Humfrid, Humsfrid o Unifred de Gòtia (? - ?, 864), fou Comte de Barcelona, el Rosselló i Narbona (858 - 864), Comte de Girona i Empúries (858 - 862) i Comte de Tolosa (863 - 865).
Orígens familiars
Segurament un magnat franc sense vincles amb la Marca de Gòtia. Devia ser comte de Rètia. Es va revoltar contra Lluís el Germànic, fugint a territori de França. Així la lleialtat estava assegurada i Carles el Calb el degué nomenar per aquest motiu, quant tots se li giraven en contra. Altres fonts el suposen fill de Hunroch comte de Ternois i d'Engeltruda, mare d'Odalric, el seu antecessor, i per tant germanastre. Una tercera teoria el fa fill de Garí de Borgonya i germà d'Isembard, al que va succeir el 849 com a comte de Beaune i Autun, però molts opinen que aquestos comtats li van ser donats no per ser fill d'Isembard sinó perquè aquest s'havia també revoltat contra Carles i havia estat destituït.
Política
Va negociar un tractat de pau amb Abd al-Uwar, valí de Saragossa a començaments del 858 i després va marxar a França per ajudar a Carles el Calb, deixant vescomtes encarregats dels comtats. Devia ser a Beaune el febrer del 858 i el 21 de març següent es va presentar a Carles el Calb junt amb molts altres magnats per jurar-li fidelitat. L’agost del 858 Carles estava combatent amb els normands, segurament amb Humfrid al seu costat, i llavors Lluís el Germànic va envair el país, i la noblesa li donà suport. Però l'església si oposà i Carles va reunir els seus fidels per fer front al perill. El setembre del 858 tornem a trobar a Humfrid a Beaune potser reclutant forces. El 15 de gener del 859 Carles derrotà a Lluís a Saint Quentin i el foragità de França. La noblesa es passà immediatament al bàndol de Carles. Humfrid destacà entre els fidels junt amb Raimon de Tolosa (germà i successor de Frèdol) i Rannoux de Poitou o Poitiers. Bernat d'Alvèrnia, que s'havia passat a Pipí II d'Aquitània, torna a l'obediència.
El 859, la tendència favorable als regnes regionals encapçalada per Esteve, fill del comte Hug d'Auxerre i de Nevers començà a instigar la revolta de Carles l'Infant contra el seu pare.
El 861 forces musulmanes, després d'un temps de treva, atacaren Barcelona, l'assetjaren i potser fins i tot arriben a dominar alguns ravals, però es de suposar que Humfrid va negociar la seva retirada o renovació de la treva amb el consentiment de Carles el Calb i va ser acceptada per Muhammad I.
El 862 Carles el Calb va planejar espoliar a Carles de Provença, fill de Lotari I. Més nobles es giraren contra Carles i entre ells Humfrid de Septimània i Gòtia. Provença, sota la direcció del regent Gerard del Rosselló va fer front a l'intent anexionista, i Carles l'Infant instigat pel conseller Esteve es revoltà. Tot el sud s'escapà del control de Carles el Calb. Aquest, fa acusar immediatament a Humfrid d'infidelitat. Sembla que el 19 d'agost del 862 Humfrid ja havia estat desposseït dels seus honors i investit un tal Sunyer, potser l'antic comte d'Empúries Sunyer I o potser el seu fill Sunyer II o potser un altre magnat, del qual no se sap res, però que no va poder prendre possessió perquè Humfrid restava rebel als seus dominis. Sembla que es van poder ocupar els comtats de Empúries i Peralada (entregats a Sunyer II i Delà, fills de Sunyer I) i Girona i Besalú (entregats a Otger) però Barcelona, Osona, Pallars, Ribagorça, Narbona, Agde, Besiers, Melguelh i Nimes, restaren en mans de Humfrid.
El 863 Humfrid ocupà Tolosa i el comte Raimon, fidel al rei, va morir en la lluita. Al mateix temps, Esteve, conseller d'Aquitània, en un cop de ma, expulsà al comte Bernat d'Alvèrnia i ocupà el poder als seus dominis. Carles el Calb va fer ocupar per les tropes els honors borgonyons de Humfrid i Esteve, al temps que, amb la mediació del Papa, Carles l'Infant es va sotmetre al seu pare (precisament a Nevers, domini familiar d'Esteve) i el regne d'Aquitània fou dissolt. Al mateix temps Salomó d'Urgell i Cerdanya se suposa que va negociar un tractat de pau i neutralitat amb l'emir de Còrdova, que ja devia haver pactat la pau abans amb Humfrid i podia esdevenir el seu aliat. El tractat es conclourà definitivament el 865. El mateix 863 els normands, rebutjats al Loira per Robert el Fort, van marxar cap a Aquitània, van arribar a Saintes, on el comte Turpion d'Angulema va morir a l'assalt de la seva capital (4 d'octubre del 863) i assolaren la regió de Poitou, Perigoux i Llemotges. El 864 arribaren a Alvèrnia on, a Clermont, estava Esteve. Assetjat a aquesta ciutat va morir en combat. També ocuparen Bordeus on van fer presoner al rei Pipí II, que els va guiar fins a Tolosa que van atacar però van ser rebutjats. Immediatament després Humfrid, sense aliats ni esperances, va fugir cap a Itàlia.
El 864 i 865 el rei Carles el Calb va procedir al repartiment dels honors dels rebels (Barcelona, Osona, Pallars, Ribagorça, Narbona, Agde, Besiers, Melguelh, Nimes, Beaune, Autun, Llemotges, Rouergue, Tolosa, Carcassona, Rasès i Alvèrnia). Els comtats de Barcelona i Osona i els de Narbona, Agde, Besiers, Melguelh i Nimes passaren a Bernat de Gòtia, de la família de comtes de Poitiers.
L’any 862 va esclatar una rebel•lió carolingia entre Carles el Calb i el seu fill Carles el jove. La raó fou l’intent del fill de fer-se amb el poder reial del seu pare. El comte de Barcelona, Unifred, es va postular a favor del fill. La revolta fou sufocada i Unifred fou deposat. Les possessions atorgades foren repartides entre els que havien estat fidels a Carles el Calb: en comte Sunyer, que regia Empúries i Rosselló; i el bisbe de Barcelona Frodoí. Al primer li van donar la Vall de la Tordera, des del Matagalls fins a la Palanca i Trullans,mentre que al bisbe se li va donar la part septentrional del Montseny a partir de Campins, amb Riells, Breda i Cerdans.
En el document es cita que la vila de Cerdans s’havia repoblat amb hispani o gent d’Hispània que havia fugit dels àrabs i s’havia refugiat a l’altra banda del Pirineu dintre dels dominis carolingis. Recentment s’ha volgut identificar Cerdans amb un lloc homònim que estava situat a l’entorn de l’actual Mas Nadal, de Sant Pere de Vilamajor, concretament a l’urbanització Refugis del Montseny, o es troba una de les poques mostres d’esglesioles preromàniques del Vallès: Sant Joan de Can Nadal o Cavallar.
Per més informació consulteu els següents articles: Els carolingis a Vilamajor i Frodoí, uns bisbe a Vilamajor?
dilluns, de juliol 27, 2009
Frodoí: un bisbe a Vilamajor?
Frodoí fou bisbe de Barcelona (861-890), d'origen franc o germànic. Tot i que no fou el primer bisbe després de la l'expulsió dels musulmans el 801, se l'ha destacat com a impulsor de la restauració de l'Església a Barcelona i impulsor de les obres de reconstrucció de la catedral. Va ser contrari a la litúrgia visigoda i consta que en un concili celebrat a Attigny el 870 exposà el cas d'un sacerdot cordobès anomenat Tirs instal•lat a Barcelona que administrava els sagraments i fins i tot cobrava delmes sense reconeixer l'autoritat del bisbe. Aquests fets cal relacionar-los amb la intenció, força reeixida, dels monarques carolingis i dels seus comtes i bisbes d'origen franc, d'anar trencant els lligams religiosos entre la Marca Hispànica i la Hispània dominada pels musulmans, a la vegada que eliminar els particularismes de rel visigòtica contraris al centralisme i l'uniformisme propugnats per la cort.
El bisbe Frodoí fou també el que trobà, el 878, el cos de Santa Eulàlia (segons la tradició, al lloc on ara hi ha l'església de Santa Maria del Mar, aleshores Santa Maria de les Arenes) i els traslladà solemnement a la catedral. Aquest descobriment i l'impuls de la devoció a la santa, juntament amb la seva oposició a la restauració del bisbat d'Egara (Terrassa) i l'obtenció dels reis francs de privilegis fiscals i reconeixement de drets pel bisbat serviren l'objectiu d'augmentar el poder de la seu barcelonina.
L’any 862 va esclatar una rebel•lió carolingia entre Carles el Calb i el seu fill Carles el jove. La raó fou l’intent del fill de fer-se amb el poder reial del seu pare. El comte de Barcelona, Unifred, es va postular a favor del fill. La revolta fou sufocada i Unifred fou deposat. Les possessions atorgades foren repartides entre els que havien estat fidels a Carles el Calb: en comte Sunyer, que regia Empúries i Rosselló; i el bisbe de Barcelona Frodoí. Al primer li van donar la Vall de la Tordera, des del Matagalls fins a la Palanca i Trullans,mentre que al bisbe se li va donar la part septentrional del Montseny a partir de Campins, amb Riells, Breda i Cerdans.
En el document es cita que la vila de Cerdans s’havia repoblat amb hispani o gent d’Hispània que havia fugit dels àrabs i s’havia refugiat a l’altra banda del Pirineu dintre dels dominis carolingis. Recentment s’ha volgut identificar Cerdans amb un lloc homònim que estava situat a l’entorn de l’actual Mas Nadal, de Sant Pere de Vilamajor, concretament a l’urbanització Refugis del Montseny, o es troba una de les poques mostres d’esglesioles preromàniques del Vallès: Sant Joan de Can Nadal o Cavallar.
Podria ser Frodoí un dels senyors de Vilamajor a segle IX? Futures investigacions han de resoldre l’enigma.
Per més información mireu l’article "Els carolingis a Vilamajor"
El bisbe Frodoí fou també el que trobà, el 878, el cos de Santa Eulàlia (segons la tradició, al lloc on ara hi ha l'església de Santa Maria del Mar, aleshores Santa Maria de les Arenes) i els traslladà solemnement a la catedral. Aquest descobriment i l'impuls de la devoció a la santa, juntament amb la seva oposició a la restauració del bisbat d'Egara (Terrassa) i l'obtenció dels reis francs de privilegis fiscals i reconeixement de drets pel bisbat serviren l'objectiu d'augmentar el poder de la seu barcelonina.
L’any 862 va esclatar una rebel•lió carolingia entre Carles el Calb i el seu fill Carles el jove. La raó fou l’intent del fill de fer-se amb el poder reial del seu pare. El comte de Barcelona, Unifred, es va postular a favor del fill. La revolta fou sufocada i Unifred fou deposat. Les possessions atorgades foren repartides entre els que havien estat fidels a Carles el Calb: en comte Sunyer, que regia Empúries i Rosselló; i el bisbe de Barcelona Frodoí. Al primer li van donar la Vall de la Tordera, des del Matagalls fins a la Palanca i Trullans,mentre que al bisbe se li va donar la part septentrional del Montseny a partir de Campins, amb Riells, Breda i Cerdans.
En el document es cita que la vila de Cerdans s’havia repoblat amb hispani o gent d’Hispània que havia fugit dels àrabs i s’havia refugiat a l’altra banda del Pirineu dintre dels dominis carolingis. Recentment s’ha volgut identificar Cerdans amb un lloc homònim que estava situat a l’entorn de l’actual Mas Nadal, de Sant Pere de Vilamajor, concretament a l’urbanització Refugis del Montseny, o es troba una de les poques mostres d’esglesioles preromàniques del Vallès: Sant Joan de Can Nadal o Cavallar.
Podria ser Frodoí un dels senyors de Vilamajor a segle IX? Futures investigacions han de resoldre l’enigma.
Per més información mireu l’article "Els carolingis a Vilamajor"
Els carolingis a Vilamajor
A partir del 751 i fins el 843 es forma i consolida l’imperi carolingi, el qual ocupà territorialment el que avui en dia, de forma general, és França. Tot plegat fou gràcies a les polítiques expansionistes de Carlemany entre el 770-800.
Les conquestes arribaren al sud del Pirineus, el que avui es coneix com la Catalunya Vella. Primer Carlemany i desprès el seu fill, Lluís el Pietós, van establir en aquesta marca un contingent militar que exercia funcions defensives, però també servia com a plataforma per a noves expansions. Lluís el Pietós va conquerir Barcelona, passant pel Llobregat i baixant fins a Pamplona. És el territori conegut com a Marca hispànica.
L’imperi es va dividir en comtats (uns 350) que era un districte administratiu i fiscal sota el comandament d’un comte el qual era el representant del rei en dit territori i que tenia atribucions militars, fiscals, judicials i administratives. Els que vivien en el comtat havien de tributar al comte i aquest al rei.
Els comtats perifèrics, situats en àrees de frontera reben el nom de “Marques” i estaven molt militaritzats (densitat de fortificacions més elevada), amb propòsits defensius i també per servir com a plataformes en previsió de projectes expansius. Normalment, però no sempre, els governants de les “Marques” s’anomenaven marquesos. En el cas de Catalunya hi tenim un comte enlloc d’un marqués.
I com es retribuïen aquesta càrrecs? Amb béns (càrrecs, títols, rendes...) anomenats beneficium. Hi ha pagament mentre s’exerceix el càrrec
Bona part del Montseny, almenys el sector corresponen al bisbat i comtat de Barcelona, era de domini reial, en qualitat de terra fiscal, o sigui, eren terres del comte que explotava directament pel seu aprofitament. El rei dels francs Carles II o Carles el Calb, el 858 va nomenar comte de Barcelona Unifred o Humfrid donant-li com a beneficium el territori fiscal del Montseny, entre els quals es trobava Vilamajor.
L’any 862 va esclatar una rebel•lió entre Carles el Calb i el seu fill Carles el jove. La raó fou l’intent del fill de fer-se amb el poder reial del seu pare. El comte de Barcelona, Unifred, es va postular a favor del fill. La revolta fou sufocada i Unifred fou deposat. Les possessions atorgades foren repartides entre els que havien estat fidels a Carles el Calb: en comte Sunyer, que regia Empúries i Rosselló; i el bisbe de Barcelona Frodoí. Al primer li van donar la Vall de la Tordera, des del Matagalls fins a la Palanca i Trullans,mentre que al bisbe se li va donar la part septentrional del Montseny a partir de Campins, amb Riells, Breda i Cerdans.
En el document es cita que la vila de Cerdans s’havia repoblat amb hispani o gent d’Hispània que havia fugit dels àrabs i s’havia refugiat a l’altra banda del Pirineu dintre dels dominis carolingis. Recentment s’ha volgut identificar Cerdans amb un lloc homònim que estava situat a l’entorn de l’actual Mas Nadal, de Sant Pere de Vilamajor, concretament a l’urbanització Refugis del Montseny, o es troba una de les poques mostres d’esglesioles preromàniques del Vallès: Sant Joan de Can Nadal o Cavallar.
No es tracta d’una idea descartable atès que amb l’arribada dels musulmans i les seves posteriors ràtzies, van provocar que la població situada a la plana hagués de fugir, cercant més seguretat, a les zones més altes i més feréstegues. El veïnat de Santa Susanna, on es troba Can Nadal, compleix amb els requisits.
La propietat es va transmetre de Sunyer I a Sunyer II el qual ho va vendre, l’any 900, a Trasovard , del qual no en tenim cap dada més. El 18 de novembre de 908, Trasovard ho va tornar a vendre al comte Borrell I, fill de Guifré el Pilós, retornant el territori a la jurisdicció comtal.
Vilamajor, al llarg del segle IX, va passar d’unes a altres mans en funció dels interessos comtals. No seria pas l’única vegada que succeí atès que Vilamajor fou venuda dues vegades pel comte amb la finalitat de recavar recursos monetàries per finançar guerres.
Bibliografia:
PLADEVALL I FONT, Antoni. El Montseny a l’època medieval. Dominis i jurisdiccions. Monografies del Montseny 6.Amics del Montseny 1991.
SARRIÀ I SARACHO, Ferran. El veïnat de Santa Susanna. Quaderns de Vilamajor 7. Centre d’estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2009.
Les conquestes arribaren al sud del Pirineus, el que avui es coneix com la Catalunya Vella. Primer Carlemany i desprès el seu fill, Lluís el Pietós, van establir en aquesta marca un contingent militar que exercia funcions defensives, però també servia com a plataforma per a noves expansions. Lluís el Pietós va conquerir Barcelona, passant pel Llobregat i baixant fins a Pamplona. És el territori conegut com a Marca hispànica.
L’imperi es va dividir en comtats (uns 350) que era un districte administratiu i fiscal sota el comandament d’un comte el qual era el representant del rei en dit territori i que tenia atribucions militars, fiscals, judicials i administratives. Els que vivien en el comtat havien de tributar al comte i aquest al rei.
Els comtats perifèrics, situats en àrees de frontera reben el nom de “Marques” i estaven molt militaritzats (densitat de fortificacions més elevada), amb propòsits defensius i també per servir com a plataformes en previsió de projectes expansius. Normalment, però no sempre, els governants de les “Marques” s’anomenaven marquesos. En el cas de Catalunya hi tenim un comte enlloc d’un marqués.
I com es retribuïen aquesta càrrecs? Amb béns (càrrecs, títols, rendes...) anomenats beneficium. Hi ha pagament mentre s’exerceix el càrrec
Bona part del Montseny, almenys el sector corresponen al bisbat i comtat de Barcelona, era de domini reial, en qualitat de terra fiscal, o sigui, eren terres del comte que explotava directament pel seu aprofitament. El rei dels francs Carles II o Carles el Calb, el 858 va nomenar comte de Barcelona Unifred o Humfrid donant-li com a beneficium el territori fiscal del Montseny, entre els quals es trobava Vilamajor.
L’any 862 va esclatar una rebel•lió entre Carles el Calb i el seu fill Carles el jove. La raó fou l’intent del fill de fer-se amb el poder reial del seu pare. El comte de Barcelona, Unifred, es va postular a favor del fill. La revolta fou sufocada i Unifred fou deposat. Les possessions atorgades foren repartides entre els que havien estat fidels a Carles el Calb: en comte Sunyer, que regia Empúries i Rosselló; i el bisbe de Barcelona Frodoí. Al primer li van donar la Vall de la Tordera, des del Matagalls fins a la Palanca i Trullans,mentre que al bisbe se li va donar la part septentrional del Montseny a partir de Campins, amb Riells, Breda i Cerdans.
En el document es cita que la vila de Cerdans s’havia repoblat amb hispani o gent d’Hispània que havia fugit dels àrabs i s’havia refugiat a l’altra banda del Pirineu dintre dels dominis carolingis. Recentment s’ha volgut identificar Cerdans amb un lloc homònim que estava situat a l’entorn de l’actual Mas Nadal, de Sant Pere de Vilamajor, concretament a l’urbanització Refugis del Montseny, o es troba una de les poques mostres d’esglesioles preromàniques del Vallès: Sant Joan de Can Nadal o Cavallar.
No es tracta d’una idea descartable atès que amb l’arribada dels musulmans i les seves posteriors ràtzies, van provocar que la població situada a la plana hagués de fugir, cercant més seguretat, a les zones més altes i més feréstegues. El veïnat de Santa Susanna, on es troba Can Nadal, compleix amb els requisits.
La propietat es va transmetre de Sunyer I a Sunyer II el qual ho va vendre, l’any 900, a Trasovard , del qual no en tenim cap dada més. El 18 de novembre de 908, Trasovard ho va tornar a vendre al comte Borrell I, fill de Guifré el Pilós, retornant el territori a la jurisdicció comtal.
Vilamajor, al llarg del segle IX, va passar d’unes a altres mans en funció dels interessos comtals. No seria pas l’única vegada que succeí atès que Vilamajor fou venuda dues vegades pel comte amb la finalitat de recavar recursos monetàries per finançar guerres.
Bibliografia:
PLADEVALL I FONT, Antoni. El Montseny a l’època medieval. Dominis i jurisdiccions. Monografies del Montseny 6.Amics del Montseny 1991.
SARRIÀ I SARACHO, Ferran. El veïnat de Santa Susanna. Quaderns de Vilamajor 7. Centre d’estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2009.
diumenge, de juliol 19, 2009
Notes de l'origen de Vilamaiore
La manca de dades no permet establir la quantitat de visigots que emigraren cap a la Península Ibèrica en el segles VI i VII. Algunes font ho situen entre el 2,2 i el 10 % del total de la població. En tot cas representaven una minoria davant la majoritària població hispanoromana.
L’estructura social resultants fou:
- Una classe dirigent formada, pels gots i els més poderosos hispanoromans –antiga aristocràcia senatorial tardo-romana i la noblesa gentilícia germànica-, anomenada potentes els quals eren posseïdors d’extensos dominis, el control sobre un elevat nombre de persones i l’exercici de càrrecs en el govern. La força econòmica residia en els seus dominis, anomenats villae.
- Els pagesos dividits entre petits propietaris jurídicament lliures que vivien en explotacions agràries o en petites aglomeracions anomenades vici, i els esclaus. Els primers, amb el pas del temps, van mantenir la seva situació jurídica però perderen el domini de les seves propietats, a canvi de protecció i defensa, en favor del senyor de la villae més propera. El vici desapareix integrant-se a la villae. Els antic propietaris seguien produint però amb l’obligació de donar una renda al potente. Els segons, els esclaus, solien treballar les terres que explotava directament el senyor, anomenades sortes. Una part dels esclaus, varen ser alliberats i se’ls donà l’oportunitat de produir en terres del senyor a canvi d’una renda. Són els lliberts.
El paisatge resultant és l’atomització del territori en villae, les quals reben un nom. En el territori que avui en dia conformen els termes municipals de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor, en el segle X hi ha documentades un total de 7 villae: El Fou, Rifà, Brugueres, Canyes, Vilamajor, Vila-rasa i Vilagoma.
Les villae perderen el seu caràcter luxós romà – com a residència del senyor- i s’envoltà de muralles i passà a ser el centre d’una gran explotació agrària. A mesura que els potentes es van anar cristianitzant, les villae es van dotar un edifici religiós: les primeres esglésies. Sents dubte, vilamaiore hauria de ser la major villae de les contrades, la més important, la que ostentava major poder.
Situar on es trobava situada la vilamaiore és una feina feixuga atès que no s’han fet estudis arqueològics. Es sap que les villae tenien tres parts diferenciades:la pars fructuària formada per les terres –fundus- i les edificis on s’organitzava el treball i es distribuïen els productes; la pars rustica o àrea de vivenda d’esclaus, cuina i estables; i la pars urbana o vivenda de l’amo. La pars urbana es solia situar en una part elevada amb vistes sobre tota la villae.
Es sap que abans de la l’actual església de Sant Pere, existiren, com a mínim, dues més. Una que es va enderrocar amb el terratrèmol de 1448, i a la que oficiava el prevere Oril•la abans de l’any 872., la qual podria ser l’esglesiola o ermita de la villae hispanoromana. La posterior fortificació de La Força, segurament aprofitant les antigues muralles de la villae, és la cirereta que guarneix el pastís.
Per tot plegat, una possible ubicació de la pars urbana de la vilamaiore podria ser l’espai que actualment ocupa La Força (nucli antic). La resta de parts, es situarien al llarg d’un extens territori, impossible de definir amb les dades actuals.
Bibliografia
SALRACH,J.M. El procés de feudalització (segle III-XII). Història de Catalunya. Edicions 62.Barcelona.1998
AVENTIN.M. Vilamajor 872-1299. De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme. Editorial AusaSabadell.1990
L’estructura social resultants fou:
- Una classe dirigent formada, pels gots i els més poderosos hispanoromans –antiga aristocràcia senatorial tardo-romana i la noblesa gentilícia germànica-, anomenada potentes els quals eren posseïdors d’extensos dominis, el control sobre un elevat nombre de persones i l’exercici de càrrecs en el govern. La força econòmica residia en els seus dominis, anomenats villae.
- Els pagesos dividits entre petits propietaris jurídicament lliures que vivien en explotacions agràries o en petites aglomeracions anomenades vici, i els esclaus. Els primers, amb el pas del temps, van mantenir la seva situació jurídica però perderen el domini de les seves propietats, a canvi de protecció i defensa, en favor del senyor de la villae més propera. El vici desapareix integrant-se a la villae. Els antic propietaris seguien produint però amb l’obligació de donar una renda al potente. Els segons, els esclaus, solien treballar les terres que explotava directament el senyor, anomenades sortes. Una part dels esclaus, varen ser alliberats i se’ls donà l’oportunitat de produir en terres del senyor a canvi d’una renda. Són els lliberts.
El paisatge resultant és l’atomització del territori en villae, les quals reben un nom. En el territori que avui en dia conformen els termes municipals de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor, en el segle X hi ha documentades un total de 7 villae: El Fou, Rifà, Brugueres, Canyes, Vilamajor, Vila-rasa i Vilagoma.
Les villae perderen el seu caràcter luxós romà – com a residència del senyor- i s’envoltà de muralles i passà a ser el centre d’una gran explotació agrària. A mesura que els potentes es van anar cristianitzant, les villae es van dotar un edifici religiós: les primeres esglésies. Sents dubte, vilamaiore hauria de ser la major villae de les contrades, la més important, la que ostentava major poder.
Situar on es trobava situada la vilamaiore és una feina feixuga atès que no s’han fet estudis arqueològics. Es sap que les villae tenien tres parts diferenciades:la pars fructuària formada per les terres –fundus- i les edificis on s’organitzava el treball i es distribuïen els productes; la pars rustica o àrea de vivenda d’esclaus, cuina i estables; i la pars urbana o vivenda de l’amo. La pars urbana es solia situar en una part elevada amb vistes sobre tota la villae.
Es sap que abans de la l’actual església de Sant Pere, existiren, com a mínim, dues més. Una que es va enderrocar amb el terratrèmol de 1448, i a la que oficiava el prevere Oril•la abans de l’any 872., la qual podria ser l’esglesiola o ermita de la villae hispanoromana. La posterior fortificació de La Força, segurament aprofitant les antigues muralles de la villae, és la cirereta que guarneix el pastís.
Per tot plegat, una possible ubicació de la pars urbana de la vilamaiore podria ser l’espai que actualment ocupa La Força (nucli antic). La resta de parts, es situarien al llarg d’un extens territori, impossible de definir amb les dades actuals.
Bibliografia
SALRACH,J.M. El procés de feudalització (segle III-XII). Història de Catalunya. Edicions 62.Barcelona.1998
AVENTIN.M. Vilamajor 872-1299. De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme. Editorial AusaSabadell.1990
dimecres, de juliol 08, 2009
Sot de l'Om o Sot de l'Hom?
El terme municipal de Sant Pere de Vilamajor es troba dividit en set veïnats: el veïnat de Santa Susanna, el veïnat de Canyes, el veïnat del Sot de l'Om, el veïnat del Pla, el veïnat dels Boscassos i Vallserena, el veïnat de les Brugueres i el veïnat del Bruguer.
Entenem per veïnat al conjunt de veïns d’una població, barri o carrer. Encara que avui en dia sembli incongruent la disposició actual veïnal de Vilamajor, antuvi es realitzava en funció de les característiques orogràfiques del territori. Cada veïnat correspon a una unitat geogràfica (muntanya, vall) que estava delimitada per un accident geogràfic com una serra o un riu, per posar alguns exemples. Però també hi havia unes limitacions culturals gairebé exclusivament familiars. El cert aïllament (molt petit però existent) produïa endogàmia que permetien unes relacions més estretes entre veïns. La solidaritat, l’ajut, les tasques compartides... encara unien més els membres del veïnat.
Centrem-nos en un veïnat en concret: el Sot de l’Om. Desconec el seu origen atès que no he estat capaç de trobar dit topònim més enllà del segle XIX. Hi ha veïnats, com el de Vila Rasa , Canyes o Brugueres que existeixen des del segle X i XI, però no existeix cap informació respecte el Sot de l’Om. Tot plegat ens permet establir que efectivament des de fa molts anys hi havia una divisió del territori en diferents veïnats, per tant, no ens hauria d’estranyar que la població existent al veïnat del Sot formés part d’un veïnat (encara que sigui amb un altre nom). Masies del veïnat, com Torre Guillera o Can Ribalta, es trobem documentades des de l’any 950.
No fou fins el 30 de Març de 1969 quan l’ajuntament de Sant Pere de Vilamajor aprova la relació d’entitats bàsiques del municipi, entre les quals hi ha el Sot de l’Hom. Veieu que a l’acta de l’ajuntament resta escrit Hom i no pas Om. No és l’única referència atès que el 8 d’octubre de 1870, per les eleccions es divideix el municipi en tres parts o col•legis: a) Santa Susanna, Sot de l'Hom i Muntanya b) Canyes, Pla, Força i Vallserena c) Brugueres, Brugué i Fraixeneda.
Dues referències diferenciades en 100 anys permeten crear dubtes susceptibles sobre el topònim.
El mot Sot l’Om, acceptat a l’actualitat com el vàlid per totes les administracions, podria tenir la seva procedència en l’existència d’Oms, arbres caducifolis que creixen vora els rius (bosc de ribera). No ens ha d’estranyar, malgrat que actualment no hi ha d’oms, de l’existència d’aquest arbres els quals s’havien de desenvolupat al llarg de la riera de Vallserena.
El mot Sot de l’Hom, no acceptat malgrat que encara es pot observar que es troba inserit en cartells anunciadors i en alguns mapes, podria tenir la seva referència a un tipus de tractament que es mereixien certes persones. Durant el segle XVII, hi ha un creixement del món urbà que canvia la societat estamental tancada i reduïda de la baixa edat medieval. La riquesa de la nova burgesia nascuda a la ciutat els permetia un ascens social, podem assolir títols nobiliaris. Es tractava d’un procés que podria allargar-se a través de dues o tres generacions. Aconseguir aquest títol, significava obtenir una sèrie de drets, prerrogatives exclusives que diferenciava aquests individus de la resta de la societat com els privilegis tant els fiscals (exempts dels impostos reials), com polítics (accés a les institucions, corts, Generalitat, amb representació pròpia). O bé prerrogatives de tipus social: addició particular –de als cognoms. Amb el tractament de Hom.
Potser el Sot de l’Hom fa referència al lloc on hi viva una persona amb un títol (Hom) i amb una certa reputació.
La qüestió és que el topònim no queda gens clar qui és i que caldria iniciar un estudi en profunditat per aclarir-ho.
Entenem per veïnat al conjunt de veïns d’una població, barri o carrer. Encara que avui en dia sembli incongruent la disposició actual veïnal de Vilamajor, antuvi es realitzava en funció de les característiques orogràfiques del territori. Cada veïnat correspon a una unitat geogràfica (muntanya, vall) que estava delimitada per un accident geogràfic com una serra o un riu, per posar alguns exemples. Però també hi havia unes limitacions culturals gairebé exclusivament familiars. El cert aïllament (molt petit però existent) produïa endogàmia que permetien unes relacions més estretes entre veïns. La solidaritat, l’ajut, les tasques compartides... encara unien més els membres del veïnat.
Centrem-nos en un veïnat en concret: el Sot de l’Om. Desconec el seu origen atès que no he estat capaç de trobar dit topònim més enllà del segle XIX. Hi ha veïnats, com el de Vila Rasa , Canyes o Brugueres que existeixen des del segle X i XI, però no existeix cap informació respecte el Sot de l’Om. Tot plegat ens permet establir que efectivament des de fa molts anys hi havia una divisió del territori en diferents veïnats, per tant, no ens hauria d’estranyar que la població existent al veïnat del Sot formés part d’un veïnat (encara que sigui amb un altre nom). Masies del veïnat, com Torre Guillera o Can Ribalta, es trobem documentades des de l’any 950.
No fou fins el 30 de Març de 1969 quan l’ajuntament de Sant Pere de Vilamajor aprova la relació d’entitats bàsiques del municipi, entre les quals hi ha el Sot de l’Hom. Veieu que a l’acta de l’ajuntament resta escrit Hom i no pas Om. No és l’única referència atès que el 8 d’octubre de 1870, per les eleccions es divideix el municipi en tres parts o col•legis: a) Santa Susanna, Sot de l'Hom i Muntanya b) Canyes, Pla, Força i Vallserena c) Brugueres, Brugué i Fraixeneda.
Dues referències diferenciades en 100 anys permeten crear dubtes susceptibles sobre el topònim.
El mot Sot l’Om, acceptat a l’actualitat com el vàlid per totes les administracions, podria tenir la seva procedència en l’existència d’Oms, arbres caducifolis que creixen vora els rius (bosc de ribera). No ens ha d’estranyar, malgrat que actualment no hi ha d’oms, de l’existència d’aquest arbres els quals s’havien de desenvolupat al llarg de la riera de Vallserena.
El mot Sot de l’Hom, no acceptat malgrat que encara es pot observar que es troba inserit en cartells anunciadors i en alguns mapes, podria tenir la seva referència a un tipus de tractament que es mereixien certes persones. Durant el segle XVII, hi ha un creixement del món urbà que canvia la societat estamental tancada i reduïda de la baixa edat medieval. La riquesa de la nova burgesia nascuda a la ciutat els permetia un ascens social, podem assolir títols nobiliaris. Es tractava d’un procés que podria allargar-se a través de dues o tres generacions. Aconseguir aquest títol, significava obtenir una sèrie de drets, prerrogatives exclusives que diferenciava aquests individus de la resta de la societat com els privilegis tant els fiscals (exempts dels impostos reials), com polítics (accés a les institucions, corts, Generalitat, amb representació pròpia). O bé prerrogatives de tipus social: addició particular –de als cognoms. Amb el tractament de Hom.
Potser el Sot de l’Hom fa referència al lloc on hi viva una persona amb un títol (Hom) i amb una certa reputació.
La qüestió és que el topònim no queda gens clar qui és i que caldria iniciar un estudi en profunditat per aclarir-ho.
L'immigració francesa a Vilamajor (segles XVI i XVII)
Al llarg dels segles XVI i XVII hi ha un degoteig constant d’immigració francesa al nostre país la qual es reflecteix en els llibres parroquials i actes notarials. Tenim un augment considerable de casaments entre dones catalanes i homes francesos o de testaments on s’anomenaven marmessors a francesos.
Amb la declaració de guerra de França a la corona castellana l’any 1637 , es va matricular als francesos establerts al litoral català amb la finalitat de poder avaluar les possibles represàlies contra els súbdits del rei de França. Les dades que es van obtenir foren el gènere, edat, professió, procedència, diòcesi, anys de residència, itinerari, parents, data d’arribada, possessions…
Les dades ens permeten poder establir les característiques generals dels immigrants francesos:
- És bàsicament masculina (la presència de dones és molt minoritari)
- Procedeixen de les zones més properes als Pirineus
- Solen tenir entre 11 i 20 anys
- Principalment a l’agricultura seguida de professions especialitzades com a mestre de cases, metres d’aixa, fusters o boters.
La cronologia la podem situar:
1. Fase ascendent: final del segle XV – 1540
2. Plenitud immigratòria: 1540 – 1620
3. Declivi immigratori: 1620 – 1660
La quantitat d’immigrants és difícil de determinar atès que a cada població el nombre variava enormement. Les dades demostren que l’immigrant no anava a una població a l’atzar sinó que es dirigia als indrets on tenia parents o coneguts que li facilitaven un allotjament i una feina. Per aquesta raó trobem poblacions amb un major nombre de forasters. En termes exclusivament quantitatius i generalistes, la població immigrant la podríem situar al voltant del 15% de la població masculina a Catalunya
La causa d’aquesta immigració és la pròpia situació geogràfica de Catalunya, la qual està totalment despoblada. També per qué tenen més possibilitats econòmiques, i també per les « Guerres de Religió ». Però la despoblació és un factor important d’atracció davant de la sobreexplotaxió del Pirineu. La possibilitat de trobar feina per bons sous i el fet de tenir una mateixa cultura i una mateixa parla són elements d’atracció.
L’arribada dels francesos a les nostres contrades va produir un augment de les confraries religioses i altres associacions pietoses. El 26 de juliol de 1556, festivitat de Santa Anna, es funda, a Vilamajor, la confraria del Roser dedicada a Rosari, al qual es va fer molt popular després de la batalla de Lepant l’any 1571. Desconec realment si hagués alguna influència francesa en la formació de la confraria, però diversos estudis dictaminen que l’auge de les confraries coincideix amb l’arribada dels francesos.
Malgrat tot, els immigrants no foren totalment acceptats i integrats a causa de les desigualtats econòmiques i jurídiques a causa de ser sospitosos d’ajudar al rei de França i de formar escamots de bandolers (els immigrants sense feina). Tot plegat genera un sentiment anti francès que avui en dia encara és latent (aquí sorgeix el mot gavatx).
No tenim dades fiables de la presència de francesos a casa Vilamajor encara que en Joan Portal i Martí, en el seu llibre La Costa del Montseny, ens dona unes petites referències sobre els francesos situats a La Costa del Montseny i de retruc a Santa Susanna. Sabem que el 1642 Miquel Baucells viu al mas Vallmanya juntament amb Francesc Boier que és estudiant, o Joan Loberia el qual viu a Mas Roca l’any 1646. No podem obviar que probablement la resta de Vilamajor rebé influències de francesos.
Bibliografia
CAPDEVILA MUNTADAS, Maria Alexandra. La Matricula de 1637. Una radiografia dels francesos residents al Maresme. Raco.cat
MILLAS CASTELLVI, Carles. Els altres catalans del segle XVI i XVII. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
PORTALS I MARTÍ, Joan. La Costa del Montseny. Entre el Turó de l¡Home i la Tordera. Història d’una parròquia. Els llibres dels set-ciències. Arenys de Mar 2000.
Amb la declaració de guerra de França a la corona castellana l’any 1637 , es va matricular als francesos establerts al litoral català amb la finalitat de poder avaluar les possibles represàlies contra els súbdits del rei de França. Les dades que es van obtenir foren el gènere, edat, professió, procedència, diòcesi, anys de residència, itinerari, parents, data d’arribada, possessions…
Les dades ens permeten poder establir les característiques generals dels immigrants francesos:
- És bàsicament masculina (la presència de dones és molt minoritari)
- Procedeixen de les zones més properes als Pirineus
- Solen tenir entre 11 i 20 anys
- Principalment a l’agricultura seguida de professions especialitzades com a mestre de cases, metres d’aixa, fusters o boters.
La cronologia la podem situar:
1. Fase ascendent: final del segle XV – 1540
2. Plenitud immigratòria: 1540 – 1620
3. Declivi immigratori: 1620 – 1660
La quantitat d’immigrants és difícil de determinar atès que a cada població el nombre variava enormement. Les dades demostren que l’immigrant no anava a una població a l’atzar sinó que es dirigia als indrets on tenia parents o coneguts que li facilitaven un allotjament i una feina. Per aquesta raó trobem poblacions amb un major nombre de forasters. En termes exclusivament quantitatius i generalistes, la població immigrant la podríem situar al voltant del 15% de la població masculina a Catalunya
La causa d’aquesta immigració és la pròpia situació geogràfica de Catalunya, la qual està totalment despoblada. També per qué tenen més possibilitats econòmiques, i també per les « Guerres de Religió ». Però la despoblació és un factor important d’atracció davant de la sobreexplotaxió del Pirineu. La possibilitat de trobar feina per bons sous i el fet de tenir una mateixa cultura i una mateixa parla són elements d’atracció.
L’arribada dels francesos a les nostres contrades va produir un augment de les confraries religioses i altres associacions pietoses. El 26 de juliol de 1556, festivitat de Santa Anna, es funda, a Vilamajor, la confraria del Roser dedicada a Rosari, al qual es va fer molt popular després de la batalla de Lepant l’any 1571. Desconec realment si hagués alguna influència francesa en la formació de la confraria, però diversos estudis dictaminen que l’auge de les confraries coincideix amb l’arribada dels francesos.
Malgrat tot, els immigrants no foren totalment acceptats i integrats a causa de les desigualtats econòmiques i jurídiques a causa de ser sospitosos d’ajudar al rei de França i de formar escamots de bandolers (els immigrants sense feina). Tot plegat genera un sentiment anti francès que avui en dia encara és latent (aquí sorgeix el mot gavatx).
No tenim dades fiables de la presència de francesos a casa Vilamajor encara que en Joan Portal i Martí, en el seu llibre La Costa del Montseny, ens dona unes petites referències sobre els francesos situats a La Costa del Montseny i de retruc a Santa Susanna. Sabem que el 1642 Miquel Baucells viu al mas Vallmanya juntament amb Francesc Boier que és estudiant, o Joan Loberia el qual viu a Mas Roca l’any 1646. No podem obviar que probablement la resta de Vilamajor rebé influències de francesos.
Bibliografia
CAPDEVILA MUNTADAS, Maria Alexandra. La Matricula de 1637. Una radiografia dels francesos residents al Maresme. Raco.cat
MILLAS CASTELLVI, Carles. Els altres catalans del segle XVI i XVII. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
PORTALS I MARTÍ, Joan. La Costa del Montseny. Entre el Turó de l¡Home i la Tordera. Història d’una parròquia. Els llibres dels set-ciències. Arenys de Mar 2000.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)