a la Universitat de Barcelona (1970) i assolí la càtedra d'història general de l'art a la Universitat de Barcelona (1981).

Món laboral

 Es dedicà a la il·lustració de llibres i a la pintura, fou crític d'art de la revista "Serra d'Or" i col·laborà com a tècnic artístic en agències de publicitat. Fou membre fundador de Miramar, del Club 49, d'"Ariel" i de l'Esbart Verdaguer, del qual fou director plàstic. Presidí l'Associació d'Artistes Actuals (1953), l'Associació Internacional de Crítics d'Art i organitzà el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (1960). Fou elegit senador per Barcelona en 1977, 1979 i 1982, pel Partit dels Socialistes de Catalunya, i diputat al Parlament Europeu.

Món personal

S'interessà per la interpretació actual i transcendent del fet artístic i per l'anàlisi estructural de l'art. Intentà una sistematització de l'art català contemporani, d'esquemes rígids i síntesis brillants, amb una visió col·lectiva dels Països Catalans. Publicà entre altres obres: Picasso antes de Picasso (1946), El tron de la Mare de Déu de Montserrat (1947), Miró y la imaginación (1946), Tàpies, testimoni del silenci (1970); El arte modernista catalán (1951), l'obra més completa sobre aquest període; L'arquitectura catalana (1955), L'escultura catalana (1957), La pintura catalana (1959), Ceràmica catalana (1977), L'art gòtic català, segles XIII-XIV (1979) i L'art gòtic català, segles XV-XVI (1979), obres de divulgació; El surrealismo (1949), Art i Societat (1964), L'art català contemporani (1970), Museus d'art catalans (1982), amb fotografies de R. Manent, recull de crítiques publicades a "Serra d'Or", i Miró llegit (1971). Ha publicat també Muntanya única (1947), poema montserratí, la guia Barcelona, pam a pam (1971) i dos llibres de visions barcelonines amb il·lustracions d'Aurora Altisent. Col·laborà en L'art català (1957) i en Un segle de vida catalana (1960). Publicà capítols de les seves memòries: Nen, no t'enfilis (1972), Temps barrat (1973, premi Josep Pla), A cor batent (1976) i Les hores clares (1977).

Relació amb Vilamajor

Quan tenia 15 anys i degut a un inflintrat pulmonar, va pasar l’hivern del 1929 a Vilamajor. Durant la malaltia llegar una imporant quantitat de llibres, entre d’altres Sthendal, Tolstoi, Tagore i J.V Foix.

Va viure al carrer de França



Bibliografia

Homenatge de Catalunya a Alexandre Cirici (1914-1983). Maig-juny 1984.
Enciclopèdia catalana