Evolució urbanística de Sant Pere de Vilamajor

Al llarg dels darrers 60 anys la trama urbanistica del nucli de Sant Pere de Vilamajor ha patit enormes canvis.

Per poder-ho comprovar he pejant (si clicas a sobre es fa més gran) un ortofotomapa  realitzat l'any 1956 (per l'aviació americana) on es pot observar el nucli i els seus voltants. He assenyalat diversos indrets per que us serveixi de referència atès la dolenta qualitat fotogràfica de la imatge.

Hom pot observar alguns trets diferenciadors que crec cal tenir en compte:

1. La carretera es troba oculta sota una espessa capa vegetal formada per arbres (com si fos un riu amb el bosc de ribera). La raó és purament històrica: abans els camins eren de terra de tal manera que cada cop que passaven vehicles s'aixecava una enorme polvareda.Els arbres tenien la funció de retenir la pols i evitar que pogués arribar a les llars. Per altra banda, antuvi el principal mitjà de locomoció era la trancció animal, concretament caminar. Els arbres oferien ombra en els calurosos dies d'estiu. 

Amb l'asfaltat de les carreteres una part de la funcionalitat dels arbres es van perdre, però es va decidir que romanguessin al lloc, en part per la seves altres funcions i en part per què no molestaven com a tals. No fou fins  l'augment del trànsit que es va decidir talar els arbres per pura qüestió de seguretat.

2. El nucli es trobava format per La Foça i el barri Nou (el que avui en dia envolta Can Noguera). Fora d'aquí no existia cap mena d'urbanització. Mireu Can Llobera o el camí que duu cap a Sant Elies (actualment l'avinguda de Sant Elies).  Fixeu-vos-hi que la masia de Can Derrocada  i la de Can Tomàs es trobaven a les afores del poble.

En el següent orotofotomapa s'ha afegit una nova capa corresponent al cadastre  actual el que permet veure dibuixada la trama urbana actual. Hom pot observar com a crescut el poble en 60 anys.

Breu història de Maria Arqué Filbà

Va néixer el 1924 a Can Ribes, masia on vivia amb la resta de la seva família: el seu pare Josep Arqué Marifern, la seva mare Josepa Filbà i Parera i els seus germans Esteva i Joan. Tingué una altra germana que es deia Teresa i que ella no va arribar a coincidir amb ella a Can Ribes donat que era uns 20 anys més gran.

El pare venia de Can Boatell (Llinars) i sempre va exercí de pagès.

 La germana es casà amb Albert Sagrera, fill de Can Brau, on van anar a viure. Per suposats problemes familiars van decidir anar-se’n a viure al Sot de l’Om, exactament a Can Vacota.

El seu germà Joan va anar-s’en a la guerra on tornà molt malalt. Va morir a can Ribes.

L’altre germà, Esteve, va casar-se amb Maria Fité Valls d’Arbúcies i tingueren dos fills, Maria Teresa i Salvador. Van restar a Can Ribes fins va marxar amb els seus pares a Canovelles.

Can Ribes era d’un tal Puig de Calella el qual també era l’amo de Can Vidal. Aquest ho va vendre als Brugueres de  cal Gall a finals de la dècada dels 50, per la qual cosa la família es va haver de traslladar fins a Canovelles. A Can Ribes tenien vaques, porcs, conills, pollastres i gallines.

 La mare s’encarregava del bestiar donat que una part era per pagar el lloguer de la masia al tal Puig, amb la seva venda al mercat de Granollers. Anava amb el cotxe de línea que era de ca l’Enric i de Can Angeta.

El pare s’encarregava del conreus. El blat era portat fins al molí de Llinars i ells es quedaven una part del blat per fer part durant tot l’any al forn que tenien a casa seva. Ho guardaven a les pallisses que hi ha on ara viu el Joan Bruguera.

L’aigua la treien del pou (la d’ús domèstic) mentre que la que utilitzaven per regar i pel bestiar venia d’un rec de la resclosa de Can Vidal i Can Parera i que arribava al safareig que tenien al costat del camí que portava a Can Gras.

La Maria es casà amb Jaume Ignasi (cognom) Sagrera que vivia a Can Quicu (al costat on era abans la farmàcia de Sant Pere) i va viure allà 12 anys. Després van marxar a Can Cortera a Vilamajor i després es van fer la casa del carrer Flamicell. El seu marit primer fou pagès, després va treballar en una fàbrica de cartutxos que hi havia al costat de Can Pungol de la Torre. Finalment va fer de netejador per l’ajuntament de Sant Antoni.

Ella  anava a l’escola de les nenes i després fou mixta. La dels petits estava on ara és la farmàcia i la dels gran a la mongia.

Com de lluny estava Vilamajor al 1808?

A l'any 1808, Agustí Roca, capità de la companyia de guies de l'exèrcit espanyol, va iniciar el projecte de fer un "prontuario de todos los caminos y veredas del principado de Cataluña"  amb l'objectiu d'establir quin era el camí més fàcil i ràpid per  les tropes per anar d'un indret a un altre. Va fer unes taules pitagòriques on es mostren, en hores, el temps necessari per anar d'un lloc a un altre. 

En el cas que ens ateny (Vilamajor i subsidiàriment el Vallès), el resultat fou el següent: 

Hom pot comprovar com les distàncies temporals  no eren, ni molt menys, com ara. De Llinars fins a Barcelona es tardaven 7 hores!!! Tot un dia caminat. 

A la següent taula  tenim una altyra mostra

Frodoí, senyor de Vilamajor?

Frodoí fou bisbe de Barcelona (861-890), d'origen franc o germànic. Tot i que no fou el primer bisbe després de la l'expulsió dels musulmans el 801, se l'ha destacat com a impulsor de la restauració de l'Església a Barcelona i impulsor de les obres de reconstrucció de la catedral.

Va ser contrari a la litúrgia visigoda i consta que en un concili celebrat a Attigny el 870 exposà el cas d'un sacerdot cordobès anomenat Tirs instal•lat a Barcelona que administrava els sagraments i fins i tot cobrava delmes sense reconeixer l'autoritat del bisbe. Aquests fets cal relacionar-los amb la intenció, força reeixida, dels monarques carolingis i dels seus comtes i bisbes d'origen franc, d'anar trencant els lligams religiosos entre la Marca Hispànica i la Hispània dominada pels musulmans, a la vegada que eliminar els particularismes de rel visigòtica contraris al centralisme i l'uniformisme propugnats per la cort.

El bisbe Frodoí fou també el que trobà, el 878, el cos de Santa Eulàlia (segons la tradició, al lloc on ara hi ha l'església de Santa Maria del Mar, aleshores Santa Maria de les Arenes) i els traslladà solemnement a la catedral. Aquest descobriment i l'impuls de la devoció a la santa, juntament amb la seva oposició a la restauració del bisbat d'Egara (Terrassa) i l'obtenció dels reis francs de privilegis fiscals i reconeixement de drets pel bisbat serviren l'objectiu d'augmentar el poder de la seu barcelonina.
L’any 862 va esclatar una rebel•lió carolingia entre Carles el Calb i el seu fill Carles el jove. La raó fou l’intent del fill de fer-se amb el poder reial del seu pare. El comte de Barcelona, Unifred, es va postular a favor del fill. La revolta fou sufocada i Unifred fou deposat. Les possessions atorgades foren repartides entre els que havien estat fidels a Carles el Calb: en comte Sunyer, que regia Empúries i Rosselló; i el bisbe de Barcelona Frodoí. Al primer li van donar la Vall de la Tordera, des del Matagalls fins a la Palanca i Trullans,mentre que al bisbe se li va donar la part septentrional del Montseny a partir de Campins, amb Riells, Breda i Cerdans.

En el document es cita que la vila de Cerdans s’havia repoblat amb hispani o gent d’Hispània que havia fugit dels àrabs i s’havia refugiat a l’altra banda del Pirineu dintre dels dominis carolingis. Recentment s’ha volgut identificar Cerdans amb un lloc homònim que estava situat a l’entorn de l’actual Mas Nadal, de Sant Pere de Vilamajor, concretament a l’urbanització Refugis del Montseny, o es troba una de les poques mostres d’esglesioles preromàniques del Vallès: Sant Joan de Can Nadal o Cavallar.

Podria ser Frodoí un dels senyors de Vilamajor a segle IX? Futures investigacions han de resoldre l’enigma.

El políptic de Sant Pere de Vilamajor II

El poliptics eren documents privats que feien referència a l’administració d’un domini (una mena d’inventari).

El políptic de Sant Pere fou escrit entre el 950 i el 1060 i conté:

- Una requesta feta pel levita Ervigi (requesta: acció de requerir. Levita: -diacà- cristià ordenat que té la missió d’ajudar el bisbe i prevere en les funcions litúrgiques, magisterials i benèfiques) l’any 950 dels béns donats a la parròquia amb motiu de la consagració del primer temple conegut. Es conreava lli, vinya. Surt esmentat Cavallar i Valle Serena , hi havia una capella dedicada a Sant Miquel a l’església.
- Un inventari de censos del segle XI. Existia Vila-rasa amb un Seniofred (any 1002 i sembla un petit senyor local o un pagès notable), Sendred de Brugueres, i on al 1151 el comte tenia la meitat dels censos

Els francesos ens han conquerit

Catalunya, al llarg dels segles XIV-XV i XVI era un territori despoblat. Nombroses cròniques de viatgers que anaven de pas pel territori català, descriuen un paisatge erms, sense pobles i amb poca gent visible. Les causes cal atribuir-les a les epidèmies de pesta, al conflicte de remences i a la guerra civil, a i a greus problemes de subsistències per males collites.

A finals del XVI i , especialment, el primer quart del segle XVII, hagué un redreçament important de la població. La considerable disminució dels factors productors de mortalitat (malalties, guerra i fam) va provocar un augment de la natalitat. Però no fou l’únic factor atès que la migració procedent de l’Occitània (França) ajudà considerablement.

Les dades de diversos estudis, reflecteixen un augment més que considerable de població d’origen occità a casa nostre. Una font important són els arxius parroquials entre els qual cal destacar el llibre de matrimonis. Les unions entre catalans i francesos, o entre els propis francesos, són nombrosos. Sense anar més lluny, a Vilamajor hagueren, entre el 1575 i el 1600 un total de 13 matrimonis on el marit era francès. Un percentatge molt alt respecte els matrimonis totals realitzats.

Els francesos ens havien conquerit!!!!

Però, per què vingueren? La majoria venien del sud de França, de les superpoblades regions pirinenques, alguns fugin de les guerres de religió i altres a la cerca de noves oportunitats que els hi oferia Catalunya: terra despoblada amb millors condicions de servitud i amb una certa pau bèl•lica.

El període de temps comprés entre el 1630 i 1660 fou de contracció demogràfica causada per l’aparició de guerres i de l’epidèmia de pesta que assotà Catalunya els anys 1651-1652. Alguns documents manifesten la greu situació que es vivia a Vilamajor.

enterrats pels camps y per tot arreu y el 20 d'abril enterrada en un camp la maria Clarens y la va confessar el sr rector Rafael Derrocada que tenia de fer treien(t) el cap per una finestra y amb una escala la confessà (L’església de Sant Pere de Vilamajor. Mossèn Poch.)

Any de 1652 que encara se por dir pitjor que los altres per causa del mal i setge de Barcelona...Tost tems la Peyrona regnava i a morts a milenes de gents i això en lo any de 1653 (Temes d’història local. Miguel Grivé)
Vilamajor va perdre 150 dels seus veïns a causa de la Glanola.