El desplegament d’aeròdroms efectuats per la Generalitat i la República no va tenir en compte la comarca del Vallès Oriental atès que de la protecció de les costes catalanes al nord de Barcelona s’encarregaven els aeròdroms de Figueres, Sabadell i Barcelona.
El desenvolupament de la guerra va portar a les tropes nacionalistes a utilitzar Mallorca com a base d’operacions aèries encarregades del fustigament de les costes de Catalunya, el que provocà que les Forces Aèries de la República creessin el Sector de la sotssecretaria d’Obres amb seu a Les Franqueses amb l’objectiu de fer nous aeròdroms a la comarca. Es varen fer tres: el de La Garriga- Les Franqueses, el de Cardedeu-Vilamajor i el de Montornès-Montmeló.
El de Cardedeu-Vilamajor es situarà al costat del torrent del Fou (Alfou) i serà la base del grup d’atac lleuger independent 28 amb avions canadencs Grumman G-23 Delfin. Van donar suport a les operacions de terra durant els primers quatre dies de l’ofensiva de l’Ebre.
De l’aeròdrom, avui camps de conreu, en tenim restes de les pistes, les masies que feien funcions de casernes com a seu de l’Estat Major (Can Gel) i com allotjaments de les tropes i de quatre refugis antiaeris amb una capacitat per a 15 persones.
Font: AAVV. Història i memòria al Vallès Oriental. L’empremta de l’aviació al Vallès Oriental. David Gesali. El 9Nou.
dimecres, de juny 29, 2011
diumenge, de juny 26, 2011
Jaume Huguet, pintor del primer retaule de Vilamajor
Els vilamajorencs i vilamajorenques ens sentim molt orgullosos de l'església de Sant Pere, la coneguda com la catedral del Vallès per les seves extraordinàries dimensions, tant lineals com a volumètriques. L'església es va guarnir internament amb els millors detalls, per això es va encarregar que es fes un retaule a Joan Gascó. El resultat fou una obra reconeguda com una de les millors del Vallès i de Catalunya. Però no fou l'únic retaule. Es té coneixement de l'existència d'un anterior el qual es va fer per l'antiga església de Sant Pere, la que hauria de trobar-se dins del castell i de la que no ens queda cap resta arqueològica.
Jaume Huguet, veí de Barcelona, va convenir amb Benet Borau (a) Bataller de Sant Pere de Vilamajor, la pintura d'un retaule de Nostra Senyora per comte del confrares d'aquella parròquia, amb cinc divisions per les imatges de mig cos, amb un nínxol pintat de carmesí i plaquejat d'or a dalt, i més amunt una taula de la coronació de la Verge, i als quatre requadres laterals, representant els goigs de la salutació, naixement, adoració dels reis i la resurrecció dels Senyor entre homes d'armes, obligant-se a més, de daurar de fil no sols el fons i les diademes sinó els "pilars, formeria, xambrans, arxets, tubes e guarda polsos", embotits o modelats aquesta amb fullatges de guix. L'obra s'ha de tenir entregada pel mes de març de 1467, rebent per tot 24 lliures barceloneses.
L'encàrrec a un dels més prestigiosos pintors, en Jaume Huguet, demostra de la potent economia de Vilamajor atès que no es tractava d'una obra petita, així com la quantitat de diners a pagar.
Font: Publicació "Ilustració catalana" nº 124 del 15 d'octubre de 1905.
Jaume Huguet, veí de Barcelona, va convenir amb Benet Borau (a) Bataller de Sant Pere de Vilamajor, la pintura d'un retaule de Nostra Senyora per comte del confrares d'aquella parròquia, amb cinc divisions per les imatges de mig cos, amb un nínxol pintat de carmesí i plaquejat d'or a dalt, i més amunt una taula de la coronació de la Verge, i als quatre requadres laterals, representant els goigs de la salutació, naixement, adoració dels reis i la resurrecció dels Senyor entre homes d'armes, obligant-se a més, de daurar de fil no sols el fons i les diademes sinó els "pilars, formeria, xambrans, arxets, tubes e guarda polsos", embotits o modelats aquesta amb fullatges de guix. L'obra s'ha de tenir entregada pel mes de març de 1467, rebent per tot 24 lliures barceloneses.
L'encàrrec a un dels més prestigiosos pintors, en Jaume Huguet, demostra de la potent economia de Vilamajor atès que no es tractava d'una obra petita, així com la quantitat de diners a pagar.
Font: Publicació "Ilustració catalana" nº 124 del 15 d'octubre de 1905.
La carretera de Vilamajor
Avui he pogut assistir a la magnífica passejada comentada per Gini sobre el la Força, el Castell i el Palau comtal. Entre els assistents ha sorgit la següent pregunta: quan es va fer la carretera que uneix Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor? El Gini va respondre que a final dels XIX i començaments del XX. No anava pas errat. Veiem una mica la seva història.
Antigament el camí natural entre els dos Vilamajors no es feia per la carretera avui existent sinó per la porta oest,l'anomenada de Brugueres, del castell de Sant Pere. Hom es podria preguntar com és així si no és la "ruta natural" (entesa com la més fàcil?. La resposta és fàcil de respondre. Antigament la colonització de Vilamajor es va seguir sota les següents variables: disponibilitat d'aigua i tenir un sòl que donés els rendiments necessaris per garantir la supervivència dels seus productors. Quina zona de Vilamajor és rica amb aigua i amb sòl ple de llims rics en nutrients? Doncs el que avui en dia ocupa la zona al voltants de la riera de Vilamajor, o sigui, per on passa la carretera actual de Sant Pere a Sant Antoni. Aquesta zona fou la primera en ésser ocupada i la que més densitat de població hauria de tenir. No cabia la possibilitat de desaprofitar el sòl en fer un camí, era perdre l'oportunitat de produir més. Segur, però, que existien camins corriolers (per caminar i no pas pel pas de carruatges) que duien d'una fina a una altre i d'aquí d'un poble a un altre.
Amb els temps, probablement aquesta petits corriols es van anar institucionalitzant i es convertiren en el camí normal del trànsit de persones i mercaderies entre tots dos municipis. Fou una carretera fet i pagada pel consistori o pels propis veïns.
La carretera que duu de Llinars a Sant Llorenç Savall es va construir l'any 1898 (almenys la zona que correspon al nostre terme municipal). Ho sabem per què a les actes de l'ajuntament de Sant Pere consta una queixa dels veïns per què les obres no permet el pas de mercaderies dels carruatges i el pas dels ramats. L'Estat espanyol es feia càrrec de la construcció (arranjament) de carretera, la qual molt possiblement existia en format camí. El que va fer l'Estat fou adequar-la (millorar-la i conservar-la), molt probablement a instàncies dels ajuntaments. .
No fou fins l'any 1900 quan es va començar a millorar el ramal de Sant Antoni a Sant Pere. Unes millores que es feien molt lentament el que causava enormes molèsties. L'ajuntament fa una reclamació per tal que les obres s'agilitzint. El 1901 la Direcció d'obres públiques provincials va determinar que s'havia de senyalar el dia en què començarien les obres definitives d'arranjament de la carretera (Diari La Dinastia nº 6643 del 2 de d'abril de 1901).
Posteriorment foren plantats els plataners que avui veiem els quals tenien una doble funció: garantir ombra els calorosos dies d'estiu, i absorvir la pols que produïa el pas dels vehicles i s'escolaven dins de les cases.
Antigament el camí natural entre els dos Vilamajors no es feia per la carretera avui existent sinó per la porta oest,l'anomenada de Brugueres, del castell de Sant Pere. Hom es podria preguntar com és així si no és la "ruta natural" (entesa com la més fàcil?. La resposta és fàcil de respondre. Antigament la colonització de Vilamajor es va seguir sota les següents variables: disponibilitat d'aigua i tenir un sòl que donés els rendiments necessaris per garantir la supervivència dels seus productors. Quina zona de Vilamajor és rica amb aigua i amb sòl ple de llims rics en nutrients? Doncs el que avui en dia ocupa la zona al voltants de la riera de Vilamajor, o sigui, per on passa la carretera actual de Sant Pere a Sant Antoni. Aquesta zona fou la primera en ésser ocupada i la que més densitat de població hauria de tenir. No cabia la possibilitat de desaprofitar el sòl en fer un camí, era perdre l'oportunitat de produir més. Segur, però, que existien camins corriolers (per caminar i no pas pel pas de carruatges) que duien d'una fina a una altre i d'aquí d'un poble a un altre.
Amb els temps, probablement aquesta petits corriols es van anar institucionalitzant i es convertiren en el camí normal del trànsit de persones i mercaderies entre tots dos municipis. Fou una carretera fet i pagada pel consistori o pels propis veïns.
La carretera que duu de Llinars a Sant Llorenç Savall es va construir l'any 1898 (almenys la zona que correspon al nostre terme municipal). Ho sabem per què a les actes de l'ajuntament de Sant Pere consta una queixa dels veïns per què les obres no permet el pas de mercaderies dels carruatges i el pas dels ramats. L'Estat espanyol es feia càrrec de la construcció (arranjament) de carretera, la qual molt possiblement existia en format camí. El que va fer l'Estat fou adequar-la (millorar-la i conservar-la), molt probablement a instàncies dels ajuntaments. .
No fou fins l'any 1900 quan es va començar a millorar el ramal de Sant Antoni a Sant Pere. Unes millores que es feien molt lentament el que causava enormes molèsties. L'ajuntament fa una reclamació per tal que les obres s'agilitzint. El 1901 la Direcció d'obres públiques provincials va determinar que s'havia de senyalar el dia en què començarien les obres definitives d'arranjament de la carretera (Diari La Dinastia nº 6643 del 2 de d'abril de 1901).
Posteriorment foren plantats els plataners que avui veiem els quals tenien una doble funció: garantir ombra els calorosos dies d'estiu, i absorvir la pols que produïa el pas dels vehicles i s'escolaven dins de les cases.
dijous, de juny 23, 2011
Lladres a Vilamajor
Us faig esment d'un parell de notícies sobre robatoris succeïts a Vilamajor a finals del segle XIX
El senyor Mora, un ric propietari de Vilamajor, anava en direcció cap a casa seva al vespres quan fou sorprès per un grup de persones armades que el van detenir, robant-li tots els diners que tenia i exigint-li altres quantitats. Es va poder excusar com va poder però els homes no es van donar per satisfets decidint acompanyar-lo fins al domicili on van capturar la seva filla retenint-la com a ostatge. Van amenaçar-lo de matar-la sinó anava cap a Vilamajor a recollir més diners.
El senyor Mora va anar cap al poble i no va saber dissimular el seu enuig i va explicar el que succeïa. Ràpidament 4 o 6 veïns es van aixecar en somaten i van anar cap a casa del Mora fent fugir als lladres.
Font: diari La Dinastia del dia 29 de gener de 1885.
El dia 4 de febrer de 1885, cap a les dues de la tarda va tenir lloc una temptativa de robatori en el poble de Sant Pere de Vilamajor, concretament en la casa Can Joan del Sot de l'Hom. Sembla ser que al sortir a caçar el fill de la casa, es va donar compte que un noi jove que no era de la zona volia accedir a dins de la casa per una finestra que dóna a la part posterior de la masia. El fill va fer un tret obligant al lladre a fugir
Font: Diari La Dinastia nª 788 del 8 de febrer de 1885.
Els Mossos d'Esquadra de la Garriga, Juan Clapesjussà i Antoni Segarra, van capturar el 22 d'aquest mes i en el districte municipal de Sant Antoni de Vilamajor a un subjecte d'aquesta població acusat de furtar 75 pessetes. Fou detingut amb una escopeta sense llicència i posat a disposició del corresponent jutjat.
Font: Diari La Dinastias nº 1368 del 26 de gener de 1886.
El dia 3 foren robades de les església de Sant Pere i Sant Antoni de Vilamajor objectes valuosos sense trencament de portes. El dia 5 fou capturat pels Mossos d'Esquadra a l'autor dels fets
Font: Diari La Dinastia nº 1441 de l'11 de març de 1886
El caporal de l'esquadra de La Garriga, don Bruno Barbany, acompanyat per 4 Mossos, va capturar, el 12 d'aquest mes i en Sant Pere de Vilamajor, a un veí de dita població, per haver tallar arbres i haver sostret 500 quintals de llenya d'un dels predis sense permís del propietari, i va ser posat a disposició del respectiu jutjat per la instrucció de les primeres diligències.
Font: Diari La Dinastia nº 1451 del 17 de març de 1886
El senyor Mora, un ric propietari de Vilamajor, anava en direcció cap a casa seva al vespres quan fou sorprès per un grup de persones armades que el van detenir, robant-li tots els diners que tenia i exigint-li altres quantitats. Es va poder excusar com va poder però els homes no es van donar per satisfets decidint acompanyar-lo fins al domicili on van capturar la seva filla retenint-la com a ostatge. Van amenaçar-lo de matar-la sinó anava cap a Vilamajor a recollir més diners.
El senyor Mora va anar cap al poble i no va saber dissimular el seu enuig i va explicar el que succeïa. Ràpidament 4 o 6 veïns es van aixecar en somaten i van anar cap a casa del Mora fent fugir als lladres.
Font: diari La Dinastia del dia 29 de gener de 1885.
El dia 4 de febrer de 1885, cap a les dues de la tarda va tenir lloc una temptativa de robatori en el poble de Sant Pere de Vilamajor, concretament en la casa Can Joan del Sot de l'Hom. Sembla ser que al sortir a caçar el fill de la casa, es va donar compte que un noi jove que no era de la zona volia accedir a dins de la casa per una finestra que dóna a la part posterior de la masia. El fill va fer un tret obligant al lladre a fugir
Font: Diari La Dinastia nª 788 del 8 de febrer de 1885.
Els Mossos d'Esquadra de la Garriga, Juan Clapesjussà i Antoni Segarra, van capturar el 22 d'aquest mes i en el districte municipal de Sant Antoni de Vilamajor a un subjecte d'aquesta població acusat de furtar 75 pessetes. Fou detingut amb una escopeta sense llicència i posat a disposició del corresponent jutjat.
Font: Diari La Dinastias nº 1368 del 26 de gener de 1886.
El dia 3 foren robades de les església de Sant Pere i Sant Antoni de Vilamajor objectes valuosos sense trencament de portes. El dia 5 fou capturat pels Mossos d'Esquadra a l'autor dels fets
Font: Diari La Dinastia nº 1441 de l'11 de març de 1886
El caporal de l'esquadra de La Garriga, don Bruno Barbany, acompanyat per 4 Mossos, va capturar, el 12 d'aquest mes i en Sant Pere de Vilamajor, a un veí de dita població, per haver tallar arbres i haver sostret 500 quintals de llenya d'un dels predis sense permís del propietari, i va ser posat a disposició del respectiu jutjat per la instrucció de les primeres diligències.
Font: Diari La Dinastia nº 1451 del 17 de març de 1886
Falsificació de moneda a Vilamajor
Una esquadra de Mossos de Sant Celoni, dirigida pel caporal Josep Lluís, en virtut de certes notícies, va practicar un reconeixement en un bosc del terme de Sant Pere de Vilamajor trobant-se dues grans peces de ferro i altres petites i una fusta, tot per la fabricació de moneda. La maquinària ha sigut traslladada fins a Granollers
Font: Diari El Observador nª 871 del 10 de desembre de 1830
Font: Diari El Observador nª 871 del 10 de desembre de 1830
divendres, de juny 17, 2011
Les guerres carlines a Vilamajor
El març de 1830 el rei Ferran VII publica la Pragmàtica Sanció de Carles IV aprovada per les Corts de 1789, i que deixava sense efecte el reglament de 10 de març de 1713 que excloïa la successió femenina al tro. La mesura perjudicava greument al germà de Ferran VII, en Carles atès que deixava de ser l’hereu al tro a favor de la seva neboda Isabel.
Quan Ferran VII va morir, en Carles no va acceptar a Isabel com a nova reina iniciant-se la primera guerra Carlina. A Catalunya fou poc important i com a molt hagueren petites partides de carlins que es convertiren bandolers o trabucaires, alguns dels quals es van assentar al Montseny.
El 17 de desembre de 1839, una columna de l’exèrcit regular d’Isabel va tenir un encontre amb una partida de carlins a Vilamajor que es va saldar amb un enemic mort i la fugida dels bandolers (Diari El Constitucional nº 191 del 30/12/1839).
Hagué una segona carlinada la qual afectà directament a Catalunya i la qual es desenvolupà entre el 1846 i 1849 (guerra dels matiners). El 7 de setembre de 1848, una partida de genets carlistes procedents de Sabadell o Castellar, es va presentar ales 6 hores a una casa de Santa Eulàlia de Ronçana per donar de beure als cavalls. Allà varen tenir una disputa que provocà un mort per estocada de sable el que els obligà a fugir cap a Bigas on agafaren un regidor i a l’agutzil com a hostatges. Per la nit, a la localitat de Vilamajor en direcció a Llinars, va passar una partida nombrosa de carlistes, sembla ser que fugint d ela pressió de les tropes isabelines (Diari El Balear nº 90 13/9/1948)
Una expedició dirigida pel Batlle, va sortir el dia 16 de març de Vilamajor cap a les muntanyes del Montseny fins arribar cap a les 3 de la matinada cap a unes coves de Cànoves en la qual ha pres a 134 matiners, entre ells dos caps, que han estat conduïts fins a Mataró. Alguns dels matiners han estat deixat vius a les coves però molt mal ferits (Diari El Observador nº 392 23/3/1849)
La tercera carlinada succeí entre el 1872 i el 1876 on el pretendent Carles VII va cridar a la revolta. Catalunya la va secundar per què se li va prometre la restitució de les Constitucions catalanes les quals foren abolides pel decret de Nova Planta. També Vilamajor es va veure embolicada en aquest assumpte tal com consta en el Diari La Esperanza nº 487 del 22 de juliol de 1872, on es diu que el 19 de juliol va sortir de Sant Celoni , a les tres de la matinada, una columna manada pel tinent coronel de caçadors de Madrid Don Filipiano del Campo, formada per una companyia de francs de Catalunya i cinc dels caçadors, a conseqüència d'una confidència que va tenir que la partida dels Guiu va pernoctar a la nit a les cases de Surell i Nadal, exigint en Palau a les nou de la nit dos-cents duros que rebrien abans de les set en les mencionades cases.
A les quatre i mitja va arribar a Vilamajor i va continuar cap a Sant Pere, on es va saber que la partida no es trobava massa lluny. Així, doncs, el tinent coronel va disposar que es quedessin en dit poble la quarta i la cinquena companyia i una secció de voluntaris, sortint la resta a les cases del Surell i Nadal.
A les nou i mitja un camperol i els guaites de la torre que un grup format per 100 homes passaven a tir de carrabina pel torrent. Immediatament va sortir en la seva persecució la columna de Sant Pere sota el comandament del capità Palacios. L'avantatge era escassament d'un quart d'hora. El grup, al veuràs perseguit es va disseminar a la masia de Collet. Només es van poder agafar a dos membres.
El diari la Discusión nª 1172 del 10 d'agost de 1872 publica que els carlistes van patir ahir en Sant Pere de Vilamajor una derrota. La meitat de la columna de Targarona (sic) sota el comandament del capità Sr. Massons, que es trobava a Llinars, i la del general Baldrich, que havia sortit de Vic a les dues de la matinada d'ahir, va saber a les 10 i mitja del matí que el cap Savalls comandant una partida de 600 homes, havia sortit del Montsent, mentre que Guiu estava a prop de Mosqueroles.
Posades en combinació les columnes de Baldrich i de Massons, van avançar en direcció cap a Savalls, localitzant-lo a les onze i mitja en el terme municipal de Sant Pere de Vilamajor. El general Baldrich va desplegar les seves forces en tres grups, i el capità Massons en dos, agafant al mig a Savalls el qual va tractar de fer una resistència desesperada parapetant-se. Finalment fou desallotjat causant-li moltes baixes i fent diversos presoners. Després de tres hores de foc, Savalls va cridar "que es salvi qui pugui" el que va provocar la fugida dels carlistes i la seva persecució durant hores.
Les forces de Guiu, que van escoltar des del principi el foc, van acudir en el seu auxili, però un dels grups de la columna de Baldrich va poder-los tallar la retirada i no van tenir altre recurs que dispersar-se.
Testimonis de Vilamajor relaten que van veure per la població grups de dos, tres, vuit i mas de persones sense armes i extenuats, famolencs, dient que la derrota havia estat complerta i que va ser un miracle que no haguessin caigut pressoners.
La tercera carlinada succeí entre el 1872 i el 1876 on el pretendent Carles VII va cridar a la revolta. Catalunya la va secundar per què se li va prometre la restitució de les Constitucions catalanes les quals foren abolides pel decret de Nova Planta. També Vilamajor es va veure embolicada en aquest assumpte tal com consta en el Diari La Esperanza nº 487 del 22 de juliol de 1872, on es diu que el 19 de juliol va sortir de Sant Celoni , a les tres de la matinada, una columna manada pel tinent coronel de caçadors de Madrid Don Filipiano del Campo, formada per una companyia de francs de Catalunya i cinc dels caçadors, a conseqüència d'una confidència que va tenir que la partida dels Guiu va pernoctar a la nit a les cases de Surell i Nadal, exigint en Palau a les nou de la nit dos-cents duros que rebrien abans de les set en les mencionades cases.
A les quatre i mitja va arribar a Vilamajor i va continuar cap a Sant Pere, on es va saber que la partida no es trobava massa lluny. Així, doncs, el tinent coronel va disposar que es quedessin en dit poble la quarta i la cinquena companyia i una secció de voluntaris, sortint la resta a les cases del Surell i Nadal.
A les nou i mitja un camperol i els guaites de la torre que un grup format per 100 homes passaven a tir de carrabina pel torrent. Immediatament va sortir en la seva persecució la columna de Sant Pere sota el comandament del capità Palacios. L'avantatge era escassament d'un quart d'hora. El grup, al veuràs perseguit es va disseminar a la masia de Collet. Només es van poder agafar a dos membres.
El diari la Discusión nª 1172 del 10 d'agost de 1872 publica que els carlistes van patir ahir en Sant Pere de Vilamajor una derrota. La meitat de la columna de Targarona (sic) sota el comandament del capità Sr. Massons, que es trobava a Llinars, i la del general Baldrich, que havia sortit de Vic a les dues de la matinada d'ahir, va saber a les 10 i mitja del matí que el cap Savalls comandant una partida de 600 homes, havia sortit del Montsent, mentre que Guiu estava a prop de Mosqueroles.
Posades en combinació les columnes de Baldrich i de Massons, van avançar en direcció cap a Savalls, localitzant-lo a les onze i mitja en el terme municipal de Sant Pere de Vilamajor. El general Baldrich va desplegar les seves forces en tres grups, i el capità Massons en dos, agafant al mig a Savalls el qual va tractar de fer una resistència desesperada parapetant-se. Finalment fou desallotjat causant-li moltes baixes i fent diversos presoners. Després de tres hores de foc, Savalls va cridar "que es salvi qui pugui" el que va provocar la fugida dels carlistes i la seva persecució durant hores.
Les forces de Guiu, que van escoltar des del principi el foc, van acudir en el seu auxili, però un dels grups de la columna de Baldrich va poder-los tallar la retirada i no van tenir altre recurs que dispersar-se.
Testimonis de Vilamajor relaten que van veure per la població grups de dos, tres, vuit i mas de persones sense armes i extenuats, famolencs, dient que la derrota havia estat complerta i que va ser un miracle que no haguessin caigut pressoners.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)