dissabte, d’agost 29, 2009

La desaparició dels camins romans

Durant l’època romana hi havia una xarxa consolidada de camins del manteniment del qual s’encarregaven els governs. A casa nostra existien diversos camins: , els primaris que duien dels petits habitatges a altres habitatges o a les villae; els secundaris que duien de les villae als camins principals; i les gran vies que comunicaven ciutats.
Dues eren les vies principals: la Via Augusta que anava de Roma a Gadir o Cadis i que aprofitava el corredor natural que forma els dos vallesos, i la que portava d’Iluro a Ausona a través de Caldes de Montbui per les cingleres d’en Bertí
Amb la caiguda de l’imperi romà la xarxa de camins va desaparèixer. Per què? Dues foren les raons: l’atomització del territori va portar a una manca de manteniment; i a l’aparició de la ferradura en els cavalls que provocava que rellisquessin sobre el terra roma el que va fer que la noblesa acabés per destruir-los.

dilluns, d’agost 24, 2009

Gaspar Payrachs

És el pintor i daurador de retaules per excel•lència de la nostra comarca (alt Empordà) durant bona part de la primera meitat del segle XVII. El trobem actiu des de l’any 1601 fins al 1638, data en què el seu fill Miquel continuà tot sol l’ofici del pare. Malauradament, fins ara no s’ha conservat o atribuït cap retaule d’aquest prolífic artista.

Com ja apuntàvem en els últims Annals, Gaspar Payrachs procedia del bisbat de Barcelona on suposem que havia nascut. Estava casat amb Elionor Masó, filla de Sant Antoni de Vilamajor –Vallès Oriental–. Tingueren almenys dos fills: Miquel, que continuà l’ofici patern i que l’any 1627 es casà amb una filla del notari figuerenc Miquel Gaspar Casamitjana, i Anna Maria,que l’any 1616 contragué matrimoni amb l’escultor Baltasar Enric i, en segones núpcies, amb el pintor de retaules Bernat Saüch.

Hem documentat un total de vint obres de pintura i daurat: retaule major de santa Eulàlia de Garriguella (1601); retaule del Roser de Darnius (àpoca del 1603);(8) retaule, una imatge i un tabernacle per a la capella del Roser de la parroquial d’Arenys d’Empordà (1604); retaule del Roser de l’església parroquial de Saus (1604); retaule del Roser de l’església de Sant Vicenç de Llançà (1606); retaule de la capella de sant Joan Evangelista de l’església parroquial de Beuda (1607); retaule de la capella de santa Anna de Sant Llorenç de la Muga (1610); retaule del Roser de la parroquial de Maçanet de Cabrenys (1615); retaule del Roser de Vilamalla (1616);(9) retaule de sant Jacint i sant Ramon de la capella de l’església de Sant Pere de Figueres (1616); retaule del Roser de la parroquial d’Espolla (1618); i les ja publicades:(10) retaule major de Sant Cebrià

de Vilafant (1621); retaule de Santa Caterina del Far d’Empordà (1621); retaules del Roser i de sant Benet de Sant Pere de Rodes (1621); retaule de sant Nicolau de Santa Maria de l’Estrada d’Agullana (1626); retaule del Roser de l’església de Santa Maria d’Agullana (1628); retaule de sant Isidre de la parroquial de Capmany (1628); retaule major de l’església de sant Martí del Far d’Empordà (1636); retaule de sant Joan de la capella de Sant Baldiri de Taballera del Port de la Selva (1636) i el retaule de sant Isidre de l’església de Vila-sacra (1638). També es omprometé, l’any 1614, a fer un retaule per al convent i monestir de Santa Caterina de Barcelona.

Bibliografia

SERNA I COBA, Erika; SERRA IPERALS, Joan. Documents per l'història de l'art empordanès.(1594-1618).HISTÒRIA DE L’ART AIEE, Figueres, 33(2000), pàg. 193-248

Els afusellaments de Vilamajor

Durant el segle XIX, en ple auge de les guerres carlines, uns veïns de Cardedeu es van refugir al campanar parroquial de Cardedeu defensant-se iu no volen sortir. Sota la promesa que si s'entregavcen es respectaria la seva vida, van abandonar la seva defensa. Posteriorment foren afusellats en el cementiri de Sant Antoni de Vilamajor

Bibliografia

Historia i literatura:a proposit de L$ vida d'en Joan Gralla.Ponències. Anuari del Centre d'estudis de Granollers. 2004

Contribució de Vilamajor a la guerra civil del 1462

La gran concentración de hombres en Hostalric, con la consiguiente dificultad que entranaba su abastecimiento; la necesidad de mantener la disciplina y la conveniència de hallar una actividad para ellos que fuese mas allà de las simples acciones esporàdicas era lo que preocupaba a los jefes militares en los tres últimos días de julio y en los primeros de agosto.

Vamos a referirnos a cada uno de estos aspectos.

El 30 de julio, Pere Figueres se quejaba a sus colegas de la falta de pescado fresco y salado, de huevos y de aceite, y se dolia de que él, como conseller que era, se viese en esta denigrante situación."

El 3 de agosto. Figueres y Vilademany se dirigían a los diputades concretando cuàles eran sus necesidades en lo que se referia al aceite: pidieron 35 ó 40 gerres, que deberian ser enviadas por mar hasta Malgrat. Todo parece indicar que no existia falta de moneda, porque no pidieron que el aceite les fuese suministrado gratuitamente, sinó que manifestaren su parecer de que se vendería bien, por lo que la Diputación no perderia nada. Por estàs mismas fechas, parece estar solucionado el problema del trigo.

Figueres se movió por los pueblos de los alrededores. Sant Celoni, Fogars de Montclús, etc. y pudo hallar cerca de 1.500 cuarteras de trigo, que habria que comprar a un precio que oscilaria entre 12 sueldos, 6 dineros y 13 sueldos la cuartera." De estàs 1.500 cuarteras, 500 le fueron ofrecidas por la duena del mas de Vilamajor. De las dos poblaciones a que podría hacer referència este topónimo, a saber, Sant Antoni de Vilamajor y Sant Pere de Vilamajor, distantes escasamente dos kilometros una de otra, nos inclinamos por la primera por ser todavía hoy un centro productor de trigo y otros cereales, mientras que Sant Pere tiene su termino municipal ocupado por bosque en un 80 por 100. Esta población es, sin embargo, màs antigua que la primera y en ella se encuentran restos de importantes masías de època medieval, asi como un castillo. Es posible que la zona de cultivo de Sant Antoni se extendiese a la zona que ocupa hoy el termino municipal de Sant Pere.

Bibliografia

SOBRAQUÉS, Jaume.Nuevos datos sobre la guerra civil en el Ampudan y la Selva durante el verano de 1492.

Una de preveres

L’any 1590 era prevere de Sant Julià del Fou un tal Bernat Tries,mentre que de Sant Pere de Vilamajor ho era en Francesc Gras.

Bibliografia

GARRIGA, Jaume. El retaule major de Nostra Senyora del Socors i la formació del
santuari cinccentista de la serra del Corredor. LOCVS AMOENVS 6, 2002-2003

Formes jurídiques d'explotació de la terra

A l’època moderna (segles XVI-XVII) la persona que treballava la terra s’anomenava pagès encara que s’havien de tenir en compte algunes precisions i diferenciacions, les quals no són excloents entre elles, de tal manera que un pagès o una família pagesa podia tenir més d’una de les característiques a continuació us descric.

La pagesia industrial


Tots els pagesos treballen la terra, però no tots ho feien d’una manera exclusiva, atès que molts ho compatibilitzaven amb activitats industrials o altres activitats presents a l’època.

La transformació de les matèries primeres en un producte manufacturat es solia realitzar en el nuclis urbans existents, atès que fou en aquests indrets on es concentraven els artesans encarregats, els quals s’unien en associacions anomenades gremis. El mateix gremi s’encarregava que no haguessin masses associats, d’aquesta manera accedir–hi era una tasca que requeria anys i anys d’aprenentatge, a vegades en situació de pseudoesclavitut, amb la clara finalitat d’assolir el grau de mestre. Ser artesà agremiat assegurava tenir treball al llarg de tot l’any. Quant menys associats més feina a repartir.

Pocs artesans significa poca producció. Poca producció significa encariment del producte. Un producte car no es troba a l’abast de tothom. I la gran majoria de la població no podia accedir a les manufactures artesanals, sobretot aquelles qualificades com supèrflues (roba, joies).

Els mercaders que compraven la matèria primera a la pagesia, veia com la demanada no augmentava, i de retruc els seus ingressos disminuïen per l’encariment de la matèria primera . Calia cercar una solució essent la que s’ha anomenat protoindustrialització. El procés fou el següent: atès que no es podia transformar la matèria dins dels nuclis urbans a excepció dels artesans que formaven part d’un gremi, es va decidir traslladar-ho fins a les zones rurals, concretament als pagesos. El mercader posava les eines necessàries i la matèria primera. El pagès la força de treball. El resultat fou un producte manufacturat d’una qualitat mediocre però molt barat, accessible per a la majoria de població. Un exemple clar foren els draps. A les cases de l’època moderna apareixen de forma massiva els draps, als quals se’ls hi donava l’ús que hom creia convenient.

La pagesia benestant

Darrera del concepte genèric de pagesia no existia un grup socialment homogeni, és a dir, internament era molt divers, atès que havien diferents nivells de riquesa. La capacitat econòmica podia variar en el temps, atès que havien famílies que podien acumular patrimonis més grans que altres, i arribar fins i tot al ennobliment. Aquest procés d’ascens social acostumava a ser molt lent - es necessitaven varies generacions- donat que la possibilitat d’estalvi dintre del sistema feudal era molt reduït, a la vegada que les economies pageses eren molt fràgils a causa de la limitació tècnica, que feia que el valor fonamental de les economies pageses fos la força de treball que es podia aplicar. Tot plegat feia molt lent el procés d’acumulació, i molt ràpid i freqüent el procés d’arruïnar-se, en una única generació.

A partir del 1333 comença el que es va anomenar “lo primer mal any”. Les guerres, la fam i les epidèmies van assolar Catalunya, disminuint enormement la població. Molts pagesos van haver de fugir cap a les ciutats abandonant els seus masos. Només les famílies amb economies més potents van poder suportar les pressions. Als anys 1652-53 hagué una epidèmia de pesta, anomenada La Glanola, que afectà a tot el Baix Montseny la qual provocà enormes mortalitats. Però no fou l’única atès que temps anteriors, les famílies Noguera, Vidal del Puig i Sunyer del Molí van vendre extenses possessions. Les causes són: en el cas de la família Vidal del Puig, es deu al difícil hivern del 1491 que van fer vendre poc; els Sunyer del Molí al període 1521-1525 on freds, gelades, pestes, males collites, caresties van fer vendre, a l'igual que els

A partir del segle XVI, hi ha una revifalla econòmica que va permetre que els mansos abandonats – els rònecs- poguessin ser adquirits per les famílies que havien sobreviscut a les penúries de segles anteriors. El nombre de terres augmentaren provocant que la família adquirent no tingués suficient força de treball per explotar-la, veient-se obligada a traspassar-ho a d’altres a través d’unes de les formes jurídiques d’explotació existents, les quals analitzaré en el proper apartat.

Però no fou l’únic mètode d’acumulació de patrimoni. Els hereus i les pubilles es casaven no pas per sentiments d’amor sinó per qüestions purament econòmiques: unir dos economies –normalment similars- per crear-ne una més potent.

Tenir riquesa obria les portes a l’adquisició de masos endeutats el quals s’emfiteutzaven obtenint més rendes. Un cercle al qual accedien uns pocs i s’excloïen a molts. Un sistema que enriquia a uns i empobria a uns altres.

En definitiva, la pagesia benestant es consolida en aquesta època, les quals es desvincularan del treball de la terra al segle XVIII, per acabar esdevenint “hisendats rurals” (rendistes).

Tot aquest procés d’acumulació s’acaba reflectin en les formes de vida de la pagesía benestant i les seves aspiracions socials. La millora econòmica es pot constatar en una ampliació arquitectònica dels masos. Trobem famílies que es promocionen socialment, i transformen les seves residències establint signes de distinció social, com: capelles, escuts familiars, enriquiment de la decoració interna....


D’exemples en tenim molt a Vilamajor com els mansos rònecs de Riquer i Moner els quals foren adquirits per Can Parera de Canyes; el mas Vila que pertanyia a can Nadal, etc.

Formes jurídiques d’explotació de la terra


A la pagesia també existien diferències jurídiques, és a dir, condicions legals diverses per l’explotació de la terra. Tots cultivaven la terra, però cadascun en condicions diferents: emfitèutica, masoveria, rabassaire, parcer o mitger i jornaler.

A. Contracte d’establiment o emfitèusi

De caràcter indefinit, l’emfitèusi donava drets sobre el domini útil de la terra a canvi de la satisfacció d’un cens, en forma d’espècies o en diner, al posseïdor del domini directe.

Entenem per domini directe els drets que reté el senyor sobre la terra com la transmissió en herència, la possibilitat de vendre-la o bé establir un subestabliment.

Entenem per domini útil a la capacitat del pagès d’explotar la terra, el qual també en gaudia d’uns drets com:

• la transmissió en herència (del domini útil) amb les mateixes condicions que les establertes en el contracte d’origen;
• el dret de venda del domini útil respectant els drets del domini directe i amb les mateixes condicions. La fadiga és el dret que té el senyor que se li ofereixi, en primera instància, l’oportunitat de rescatar el domini útil de la terra. Si no estava interessat, el senyor del domini directe tenia el dret a un % de la venda del domini útil. Se li diu lluïsme.
• fer un subestabliment a un altre pagès, i aquesta cessió és a canvi d’un cens, que sempre serà més elevat del que s’ha de pagar pel domini directe.

Exemples a Vilamajor tenim una escriptura del 1427 per la qual Antonia, dona de Bernat Ferrer, ciutadà de Barcelona, i hereu universal del mas Ferrer, de Sant Pere de Vilamajor, amb l'acord i voluntat del seu marit, estableix en emfiteusi Salvador Llinars i els seus, també de Vilamajor, en una peça de terra d'aquesta parròquia, que afronta amb honor i masos de veïns de Vilamajor ben coneguts (Clavell, Canal, Bosch).

O bé , el 1340 on Guillem Vidal de Brugueres, la seva dona Guillema, llur fill, Pere Vidal i la nora, Margarida, de Sant Pere de Vilamajor, reben una peça de terra en emfiteusi.

I el 1270 Pere Moragues de Vila-rasa i Aurimunda, matrimoni al que Bernat cavallar, actuant com a procurador de la Candela de santa Maria, va establir en emfiteusi una peça de terra de Vila-rasa.

Finalment, el 1263 Ponç Sunyer que actua com a procurador de la Candela de Santa Maria, institució de l'església de Sant Pere, establint en emfiteusi a Guillem Carbonell de Vilamajor en unes terres del Pla del Mal Consell i de Vila-rasa. Aquestes terres limiten a ponent amb el camí públic, al nord amb una tinença d'Arnau Terrades que és alou de Sant Pere, a migjorn amb una tinença de Guillem Carbonell i a llevant amb una tinença del mas Olivera. Surten com hebdomari major en Pere Vidal i com el menor Arnau de Vilardell. En Ponç Sunyer, Bernat de Lledó i Bernat de Cavallar serien pagesos benestants.

B. La masoveria

La masoveria era un contracte amb una curta durada (3/5 anys) on un treballador de la terra –pagès- explotava unes terres sota unes condicions com conrear el producte que el propietari del domini directe determinava. El pagament es solia fer amb una part de la collita.

Veiem un exemple:

Acta de la universitat de Vilamajor del dilluns 29 de febrer de 1687. “Reunits a la sagristia i convocats Pere Pau Soler, Joan Sunyer, Joan Ros, jurats; Joseph Bassa y Bertran, Jaume Riera y Piferrer, Joseph Roca y Planell, Pere Pau Gual del Bosch, Joan Pau Pou, Pere Pau Tramunt, Miguel Riera, Jaume Pujol, Antoni Vallescar, Magí Cucurella. Tots homens han deliberat que s considerant les despeses i inquietuds y odis aporten los plets han deliberat acceptar lo que ha ofert el senyor Joan Llinàs a la universitat es a saber que encara que tingui masover en casa ...”

C. La rabassa morta

Contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers ceps.

No estat capaç de trobar cap document de contracte de rabassa morta que ens pugui donar testimoni que aquest tipus d’explotació agrària era vigent a casa nostre. Si que és cert que a la part muntanyenca hi ha diversos topònims que fan referència a La Rabassa el qual, juntament amb la demostrada explotació de vinyes, podria fer-nos entendre que efectivament aquesta modalitat contractual es duia a terme a Vilamajor.

D. La parceria

Contracte d'explotació agrícola o agropecuària, en virtut del qual el propietari cedeix l'ús temporal de la terra a un agricultor, mitjançant el pagament per aquest d'una part dels productes o fruits. Aquesta mena de contractes es regeixen essencialment pel principi d'autonomia de la voluntat dels contractants i les seves condicions són variables, tant en la participació corresponent al propietari, com en les aportacions que a voltes fa aquest, participant en despeses de l'explotació.

E. Jornaler o bracer

Persona que treballa la terra a canvi d’un jornal i sense cap vinculació jurídica amb la terra a excepció de la contractual que al lliga a la persona contractant. Podien treballar per a qualsevol que li pagués. Solien donar un cop de mà en èpoques de major feina com la sega o la collita, encara que els masos més potents podien tenir contractats durant tot l’any.

L’any 1683 es fa de nou l'església de Santa Susanna, ja que havia esdevingut ruïnosa i mig enderrocada. L'endèmica pobresa de la parròquia i dels seus habitants i la seva situació allunyada de qualsevol via important de comunicació, l'havien mantingut en un isolament notable i en una economia de subsistència, deguda també al fet que la configuració del terreny feia difícil que les explotacions agrícoles fossin rendibles. Pensem que a banda de les quatre cases importants i antigues, les restants eren cases que mantenien amb dificultats famílies de fadristerns de les primeres o bracers que combinaven treballs esporàdics assalariats amb el conreu de petites peces de terra.

BIBLIOGRAFIA

AVENTIN PUIG, Mercè. La societat rural a Catalunya en temps feudals. Columna Assaig.
GRIVÉ, Miquel. Temes d'història local. Ajuntament de Sant Celoni 1988.
AVENTIN PUIG, Mercè. Vilamajor 872-1299. Editorial Ausa
Gran geografia comarcal de Catalunya. El Vallès i el Maresme.
PORTALS I MART, Joan. La costa del Montseny. Entre el Turó de l'Home i la Tordera. Història d'una parròquia. El llibre del set-ciències.

diumenge, d’agost 16, 2009

L’strata mercadaria

La xarxa viària de Vilamajor durant el segle XI es trobava formada per abundants vies secundàries que unien les diferents villae existents, i la vegada amb la via principal anomenada strata francischa o via calciata (via empedrada) que provenia de Sant Celoni fins a Llinars. A partir d’aquesta població hi havia una bifurcació: la via Dominitia que ens duu fins a Barcelona i l’antiga via romana que ens duu a Granollers i Caldes de Montbui.

Però, sense cap mena de dubte, el principal camí és l’strata mercadaria que unia Vilamajor amb Granollers per Cardedeu i que assolí la seva importància amb la instauració del mercat a Vilamajor. Era un camí mercader, d’accés al que hauria de ser l’important mercat vilamajorenc i que haurien d’emprar els pagesos, ramaders, comerciant i mercaders que volguessin vendre els seus productes.

Bibliografia

VILAGINÉS SEGURA, Jaume. La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers 1987.

La repoblació a Vilamajor durant el segle IX

L’arribada dels carolingis a les nostres contrades, la revolta d’Aissò i les posteriors ràtzies sarraïnes, van provocar que la població existent hagués de fugir cap a zones més segures com les valls pirinenques o les part més altes del Montseny.

La base econòmica de la societat pre-feudal és l’agricultura, la ramaderia i a molta distància l’artesania i comerç. El valor més important era la terra. Però una terra sense que hagi ningú que la conreï no serveix de res. Calia repoblar el territori. Es podia fer de tres formes:

- Repoblació espontània : la qual no és dirigída (planificada) sinó que és causa de la pròpia necessitat d’aquesta gent que busca terres per treballar. És una població sense control.

- Repoblació oficial : es produeix als últims 20 anys del segle IX i és dirigída pel Comte Guifré, afecta a territoris com el Berguedà, Ripollés, Plana de Vic, Bagés, Vallès… amb la participació de pagesos i vicaris de les zones muntanyenques. Es realitza a través de l’aprisió (el que treballi la terra durant 30 anys passarà a ser de la seva propietat) i del sistema d’incastellamento (fotificació + territori).

- Repoblació monacal : va ser paral·lela a la repoblació oficial, però majoritàriament a les comarques gironines. Aquesta repoblació es feia a través de la construcció de monestirs, i així atraure població pagesa que traballaría la terra. Eren un petit grup de persones sota la direcció d’un abat, els quals es comprometíen a viure en comunitat, i contrueixen petites esglésies i edificis per viure (sota el lema de “Sant Benet”). Aquesta repoblació va aportar mà d’obra complementària, així els monjos deixaven progressivament de treballar, alhora que creixen els patrimonis dels monestirs, els quals es convertiràn en senyors feudals (principis del segle XI). També s’ha de tenir en compte que les comarques gironines quedaven allunyades de les fronteres amb els musulmans, per això no va ser tan necessària la creació de castells.

Al Vallès Oriental no es degué produir un abandonament generalitzat de la població en base a la documentació que demostra l’existència d’una població estable al segle X, a la manca de constància de creació de nous conreus de vinyes o terres, a una toponímia de procedència íbera, romana, goda i sarraïna que succinta un poblament prolongat i, finalment, els invasors formaren una elit que volia instal·lar un nou sistema administratiu –especialment de recaptació d’impostos- sobre una població existent atès que no té sentit conquerir terres ermes que no aporten cap benefici.

L’existència a Vilamajor de restes iberes (la deessa de Can Canal); romanes (un possible mil·lari a la rampa d’accés a l’església , la troballa d’un tresor en forma de monedes romanes a Can Quico Ribalta i restes de material ceràmic a Can Clavell ), una antropotomínia goda (Vilagoma on actualment es localitza el poble de Sant Antoni) o sarraïna (Alcozi –Alfou- significa districte en àrab), fan pensar que el poblament a Vilamajor existí des d’antuvi i que mai es va abandonar del tot.

Malgrat tot hagué una repoblació del Vallès Oriental, sobretot a la conca superior de la Vall de la Tordera a finals del segle IX, la qual es podria trobar abandonada per la revolta d’Aissò i que fou repoblada pel comte Sunyer d’Empúries el qual va rebre el territori l’any 862 de Carles el Calb.

Vilamajor no pertany a comtat d’Empúries però no resta exempt del procés de repoblació. Hi ha documentat una aprisió a Llinars del Vallès de l’any 915 que demostra que fora dels dominis del comte Sunyer també hagueren repoblaments i el fet que al llarg del segle IX es sacralitzaren noves esglésies (suposadament sobre territoris poblats per satisfer les seves necessitats espirituals) com la que dóna servei el prevere Orila l’any 872 a Vilamajor.

A la seva part més muntanyenca (veïnats de Santa Susanna i Canyes) la població romangué , més o menys estable, gràcies a la seva solitud, existint al segle XI l’església pre-romànica de Sant Joan de Can Nadal o mas Cavallar.

En conclusió es pot afirmar que Vilamajor mai va estar del tot abandonada, que no vol dir que no patís un moviment de la població que produí la marxa de persones cap a zones segures, molt probablement cap les zones altes del Montseny.

Bibliografia

SARRIÀ i SARACHO, Ferran. Les masies de Vilamajor. El veïnat de Canyes. Quaderns de Vilamajor 3.Centre d'estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2002

SARRIÀ i SARACHO, Ferran. Les masies de Vilamajor. El veïnat de Santa Susanna. Quaderns de Vilamajor 8.Centre d'estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2009

VILAGINÉS SEGURA, Jaume. La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental.Estudis de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers 1987.

diumenge, d’agost 02, 2009

Algunes notes de Vilamajor a l’any 1849

Amb una població de 628 persones, de les quals 440 eren veïns repartits en 350 cases, tenia una escola d’instrucció primària; l’església que té unida la torre campanar la qual té nombroses planxes de ferro entrelligades i que es troba servida per un mossén de primer ordre, un vicari i un beneficiat.

Posseeix nombrosos boscos i prats que alimenten els ramats d’ovelles i porcs. Hi ha molts recursos aqüífers i fonts, essent la més coneguda la Font Ferrusa. Els camins són locals, de rodes i ferradura.

Les activitats econòmiques eren la producció de blat, mill, llegums, vi, olives, ramaderia, caça menor i de ploma i amb una fàbrica de filats de cotó i una de curtits.

Bibliografia.

MADOZ, Pascual. Diccionario geografico-estadistico-historico de España y sus posesiones de ultramar. Tomo XII.

dissabte, d’agost 01, 2009

Vilamajor, els Sentmenat i els Cabrera. Una díficil relació

Context

El 908 en Trasovard ven al comte Sunyer les possessions que té al Montseny entre les quals es troba Vilamajor. A partir d’aquest moment i fins el segle XIV, el terme de Vilamajor forma part del Casal de Barcelona com a terra fiscal. Dit d’altra forma: el rei posseeix el domini directe del territori i del quals extreu uns rendiments, sigui en espècies o en diners.

Al llarg del segle XIII, el rei Jaume I concedeix els reials privilegis als habitants de Vilamajor (1249) entre els quals destaca la desgravació fiscal com no haver de pagar el delme de l’oliva, de la riberada i “d’altres coses que no siguin en costum” (1252); la renúncia a perpetuïtat dels mals usos com la intestia, la cugucia i eixorquia “ a fi que siguin lliures, francs i immunes tota la vida” (1262); o bé es concedí el privilegi a perpetuïtat que els habitants de Vilamajor poguessin resoldre davant del seu batlle qualsevol qüestió que tinguin entre ells, menys els homicidis o les apel•lacions o bé que els litigants siguin d’altres poblacions i si es donés alguns d’ aquest casos el que entén és el batlle de Barcelona (1264).




Hom pot imaginar-se viure a Vilamajor era un privilegi vers les altres zones de Catalunya dominada per la noblesa, les quals feien i desfeien al seu gust. En cap cas volien perdre els drets atorgats.

El poder del Rei era directament proporcional a la seva capacitat econòmica. A major recursos major exèrcit mercenari posseirà i major serà el control vers els nobles i major seran les oportunitats d’expandir els seus territoris. Malgrat que el Rei posseeix grans quantitats de terra, de les quals obté un rendiment, a vegades i a causa d’una campanya bèl•lica, al Rei li calen més recursos. Una de les formes d’obtenir-los era mitjançant la venda del seu patrimoni, o sigui, de terres. Vilamajor, com veurem en les properes línees no en fou aliè.

La Vilamajor dels Sentmenat.

El 27 d’Octubre de 1328, Alfons III dóna a Berenguer de Sentmenat, senyor del castell dels Sentmenat - serfs dels Montcada- i porter reial, la jurisdicció civil del terme del Castell de Vilamajor. Això vol dir que es que compren tots els drets (de caràcter civil), censos (pagaments que es feien pel domini útil d’un bé), dominis, emprius (dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural), host (dret del senyor d’un territori pel qual els radicats al terme del seu castell havien de prendre part en les accions de guerra, incorporant-se, armats, a l’exèrcit que aquell organitzava) i cavalcada (dret del senyor a disposar dels vassalls per a les cavalcades, redimible per un tribut), questies (tribut en diners o en fruits, generalment en una quantitat fixa, que el senyor feudal cobrava dels seus súbdits) i cenes (dret que tenia el rei i senyor de vassalls d'ésser fornit de menjar al seu pas pels territoris de la seva jurisdicció).








La donació fou a causa dels serveis oferts al rei i el retorn del castell d’Oliola, el qual formava part del patrimoni dels Sentmenat. El castell es trobava situat a la comarca de La Noguera, just a la frontera de la Catalunya Vella. Es tractava d’un castell termenat amb funcions defensives, el qual tenia molt importància pel casal de Barcelona per evitar possibles invasions o atacs dels sarrains. També havien de fer front al pagament d’un cens al rei.

No es tracta d’una donació a perpetuïtat sinó que només és efectiva mentre el noble visqui. Un cop mort el territori tornarà sota jurisdicció reial.

La població de Vilamajor donà un pas enrere. S’havia passat del gaudiment d’uns privilegis a ser sotmesos a les arbitrarietats d’un noble. Les autoritats de Vilamajor (batlle Guillem Soler i altres prohoms) és van negar ha acceptar la nova autoritat basant la seva defensa en els reial privilegis atorgats per en Jaume I. En Berenguer de Sentmenat no en va fer cas i aplicà el que ell considerava lícit. No hauria de ser una bona època pels habitants de Vilamajor.

La situació hauria de ser tant tensa que B. Canal i 8 homes de la vila van agredir físicament al clergue P. Castellar, possiblement un home dels Sentmenat. El Rei decidí enviar al Batlle de Barcelona (1337) per què investigués i actués en conseqüència. El resultat fou la imposició d’un càstig als 9 homes. Atès que les autoritats de Vilamajor no estaven d’acord amb la decisió –en base, un altre cop, als reials privilegis atorgats el segle anterior- van decidir fer cas omís a les penes dictades pel Batlle de Barcelona i van amagar als imputats (1338).



La disputa, però, no es va acabar aquí. Els homes de Vilamajor van exercir els seus drets i van fer els litigis necessaris per tornar a recuperar els privilegis perduts. Finalment, l’1 de Maig de 1338 i el 15 d’Octubre de 1339, en Pere III ratifica els privilegis atorgats, concretament els de l’any 1264. D’aquesta manera, els nou imputats foren jutjats i condemnats per la pròpia batllia de Vilamajor. Molt probablement no se’ls va aplicar cap pena.

Malgrat els avenços obtinguts en la jurisdicció civil, els quals limitaven molt la potestat d’en Berenguer de Sentmenat, la situació empitjorà notablement.

El 12 de Maig de 1343, en Pere III ven a perpetuïtat tota la jurisdicció (domini directe) del terme del castell de Vilamajor. Per una banda ja no es dóna sinó que es ven, el que reflecteix que les campanyes de Sicília i la guerra contra la ciutat de Gènova havien disminuït les arques del casal de Barcelona el qual es veié obligat a vendre part del seu patrimoni. Per altra banda es ven tota la jurisdicció, tant l’alta com la baixa (civil, penal, militar...) el que suposa un enorme pas enrere en la qualitat de vida dels habitants de Vilamajor.

Cali posar fil a l’agulla i les autoritats i prohoms de Vilamajor van cercar la forma de poder tornar sota la jurisdicció comtal vers les suposades arbitrarietats i excessos comesos pel noble de Sentmenat.

Finalment les gestions va resultat positives atès que el 15 d’Agost de 1344 el Rei Pere III retorna Vilamajor al Casal de Barcelona amb la promesa que mai més “no vendrà, donarà, empenyorarà, enfeudarà, permutarà, ni de cap forma es despendrà de tot ni part del territori comprés en les citades universitats o parròquies, ni per la jurisdicció, ni cap altre dret”. El comte recupera el territori,o sigui el domini directe del territori però manté la jurisdicció civil pels Sentmenat.

L’any 1345 mor Berenguer de Sentmenat perdent el domini feudal del territori. El seu hereu serà en Roger, encara menor d’edat el qual rep homenatge i sagrament dels habitants de Vilamajor (continuen ser posseïdors de la jurisdicció civil).

Els veïns, indignats, es negaren al pagament del tribut de la quèstia. Fins i tot els recaptadors , que solien ser gent de les pròpies parròquies, no atenen als requeriments del seu senyor.

Tal hauria de ser el descontent dels pagesos de Vilamajor que el setembre de 1346 els homes de Vilamajor, entre el que estava Pere Sabater, s’amotinaren i anaren a la masia de Can Terrades, llavors un casal fortificat i dependent del castell de Sentmenat, van forçar les portes d’entrada i una vegada dins assassinaren a Jaufred de Sentmenat. En Roger, fill de Berenguer i Alamanda Marquet va poder fer escàpol.

Els Sentmenat es queixaren al Rei el qual ordenà al Batlle de Barcelona que investigués els fets. Es va ordenar la posada en llibertat d’en Pere Sabater i es va atorgar la capacitat als Sentmenat de penyorar els béns aquells que no paguessin la quèstia. Se li donava la raó als Sentmenat, els quals no es van fer esperar per venjança, la qual hauria de ser terrible atès que apareix un document on s’ordena que els Sentmenat o els seus homes deixin de provocar violències a Vilamajor.

El 25 de Maig de 1353, set anys després dels horrorosos fets de Can terrades, Pere III perdona als veïns de Vilamajor i de Cardedeu dels crims ocasionats a la família Sentmenat i als seus béns a canvi del pagament de 250 lliures.

No he trobat cap notícia més que faci referència a la relació dels Sentmenat i Vilamajor. Podria ser a partir del 1353, les tenses relacions entre tots dos finalitzaren.

La Vilamajor dels Cabrera.

Incomplint la promesa realitzada pel seu pare el 15 d’Agost de 1344, el rei Joan ven, entre el 4 de juliol i el 12 d’Agost de 1381, perpètuament a Bernat de Cabrera, donzell, i als seus successors , els territoris dels pobles i parròquies de Vilamajor, Cardedeu, El Fou i Santa Susanna. La causa foren les grans despeses originades per a recuperar el regne de Sardenya. Obtingué de la venda 6000 florins d’or d’Aragó.



D'aquesta venda se'n donaria compte als veïns dels pobles i parròquies, llegint-los-hi el seu contingut. A part d'indignar-se per la informalitat dels reis de vendre-se'ls per segona vegada, malgrat els jurament prestats sobre els quatre evangelis, que tindrien per fermes i inviolables, la volguessin justificar per manca de diners per cobrir les despeses que ocasionen les seves defenses, i per això en protestaren i des d'aquell dia, de paraula o de fet, demostrarien la seva contrarietat al comprador, el qual , donant-se compte de la equivocació comesa, feu la promesa, pocs dies després, a l’Infant Joan i procuradors del rei, que en qualsevol ocasió que se li retornessin els 6000 florins d'or d'Aragó, junt amb les despeses ocasionades, ell entregaria dits llocs i parròquies amb el dret i pertinences, de la mateixa manera que li foren venuts.



Davant de la promesa de B. De Cabrera, els interessats requeriren l'ajuda dels consellers de Barcelona perquè gestionessin la compra de la seva independència. No fou, però, un procés ràpid. Els consellers de Barcelona demanen al rei que es redimeixi alguns pobles del Vallès que el monarca havia hagut de vendre degut a moltes necessitats (1383). Acceptà obrint les portes a poder tornar al Casal de Barcelona.

Amb grans esforços es va poder recaptar els diners necessàries i el van dipositar a les arques del Rei. Satisfet va fer un manament al noble Bernat de Cabrera, perquè en el termini de 20 dies, comparegui personalment, o bé per procurador, per cobrar el preu de venda de Vilamajor (3-6-1384).

El 12 de Juny de 1384, el Rei Pere III, des del castell de Fraga, signa la reintegració de Vilamajor a la Corona, previ del pagament dels 6000 florins, a més a més dels interessos, que les universitats hagueren de restituir pel seu compte a Bernat de Cabrera.

Vilamajor torna a formar part del Casal de Barcelona el qual ja no abandonarà més, però, per si de cas i vist els antecedents, els homes de Vilamajor es van blindar formant part de “Carrer de Barcelona”, però això és una altra història.

Bibliografia.


COMES I DURAN, Pere. Sis-cents anys de carreratge 1384-1984. Casal de Cultura Dr. Daurella. Cardedeu,1984. 152 pp