Llegendes de Vilamajor: El cabrit negre

En Jaumàs de Cànoves, anant de camí  amb la seva dona un vespre de fosca, trobà un cabrit negre

  - El durem a vendre a Llinars i sempre en traurem alguna cosa –va dir a la seva dona.

  Aquesta va protestar

- Mira que no és nostre 

-  Lo que es perd és d’aquell que ho troba

I, malgrat la insistència de la seva muller, va carregar-se el cabrit al coll

En sent prop de Llinars va sentir una veu fonda, molt fonda, que sortia del torrent* i deia:

- Ai, dimoni xic ¿a on vas?

I el cabrit va respondre

- A cavall d’en Jaumàs!... fins a Llinars

L’home, esverat, comprenent que duia el dimoni a collibè, deixà anar el cabrit, que fugí botant camps a través.

*L’autor diu que el torrent podria ser el de Vilamajor

BIBLIOGRAFIA

Mestres, Apel·les. Llegendes del Montseny. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2004

Plets a Vilamajor

Al llarg del segle XIII, el rei Jaume I concedeix els reials privilegis als habitants de Vilamajor (1249) entre els quals destaca la desgravació fiscal com no haver de pagar el delme de l’oliva, de la riberada i “d’altres coses que no siguin en costum” (1252); la renúncia a perpetuïtat dels mals usos com la intestia, la cugucia i eixorquia “ a fi que siguin lliures, francs i immunes tota la vida” (1262); o bé es concedí el privilegi a perpetuïtat que els habitants de Vilamajor poguessin resoldre davant del seu batlle qualsevol qüestió que tinguin entre ells, menys els homicidis o les apel•lacions o bé que els litigants siguin d’altres poblacions i si es donés alguns d’ aquest casos el que entén és el batlle de Barcelona (1264).

En el segle XVII apareix la família noble Copons, entre ells Joan Copons Falcó i d'Aymerich com a titular dels drets dominicals a la banda de Sant Pere de Vilamajor, Santa Susanna i Cànoves. Això fa pensar que quan la casa de Barcelona va vendre o cedir part de les seves propietats vallesanes, un dels adquirents van ser els descendents d'una família que ja en temps de Ramon Berenguer IV s'havia mogut per aquells indrets. Entre les cases que aquest nobles tenen el domini directe figuren Can Planell, el Surell, el Cortès, Can Nadal, Vallmanya i moltes altres.

El 1728, la Reial Audiència de Catalunya rep una causa de Pere Pau Ros , Antoni Collell i altres habitants  de Sant Pere de Vilamajor, una denúncia contra Juan Copons i Aymerich i Josefa Copons per obligar-los a pagar  lluïsmes (dret del senyor directe  a rebre una part del valor de la cosa que es transmet a una tercera persona)  per la venda de cases, quan al·leguen que tenen els reials privilegis que ho prohibeixen.

Bibliografia

PORTALS I MARTI, Joan. La costa del Montseny. Entre el Turó de l'Home i la Tordera.

Arxiu de la corona d’Arago. ACA Real audiència. Pleitos civiles 17546

Pere Pruna O'Cerans

La trajectòria de Pere Pruna O'Cerans és principalment coneguda per la pintura, tot i que també va incloure el dibuix, el gravat, el disseny de figurins per a ballet i òpera i la pintura mural, entre altres. De molt jove va viure una ascensió ràpida cap a la fama i el reconeixement internacionals.

Pruna va ser un home d'una gran vida interior, que contrastava amb la vida social del gran món i les èpoques de dissipació que va protagonitzar a la Barcelona de postguerra. La necessitat de recolliment es va manifestar en una religiositat profunda que va menar-lo a buscar la pau al monestir de Montserrat, on passà llargues temporades, seguint la vida monacal.

El si familiar fou el bressol d'aquest sentiment: la mare procedia d'una família de catòlics irlandesos que havia abandonat el país d'orígen per problemes religiosos i s'havia instal•lat a Sant Antoni de Vilamajor.

Quan Pere Pruna tenia set anys se li va declarar una forta anèmia, que li afectà la vista. Els metges van prescriure-li deixar l'Escola Francesa on estudiava, per un temps i fer repós. El traslladaren a casa dels avis materns, a Sant Antoni de Vilamajor, on hi va residir dos anys. La seva mare havia estat mestra i secretària de l'Ajuntament. A desgrat de la prohibició –“no estudiar” per no cansar la vista – el jove Pere Pruna, desatenent els consells mèdics, es lliurà àvidament a la lectura i en va descobrir la seva passió, aprofitant-se de què el seu avi tenia les claus d'una finca dels Soler i Cepeda (llunyans descendents de Santa Teresa de Jesús) en la que hi havia una ben nodrida biblioteca.