El juliol de 1931, a petició dels propietaris de Can Feló, es va construir
una passera que travessava la riera de Vallserena, la qual costà 16 pessetes i
que pagà l’ajuntament de Sant Pere de Vilamajor.
No puc saber-ho amb exactitud però,
és possible que la passera de la fotografia fos la construïda l’any
1931? Uffff!!! La lògica diu que no però el cor afirma tot al contrari.
Vosaltres mateixos.
Les passeres han existit sempre. Era la forma més lògica per superar una
riera. La seva construcció no requereix grans coneixements: dos troncs d’arbres
perpendiculars a la riera units per
petits taulons. La inexistència de rius
a casa nostra no ha requerit de la construcció d’elements més consistents. Al
cap i a la fi per les passeres només passaven persones.
Les rieres de Vallserena i Vilamajor haurien de portar aigua durant tot
l’any, unes estacions més que altres però al cap i a la fi tot l’any. La
quantitat suficient per mullar els peus el que obligava a construir una passera
i com l’ajuntament té competència en obres públics i ha de garantir la
comunicació de les cases amb un camí, és per això que l’ajuntament és la que
les construeix i les que les paga.
Un exemple el tenim l’1 de desembre de 1680
quan el consistori de Sant Pere dóna les ordres pertinents per què es procedeixi a la
construcció d’un pont que comuniqui el barri antic amb el nou el qual creix a l
‘altra banda del riu. Sabeu quina va ser la raó adduïda? Doncs l’irreverent
que era haver de passar per la
passera el mossèn en els actes de l’administració del
santíssim amb el perill de caure a la
riera com ha ocorregut en diverses ocasions; i la dificultat de passar-hi
portant difunts fins al punt que quan hi
ha crescuda de la riera ha impedit
l’enterrament al cementiri de Sant Pere i haguent-se de traslladar el
cadàver fins al cementiri de Sant Lleir.
I precisament és quan la riera va plena quan hi ha més problemes per què el
poble resta dividit en dos.
En aquest punt de tant interessant lectura, voldria fer un petit apunt per
ficar-nos millor en la història: el camí oficial d’entrada a Sant Pere era pel veïnat
de Brugueres, a l’oest, com si miréssim a Granollers. Molts pensareu que el més
lògic seria que el camí principal fos el que venia des de Sant Antoni, el que
seria la carretera actual. Esteu equivocats!!. La carretera ha de superar un
obstacle: el riu, i en aquells temps fer un pont era un luxe. Malgrat tot, si
el cabal de la riera ho permetia, les
dues bandes de la riera estaven comunicades per passeres. No permetien el trànsit de carruatges però si de
persones. Quan la riera anava plena, el camí oficial cap a Sant Antoni era per Can
Clavell.
Feta l’anotació continuem amb la història de les passeres.
La principal perjudicada era l’església i el seu representant, el
mossèn que veia com quan la riera estava
enfadada els feligresos baixaven en picat per no poder assistir. No ens ha
d’estranyar que un dels personatges més influents de la societat rural
vilamajorenca, el mossèn Rafel Derrocada, fes les pressions adients per què es
construís el pont.
La segona raó és que el nostre clima
provoca que les nostres rieres baixen un
parell o tres de vegades a l’any molt
enfadades. El 1722 hagué un aiguat tant fort que Can Tomàs va quedar aïllat i
que el carrer Nou i de l’Església de Sant Antoni es varen convertir en una riera. Fins i tot,
el 1777 un aiguat es va endur el pont de la riera, suposadament el que es va
construir el 1680. La suma de totes les
rierades ha provocat que la llera estigui més enfonsada i que la vall que ocupa
sigui més ample, el que provoca no trobar troncs suficientment llargs per
travessar la riera. Era necessari construir el pont.
Però hi ha altres històries de passeres molt emocionats i que em recorden a
problemes actuals, que avui en dia molt veïns i veïnes pateixen.
La història succeeix a l’any 1931,
poc després de la instauració de la II República. El lloc dels fets :
Vallserena. Tot començà quan el 22 d’abril de 1932 es presentà a l’ajuntament
de Sant Pere una comissió d’individus particulars demanant permís per la construcció d’un camí
que porti des de La Farinera fins a Can Gol Bosch (on està la hípica
actualment). El camí és l’ancestre de la carretera de Vallserena actual i d’aquí
de la presa de Can Feló per la construcció de la passera: sabia que es
construiria el camí i que facilitaria molt la comunicació amb Sant Antoni i no
havia de dependre més de la passera més
propera que tenia, la situada a La Farinera, just on ara tenim el pont que
comunica Sant Antoni amb el veïnat dels Boscassos (Can Vila i Can Ram).
Una passera, per cert, que no deuria d’estar en bon estat per què el 8 de
desembre de 1933 veïns i veïnes dels Boscassos van demanar a la corporació que fes d’intermediari amb l’ajuntament de
Sant Antoni per tal que arrangés la passera la qual es trobava en un estat
lamentable.
Recordo als lectors que no coneixen bé el territori, que la passera de La
Farinera estava situada en el terme municipal de Sant Antoni, a escassament 100
metres del terme de Sant Pere, per tant la gran majoria de veïns de Boscassos
pertanyen a Sant Pere i per marxar d’allà han de travessar la passera que
pertany a Sant Antoni. Evidentment, Sant Antoni no vol pagar una
infraestructura que no dóna servei al seu municipi.
Tots dos ajuntament va arribar a un acord: pagarien a mitges l’obra. La
factura fou de 90 pts per la passera més 70 al ferrer del poble, Esteve Sauqué,
en total 160 pts. Si ho comparem amb les 16 pts que va costar la passera de can
Feló veurem que no es tracta del mateix tipus. Probablement per la passera de
La Farinera passaria quelcom més que persones caminant.
Pels lectors de Can Vila
i Can Ram, us resulta coneguda aquesta història? Segur que si.
Però encara tenim una
tercera història, aquesta molt més tendre
i romàntica.
Abans de la dècada dels 50 del segle passat, les comunicació entre el nucli
de Sant Pere i Can Gras d’Avall es feia per una passera que travessava la riera
de Vilamajor. El que conegui l’indret sabrà que la riera en aquest punt està
molt baixa respecte pla del camí de tal manera que calia fer una forta baixada
i una forta pujada per travessar-la. El cap de família de Can Gras, un home ja gran, patia molt quan li
tocava travessar la riera per la passera maleint-la sempre. El seu fill, en un
acta d’amor fraternal, va contruí el pont que actualement encara existeix i el
va dedicar al seu pare, el qual va morir al poc temps.
Que us ha semblat? Tenim una història per cada passera i una passera plena
d’història.
Can
Gol de la Torre és una masia molt ben restaurada, té la teulada a dues
vessants. A la façana destaquen la porta, amb onze dovelles, dues finestres
gotiitzants i dos escuts, l'un sobre la clau, partit en pal amb una guatlla
agafant un cap pels cabells a cada compartiment. A l'altra llinda d'una
finestra, a la mateixa vertical que la porta, descentrada en relació al
carener, aquest escut té dos pals. Sota el ràfec del carener hi ha un relleu de
Crist Crucificat. I a la banda de la façana oposada a la porta hi ha un
rellotge de sol. Posteriorment se li adossà una galeria.
Precisament fou aquesta darrera remodelació la que va
aportar un elements els quals destaquen sobre el conjunt: les 4 finestres geminades
gòtiques d’arc rodó . 
Abans de la dècada dels 50 del segle passat, les comunicació entre el nucli
de Sant Pere i Can Gras d’Avall es feia per una passera que travessava la riera
de Vilamajor. El que conegui l’indret sabrà que la riera en aquest punt està
molt baixa respecte pla del camí de tal manera que calia fer una forta baixada
i una forta pujada per travessar-la. El cap de família de Can Gras, un home ja gran, patia molt quan li
tocava travessar la riera per la passera maleint-la sempre. El seu fill, en un
acta d’amor fraternal, va contruí el pont que actualement encara existeix i el
va dedicar al seu pare, el qual va morir al poc temps.
