diumenge, de juliol 29, 2012

Puiggraciós i els Derrocada


El cim del Puiggraciós està situat a la confluència dels termes municipals de l'Ametlla del Vallès, el Figueró i Montmany i Bigues i Riells, a la comarca del Vallès Oriental.

És un turó amb una altitud de 808,3 m, situat al sud-est dels Cingles de Bertí. Forma part de la Serralada Prelitoral catalana.

Al cim, hi resten vestigis d'un poblat ibèric, i, uns 100 m per sota de la cota màxima, hi trobem el Santuari de Puiggraciós.




En un lloc molt proper on, segons la tradició, es va trobar la imatge de la Mare de Déu. Històricament ha format part de la parròquia de Montmany, però des de després de la Guerra Civil, concretament l'any 1946 i després d'un breu període en què va estar assignat a la parròquia del Figaró, es troba vinculat a la parròquia de l'Ametlla, des d'on l'accés és més fàcil, tot i que, administrativament, sí que és de Figaró-Montmany.

Ja es té constància de la veneració de la imatge a la parròquia de Sant Pau de Montmany a finals del segle XIV. Fins a la construcció de Santuari, la imatge va ser sempre venerada en els diversos llocs on va estar ubicada l'esmentada parròquia de Montmany.

La història del Santuari la comença el rector de la parròquia de Montmany, Mn. Vicenç Torrellebreta, demana al bisbe de Barcelona en la seva visita pastoral de l'any 1698, la concessió d'un Altar Major per a l'advocació de la Mare de Déu de Puiggraciós. Aquesta concessió va ser concedida el 26 de juny de 1701 quan Rafael Xammar i Derrocada, fill de l'Ametlla i entre d'altres càrrecs visitador general de la diòcesi de Barcelona, va signar-la.

En Rafel Xammar i Derrocada està estretament vinculat amb la família Derrocada 

dimarts, de juliol 24, 2012

La font de Can Parera de Canyes

Feia anys que li donava voltes però mai trobava el moment per fer-ho: recórrer la riera de Vilamajor des de Terres Blanques fins al Cortès.

L'altre dia ho vaig poder fer juntament amb les meves filles. I no em va decebre!!!

Vam deixar el cotxe a terres Blanques i van baixar fins el salt d'aigua per un bell corriol. La primera sorpresa fou trobar-me la ribera del riu neta. Algú l'havia fet neteja!!!. Fantàstic per què així ens facilitaria molt la caminada.

Per la riera baixava aigua, no molta, però suficient. Però de cop i volta l'aigua desapareix, com el Guadiana. L'explicació la tinc a la banda dreta: d'una formació rocallosa surt un broll d'aigua la qual, no sé per qui, ha estat canalitzada donant-li una aparença de font. És la que surt a la foto.



Desconeixia l'existència de la font (no pas del broll) i desconec el seu nom. Per això, i a esperant que l'Higini em contesti al dubte, l'anomenaré la font de Can Parera.

La sequedat de la riera es manté fins que arribem a una estructura humana. Es tracta de la captació d'aigua dels regants de Vilamajor. A partir d'aquí el riu torna a la vida.


Petits tolls d'aigua fa la delícia de les meves filles.... i dels mosquits. Hi ha milers!!!!


A partir d'aquí anar pel riu resulta intransitable. El matoll de ribera ho impedeix. Cal ascendir una mica per un camí de cabres (per què circulen cabres) fins sortir a una cruïlla de camins. Tornam a baixar fins el riu.

A partir d'aquí hi ha un corriol  que ens guiarà per un esplèndid bosc de ribera fins a sota del Cortès.

He descobert una part del territori totalment desconeguda per a mi. És una excursió de 8 km que on podreu admirar un meravellós bosc de ribera.

divendres, de juliol 20, 2012

Detall nº 16: la font

Casa nostre es plena de fonts. Una d'elles és la que veieu a les fotografies.

Sabríeu dir-me on es localitza? i el seu nom?

Una pista: està a Sant Pere de Vilamajor




dimecres, de juliol 18, 2012

El comtat de Vallserena i Torre Roja

Després d'un mes d'aturada a causa dels examens universitaris i del gaudiment de les vacances, torno amb un interessant article.


Pere VI de Vallescar i Pallí va néixer a Barcelona el 31 de desembre de 1897. L’any 1909 va succeir al seu avi, Ramon Vallescar i Pujol, en el drets familiars, convertint-se en el cap de la casa Vallescar de Vallserena.

Va lluitar  en la “Creuada per l’alliberament nacional” com a voluntari en els requetés (organització paramilitar carlista)  catalans, participant, amb grau de capità, en la conquesta d’Eibar i Guernica (Guerra Civil). El mateix any -1938-  fou ascendit a Comandant  exercint com a segon cap de la caserna Kursaal a Sant Sebastià, sempre de forma voluntària i sense rebre cap sou.

El 1944 es traslladà a Barcelona on el  Carles d’Habsburgo i Borbó (pretenent al tro d’Espanya) li nomenà cap de la Casa Militar. El 31 de desembre  de 1945 se li va concedir el títol de Comte de Vallserena dels Vallescar, amb l’ús d’escudet (escut petit amb la mateixa forma que el principal i que denota un privilegi atorgat per un monarca) en l’escut d’armes de família; i la flor de Lis d’or sobre camp de gules, en record del seu grau de comandant.

Però no ha estat l’únic membre de la família que ostenta un títol nobiliari. La seva àvia, Maria Pujol, fou nomenada comtessa de la Torre Roja el 1839 per l’actuació de la família durant la primera carlinada.

Curiós, oi? 





Bibliografia


SARRABLO AGUERELES, Eugenio. El linaje Vallescar. Hidalguia. La revista de Genealogioa, nobleza y armas. Nº 22. Mayo-Junio 1957.