En alguna ocasió us haurà sorprès veure alguna referència de Sant Pere de Vilamajor com a “carrer i braç de Barcelona”, referència que més enllà de les vinculacions acreditades de la nostra vila amb alguns comtes de Barcelona, té un origen històric i una raó jurídica i política concret.
A l’edat mitjana Barcelona disposava de dret propi especial, el qual s’aplicava al propi terme de la ciutat així com a un seguit de viles denominades “carrer i braç” de Barcelona i entre les que hi trobem Vilamajor.
La ciutat medieval, fora de l’àmbit de les seves muralles estenia el seu terme jurisdiccional a territoris limítrofs, tal com ja succeïa tradicionalment en la colònia romana. Aquest àmbit ampliat de jurisdicció de la pròpia ciutat va ser denominat “província” de la ciutat, tal i com equivalia a l’organització romana i que corresponia a l’esfera d’acció atribuïda a un cònsul o pretor urbà.
Aquesta denominació comprenia el terme de la ciutat i les seves extensions més enllà dels “ravals, hortes i vinyes” i al segle XIV incorporava ja en bona mesura l’actual conurbació de Barcelona, des de Molins de Rei, Vallvidrera, Les Corts, Sants, Sarrià, Sant Adrià de Besòs, el Prat de Llobregat, Gavà, Tiana, Sant Boi, “Castell de Fels” i altres.
A totes aquestes poblacions i moltes més dels voltants s’afegien les que participaven del dret de la ciutat sota la ficció de ser part de la mateixa malgrat estar-ne ben allunyades; “carrer i braç”: una mena de prolongació imaginària però amb contingut polític i jurídic, fonamentada en l’organització de l’antiga colònia romana.
Per aquesta raó, així com l’antiga Roma ho era dels romans, a qui estenia el dret llatí, Barcelona era denominada com la “pàtria de tots els catalans”, en tant que tot català se suposava que tenia a la capital un domicili als efectes de ser citat en determinats processos, d’aquí que determinades viles, malgrat la llunyania física (ubiquem-nos al segle XIV!), fossin considerades com un carrer i braç de Barcelona, participant del seu denominat “Recognoverunt proceres”, és a dir la compilació de tot el dret formada per usatges, costums i bons usos, constitucions i privilegis, sancionada pel Rei Pere II el Gran l’any 1283 i que en definitiva representava la inclusió en l’àmbit d’aplicació de tot el dret dictat i aplicat a Barcelona a les poblacions descrites com si de la mateixa ciutat es tractés.
Un exemple ben proper també el trobem a Granollers, que va haver de pagar 10.000 florins al comte Alfons IV, V d’Aragó, per incorporar-se definitivament a la Corona el 25 de febrer de 1423, fet que va incloure la concessió de ser carrer de Barcelona “atorgant a la dita vila e singulars daquella (ésta) e del dit terme que haia es pusca alegrar e usar liberament sens empatx algú per benifet de vostra providencia de tots aquells privilegis libertats, inmunitats, franquiats, custums, usos impetrats e impetrades, impetradors e impetradores dels quals e de les quals se alegra es pot alegrar e en esdevanidor se alegrará la dita ciutat e ciutadans d’aquella.../... en les primeres corts que vostra senyoria benaventuradament celebradores als cathalans, farà e fa del present privilegi e edicte de no fer alienació e transportació de la dita vila a fer carrer e unió e incorporació a la dita ciutat de Barcelona, constitució general de Cathalunya e acte de cort de les coses dessús dites. Plau al Senyor Rey” Arxiu dela Corona d’Aragó, Registre 2586.
Aquest acord fou elevat a llei a les Corts de Monzó de 1542 amb el rei Carles I “Statuim y ordenam que lo privilegi atorgat per lo Rey D. Alfons quart a la universitat de la vila de Granollers ab lo qual fa unió de dita vila a la ciutat de Barcelona, y vol que se alegre de tots els privilegis, inmunitats y libertats a la dita ciutat atorgats i atorgadors, sie aut per acte de Cort”. Constitució 3ª, títol 19, llibre I, volum I d ela 3ª compilació general.
Les informacions referents a Vilamajor no són ni de bon tros tant documentades com les de Granollers. En el nostre cas la vinculació a Barcelona s’estableix en virtut d’un acord (sancionat pel Rei) entre els representants de la nostra vila i el Consell de Cent de Barcelona atenent a la sol•licitud dels primers de rebre empara, auxili i defensa de la ciutat.
Vilamajor es declarava carrer de Barcelona (el denominat “carreratge”) i els seus habitants “veïns de Barcelona”, això si, mitjançant el pagament d’un cànon conegut com a “dret de veïnatge” . En virtut d’aquest pacte els Consellers de Barcelona rebien el “sagrament y homenatge” dels síndics dels pobles acollits, distribuint-se l’autoritat entre els Consellers i les autoritats locals, obligant-se els primers a defensar les vides, hisendes, usos, prerrogatives i gràcies, alhora que els pobles agregats passaven a usar la insígnia de Barcelona i adquirien tots els seus drets i exempcions, comprometent-se a contribuir a totes les obres d’interès general i a comparèixer i agregar-se a la bandera de Barcelona sempre que sortís el sometent (cos de defensa de la ciutat que avui anomenaríem exèrcit).
D’aquest carreratge en gaudien també a prop nostre Cardedeu des del segle XIV, Mollet i Parets del Vallès des de 1393, Argentona des del 1419, Dosrius des del 1485 i Vilamajor dins aquestes dates, sense que consti de forma exacta, obtenint també totes aquestes poblacions el privilegi de gaudir del Recognoverunt proceres com a font de dret.
Més enllà de la curiosa institució de ser carrer i braç de Barcelona, podem observar com l’estructura feudal de Catalunya d’aquesta època evoluciona des del segle XIII mitjançant aquest entramat d’acords entre viles i ciutats, amb la compilació d’un dret comú, amb acords referents a obres d’interès general, a símbols comuns o a l’establiment de compromisos de defensa, cap a les formes incipients d’un estat modern, que representen de forma excepcional i principal les Corts Catalanes o el Consell de Cent com a exemples d’òrgans representatius sense comparació a l’Europa de l’època, una evolució que només es veurà truncada per l’anul•lació de totes aquestes institucions polítiques, jurídiques i culturals catalanes dictada pels invasors castellans amb posterioritat als fets de l’11 de setembre de 1714.
Bibliografia:
Pella y Forgas, José: Código Civil de Cataluña. Barcelona, 1916.
De Brocà, Guillem M.: Textos Jurídics Catalans. Generalitat de Catalunya, 1985.
Ignasi Planas.
dijous, de desembre 24, 2009
divendres, de novembre 20, 2009
El políptic de Vilamajor
Un “poliptics” era una mena d’inventari de les possessions que tenía el gran senyor o les diverses institucions eclesiàstiques. És una font molt valuosa d’informació pels historiadors. A Catalunya tenim el poliptic de la parròquia de “Sant Pere de Vilamajor”, el qual està elaborat en dos moments diferents: 950 i 1060. Les conclusions que s’extreuen d’aquest document és que en aquest territori havíen petites propietats pageses, ja que surten unes donacions fetes per pagesos de la zona, eren 36 pagesos repartits de la següent manera:
- 22 persones donen 1 propietat
- 11 persones donen més d’una propietat
- 3 persones donen diverses peces de terra i més grans que la resta
- a més, havíen 22 persones als límits d’aquest territori que no fan cap donació
El tipu de conreu era el següent:
- 43 de vinyes
- 15 de lli
- 14 peces de terra
- 1 hort
Aquestes donacions no semblen de precàri, ja que devíen tenir més propietats, per la qual cosa, la petita propietat pagesa era important en aquest territori.
Informació facilitada pel professor Antoni Udina Abelló a les classes d'història medieval
- 22 persones donen 1 propietat
- 11 persones donen més d’una propietat
- 3 persones donen diverses peces de terra i més grans que la resta
- a més, havíen 22 persones als límits d’aquest territori que no fan cap donació
El tipu de conreu era el següent:
- 43 de vinyes
- 15 de lli
- 14 peces de terra
- 1 hort
Aquestes donacions no semblen de precàri, ja que devíen tenir més propietats, per la qual cosa, la petita propietat pagesa era important en aquest territori.
Informació facilitada pel professor Antoni Udina Abelló a les classes d'història medieval
Esmenes a un article de "La Clau"
Avui m’ha arribat a les meves mans el darrer número, el 18 que correspon a l’octubre del 2009 de la revista municipal "La Clau de Sant Pere de Vilamajor". M’ho he llegit tot i amb desgrat meu he trobat una sèrie d’errades, essent aquestes:
A la pàgina 8, a l’article “Sant Pere es converteix de nou en un gran escenari medieval”, es diu literalment:
“..Ens situem entre els segles X i XII. En aquesta període, Vila Magore era un dels Comptats (sic) més rics del Compte (sic) Ramon Berenguer i na Peronella d’Aragó, a on passaven llargues temporades. Va ser nomenat carrer de Barcelona i als estius els Comptes (sic) hi anaven a passar llargues temporades...” “... va sorgir arrel de la trobada dels pergamins del segle VIII al XII trobat a les golfes de la Rectoria del poble...”
Quines són les errades detectades:
1. La festa de Vilamagore (no Vila Magore o Vila-Magore) cal situar-la, cronològicament en el segle XI (i no pas entre el X i XII) com commemoració de l’estada de la reina Peronel·la (no pas Peronella) al castell-palau de Vilamajor. En aquest sentit, i seria un altre motiu de discussió, el territori fiscal comtal es deia en realitat vilamaiore i no pas vilamagore, un nom que només apareix en un document i que, tot fa sospitar, que es tracta d’una errada ortogràfica al canviar la G per la I. En el cas que donem per vàlid el topònim vilamagore, aquesta correspondria a una cronologia anterior als fets objectes de la festivitat. El documents de l’època sempre identifiquen el territori amb el nom de vilamaiore.
2. Vilamaiore o Vilamagore mai ha sigut un comtat. Va ser un territori fiscal comtal, o sigui, la monarquia carolíngia atorgà al comte de Barcelona uns béns fiscals com a pagament de les funcions que exercia. Dits béns eren territoris dels quals extreia uns rendiments el quals servien com a remuneració pel desenvolupament del seu càrrec.
3. Han hagut un total de quatre comtes Ramon Berenguer a la història de Catalunya. El més significatiu per a Vilamajor fou en Ramon Berenguer IV, el qual es casà amb Peronel·la. Cert és, però, que fou Ramon Berenguer el que, probablement, aixecà el castell-palau de Vilamajor, però d’ell no es parla a la festa medieval (de biaix com a molt). No crec encertat posar Ramon Berenguer sense especificar de qui es tracta.
4. Vilamajor no fou carrer de Barcelona fins ben entrat el segle XIV (1384) i no té res a veure amb la festa medieval.
5. Només es té coneixement d’una estada dels comtes que es podia considerar llarga (7 dies). A l’article sembla que venien tots els estius i durant mesos.
6. Els pergamins que fa referència l’article és el Políptic el qual fou redactat entre el 950 i el 1040, o sigui, entre els segles X i XI i no pas VIII i XII.
A la pàgina 8, a l’article “Sant Pere es converteix de nou en un gran escenari medieval”, es diu literalment:
“..Ens situem entre els segles X i XII. En aquesta període, Vila Magore era un dels Comptats (sic) més rics del Compte (sic) Ramon Berenguer i na Peronella d’Aragó, a on passaven llargues temporades. Va ser nomenat carrer de Barcelona i als estius els Comptes (sic) hi anaven a passar llargues temporades...” “... va sorgir arrel de la trobada dels pergamins del segle VIII al XII trobat a les golfes de la Rectoria del poble...”
Quines són les errades detectades:
1. La festa de Vilamagore (no Vila Magore o Vila-Magore) cal situar-la, cronològicament en el segle XI (i no pas entre el X i XII) com commemoració de l’estada de la reina Peronel·la (no pas Peronella) al castell-palau de Vilamajor. En aquest sentit, i seria un altre motiu de discussió, el territori fiscal comtal es deia en realitat vilamaiore i no pas vilamagore, un nom que només apareix en un document i que, tot fa sospitar, que es tracta d’una errada ortogràfica al canviar la G per la I. En el cas que donem per vàlid el topònim vilamagore, aquesta correspondria a una cronologia anterior als fets objectes de la festivitat. El documents de l’època sempre identifiquen el territori amb el nom de vilamaiore.
2. Vilamaiore o Vilamagore mai ha sigut un comtat. Va ser un territori fiscal comtal, o sigui, la monarquia carolíngia atorgà al comte de Barcelona uns béns fiscals com a pagament de les funcions que exercia. Dits béns eren territoris dels quals extreia uns rendiments el quals servien com a remuneració pel desenvolupament del seu càrrec.
3. Han hagut un total de quatre comtes Ramon Berenguer a la història de Catalunya. El més significatiu per a Vilamajor fou en Ramon Berenguer IV, el qual es casà amb Peronel·la. Cert és, però, que fou Ramon Berenguer el que, probablement, aixecà el castell-palau de Vilamajor, però d’ell no es parla a la festa medieval (de biaix com a molt). No crec encertat posar Ramon Berenguer sense especificar de qui es tracta.
4. Vilamajor no fou carrer de Barcelona fins ben entrat el segle XIV (1384) i no té res a veure amb la festa medieval.
5. Només es té coneixement d’una estada dels comtes que es podia considerar llarga (7 dies). A l’article sembla que venien tots els estius i durant mesos.
6. Els pergamins que fa referència l’article és el Políptic el qual fou redactat entre el 950 i el 1040, o sigui, entre els segles X i XI i no pas VIII i XII.
dimarts, d’octubre 20, 2009
Pubilles i cabalers a Vilamajor
El sistema de transmissió patrimonial de les famílies al llarg dels segles XVIII i XIX es realitzà mitjançant la figura de l’hereu. Les seves característiques eren:
1. De tots els fills que tenia una parella s’elegia el fill mascle primogènit (hereu) que a la mort del seu pare es convertia en l’hereu real del patrimoni familiar. En cas de no tenir fills mascles, el patrimoni es transmet a la filla més gran. Si no hi ha descendència, passava primers als germans i després a les germanes.
2. Als germans de l’hereu els hi corresponia la legítima que solia ser una quarta part a repartir entre tots els fills, inclòs l’hereu. El dot era la forma que prenia la legítima en les noies i prenia forma en diners i/o en l’aixovar. La suma de tots dos determinava el valor de la dona en el valor matrimonial. Un valor alt significava ascendir de grup social.
3. La regulació s’efectuava a través de dos instruments jurídics:
a. Els capítols matrimonials els quals s’efectuaven cada cop que es contreia matrimoni i on es fixava que aportava cadascú i el destí dels béns en el futur.
b. Els testaments on s’especificava el destí dels béns familiars.
4. La família resultant era troncal on podien viure plegats fins a tres generacions.
El sistema intentava crear un mecanisme d’igualtat per a tots els germans, però a la llarga es va observar que els germans mascles (cabalers o fadristerns) estaven condemnats a un descens social. Per què? Mentre l’hereu cercava esposa entre les filles de famílies d’un nivell superior, els cabalers les havien de trobar en un nivell inferior, per tant, no hi ha la possibilitat d’ascens social. La causa calia cercar-la en el dot. Les famílies volien col•locar a les seves filles amb hereu per això intentaven que el dot fos substancial. En canvi rebutjaven casar-les amb cabalers els quals no podien aportar res. No oblidem que els matrimonis eren unió de béns patrimonials i no pas de persones. L’amor restava fora del negoci.
Es va intentar evitar la degradació posant en marxa diversos mecanismes:
1. El control de nombre de fills. A menys fills menys legítimes a repartir (l’ideal seria que només hagués un fill –l’hereu- el qual es feia càrrec íntegrament de tota el patrimoni familiar). No fou un mecanisme massa emprat per:
a. La taxa infantil era massa alta per arriscar-se a tenir un fill i que aquest morís i que no hagués descendència a qui donar els béns familiars posant en perill la continuïtat de la casa.
b. Les germanes i els seus matrimonis servien per establir xarxes de relacions amb altres famílies dels voltants les quals donaven informació i ajut en cas de necessitat.
2. El retard de la durada del recanvi generacional a través de l’edat d’accés al matrimoni de l’hereu.. Quan més temps passi entre les generacions més possibilitats hi ha de generar els recursos necessaris per col•locar als germans i germanes (legítimes)
3. L’estalvi de dots mitjançant:
a. El celibat definitiu. El fill solter treballava per la casa i vivia com un membre més de la família (tiets concos). Quan moria solia deixar la seva legítima a l’hereu.
b. L’intercanvi de fills. Dues famílies es posaven d’acord en casar dos dels seus fills. Un hereu amb una filla, i un cabaler amb una filla de l’altre família. El dot, un per altre, no es feia efectiu.
c. Fundació de beneficis eclesiàstics i Causes Pies. Les famílies benestants tenien, sota les seves ordres, un petit camperolat el qual havia de recórrer al crèdit de forma constant. Es va instaurar, per part les famílies benestants d’unes institucions destinades a l’ajut dels camperols. La institució donava lloc a un beneficiat eclesiàstic (un adjunt de la parròquia, per dir-ho d’una forma entesa), càrrec que solia exercir un cabaler, donant lloc a la sortida d’un dels seus germans sense desfer-se de la seva legítima atès que s’entenia que la feia efectiva en força de treball i gràcies a les rendes obtingudes dels crèdits atorgats als camperols.
d. Els pactes de reversió de dots. La majoria de casos, si la dona moria sense tenir descendència, la legítima tornava a la seva família original. El fet demostra que, entre d’altres funcions menys significatives, la dona havia de garantir una descendència que permetés la continuïtat de la casa.
Quan un hereu es feia càrrec dels béns patrimonials familiars, una de les seves funcions era gestionar la sortida dels seus germans. Hem vist que solidàriament a la figura s’acompanyava una legítima o dot que obrir, més o menys, portes que podien dignificar el seu futur. Cal diferenciar entre els mascles (cabalers o fadristerns, concos) i les femelles (tietes, pubilles).
1. Germans mascles. Les sortides eren:
a. Per quan causes diverses, no existia la figura de l’hereu (primogènit mascles) la transmissió es feia a la primogènita femenina anomenada pubilla. En aquesta cas les solucions eren:
i. Que es casés amb un hereu ajuntant dos patrimonis
ii. Que es casés amb un hereu però quan tinguessin descendència el patrimoni es tornava a dividir entre les dues famílies.
iii. Entrar com a pubill a una altre casa, o sigui, casar-se amb una pubilla (=hereu) per part d’un cabaler. Com a home, ell tenia la missió de la gestió de l’explotació familiar.
b. Romandre solter treballant per la casa per satisfer les seves necessitats. Mentre no marxés la legítima es quedava en mans de l’hereu.
c. L’entrada a l’Església. Els estudis es pagaven amb la legítima.
d. Emigrar per aprendre un ofici, obrir un negoci o bé per instal•lar-se pel seu compte gràcies a la legítima.
2. Germanes femelles. Les sortides eren:
a. Si era pubilla tenia les sortides explicades anteriorment.
b. Romandre solter
c. Entrar en un convent
d. Casar-se amb un hereu (l’opció preferida)
En conclusió es pot constatar que el sistema de l’hereu té com a missió evitar l’esmicolament dels béns familiars que poden portar a la desaparició de nissaga familiar, amb uns clars perjudicats i un sol beneficiat. Jurídicament n’eren conscients de la injustícia atès que ser hereu no anava en funció de les capacitats sinó del sexe i del seu ordre de naixement, per aquesta raó es van crear eines per evitar-ho com fou la legítima. A la llarga es veié que els cabalers sortien més perjudicats que no pas les dones atès que aquestes es van utilitzar com una “mercaderia” més per aconseguir majors prestigis i patrimonis. En canvi els cabalers “molestaven” atès que no aportaven res a la casa mare. Malgrat les solucions que s’intentaven duu a terme, el cabaler quedar com l’oblidat o perjudicat del sistema.
A Vilamajor tenim nombrosa documentació al respecte.
1. Capitulació matrimonial on consta el dot que fa la família Tremunt a la família Solà pel casament de la seva filla l’any 1548
“Jaume Tremunt i el seu fill Antoni Tremunt, pagesos, hereus del mas Tremunt a la parròquia de Sant Pere de Vilamajor, fan rebut a Narcís Solà, de la parròquia de Sant Joan de Sanata, per valor de 70 lliures i l'aixovar en concepte de dot de Magdalena, filla seva i de la dona d'Antoni Tremunt.”
Font: Aventin i Puig, Mercè. Documents per a la història de Llinars del Vallès.Ajuntament de Llinars del Vallès. 1990. Inventari de pergamins de Can Llobera.
2. Testament on una part dels béns familiars van destinats a l’església per tal que determinat dies es pregués per l’ànima del difunt l’any 1490.
“Gabriel Tomàs hereu del mas Tomàs de Vilamajor va aprovar i ratificar el llegat pietós del seu pare que en testament havia deixat per a un aniversari a celebrar el dia de la seva mort el cens de mitja quartera de forment a satisfer pel mas cada any la diada de Sant Pere i Sant Feliu”.
Font: Aventin i Puig, Mercè. La societat rural a catalunya en temps feudals. Columna assaig. Pàg 304.
3. Pagament de la dot a la mort del pare.
Antoni Tapies, de la parròquia de Sant Pere de Vilamajor, fa rebut a Caterina Solà, vídua de Jaume Solà, que actua com a procuradora del seu fill i hereu universal Antoni Sola de Sant Joan de Sanata, per valor de 60 lliures corresponents al dot aportat per la seva dona Angelina, filla de Jaume Sola i Caterina.
Font: Aventin i Puig, Mercè. Documents per a la història de Llinars del Vallès.Ajuntament de Llinars del Vallès. 1990. Inventari de pergamins de Can Llobera.
4. Fundació de la confraria del Roser.
Es funda la confraria del Roser (hi ha qui diu que fou el 1618 per A. Derrocada) La devoció al Rosari es feu popular arran de guanyar la batalla de Lepanto (1571).
El dia que s'anava a fer la seva fundació, el 8 de desembre, no es va poder fer per què l'església es trobava impedida, per això es fa el 26/7/1556, festivitat de Santa Ana, mare de Maria. Em aquest dia el sacerdot inscriu els nous confrares. També s'elegeixen els 2 administradors amb el consentiment dels clavaris. Els cessant han de donar compte en el porxo de l'església.
Font: Poch i Ruestes. L'església de Sant Pere de Vilamajor. Any 2001.Pàg 30
Retaule del Roser. La veu d'en Pelideu Nº 13 Pàg 20-21
1. De tots els fills que tenia una parella s’elegia el fill mascle primogènit (hereu) que a la mort del seu pare es convertia en l’hereu real del patrimoni familiar. En cas de no tenir fills mascles, el patrimoni es transmet a la filla més gran. Si no hi ha descendència, passava primers als germans i després a les germanes.
2. Als germans de l’hereu els hi corresponia la legítima que solia ser una quarta part a repartir entre tots els fills, inclòs l’hereu. El dot era la forma que prenia la legítima en les noies i prenia forma en diners i/o en l’aixovar. La suma de tots dos determinava el valor de la dona en el valor matrimonial. Un valor alt significava ascendir de grup social.
3. La regulació s’efectuava a través de dos instruments jurídics:
a. Els capítols matrimonials els quals s’efectuaven cada cop que es contreia matrimoni i on es fixava que aportava cadascú i el destí dels béns en el futur.
b. Els testaments on s’especificava el destí dels béns familiars.
4. La família resultant era troncal on podien viure plegats fins a tres generacions.
El sistema intentava crear un mecanisme d’igualtat per a tots els germans, però a la llarga es va observar que els germans mascles (cabalers o fadristerns) estaven condemnats a un descens social. Per què? Mentre l’hereu cercava esposa entre les filles de famílies d’un nivell superior, els cabalers les havien de trobar en un nivell inferior, per tant, no hi ha la possibilitat d’ascens social. La causa calia cercar-la en el dot. Les famílies volien col•locar a les seves filles amb hereu per això intentaven que el dot fos substancial. En canvi rebutjaven casar-les amb cabalers els quals no podien aportar res. No oblidem que els matrimonis eren unió de béns patrimonials i no pas de persones. L’amor restava fora del negoci.
Es va intentar evitar la degradació posant en marxa diversos mecanismes:
1. El control de nombre de fills. A menys fills menys legítimes a repartir (l’ideal seria que només hagués un fill –l’hereu- el qual es feia càrrec íntegrament de tota el patrimoni familiar). No fou un mecanisme massa emprat per:
a. La taxa infantil era massa alta per arriscar-se a tenir un fill i que aquest morís i que no hagués descendència a qui donar els béns familiars posant en perill la continuïtat de la casa.
b. Les germanes i els seus matrimonis servien per establir xarxes de relacions amb altres famílies dels voltants les quals donaven informació i ajut en cas de necessitat.
2. El retard de la durada del recanvi generacional a través de l’edat d’accés al matrimoni de l’hereu.. Quan més temps passi entre les generacions més possibilitats hi ha de generar els recursos necessaris per col•locar als germans i germanes (legítimes)
3. L’estalvi de dots mitjançant:
a. El celibat definitiu. El fill solter treballava per la casa i vivia com un membre més de la família (tiets concos). Quan moria solia deixar la seva legítima a l’hereu.
b. L’intercanvi de fills. Dues famílies es posaven d’acord en casar dos dels seus fills. Un hereu amb una filla, i un cabaler amb una filla de l’altre família. El dot, un per altre, no es feia efectiu.
c. Fundació de beneficis eclesiàstics i Causes Pies. Les famílies benestants tenien, sota les seves ordres, un petit camperolat el qual havia de recórrer al crèdit de forma constant. Es va instaurar, per part les famílies benestants d’unes institucions destinades a l’ajut dels camperols. La institució donava lloc a un beneficiat eclesiàstic (un adjunt de la parròquia, per dir-ho d’una forma entesa), càrrec que solia exercir un cabaler, donant lloc a la sortida d’un dels seus germans sense desfer-se de la seva legítima atès que s’entenia que la feia efectiva en força de treball i gràcies a les rendes obtingudes dels crèdits atorgats als camperols.
d. Els pactes de reversió de dots. La majoria de casos, si la dona moria sense tenir descendència, la legítima tornava a la seva família original. El fet demostra que, entre d’altres funcions menys significatives, la dona havia de garantir una descendència que permetés la continuïtat de la casa.
Quan un hereu es feia càrrec dels béns patrimonials familiars, una de les seves funcions era gestionar la sortida dels seus germans. Hem vist que solidàriament a la figura s’acompanyava una legítima o dot que obrir, més o menys, portes que podien dignificar el seu futur. Cal diferenciar entre els mascles (cabalers o fadristerns, concos) i les femelles (tietes, pubilles).
1. Germans mascles. Les sortides eren:
a. Per quan causes diverses, no existia la figura de l’hereu (primogènit mascles) la transmissió es feia a la primogènita femenina anomenada pubilla. En aquesta cas les solucions eren:
i. Que es casés amb un hereu ajuntant dos patrimonis
ii. Que es casés amb un hereu però quan tinguessin descendència el patrimoni es tornava a dividir entre les dues famílies.
iii. Entrar com a pubill a una altre casa, o sigui, casar-se amb una pubilla (=hereu) per part d’un cabaler. Com a home, ell tenia la missió de la gestió de l’explotació familiar.
b. Romandre solter treballant per la casa per satisfer les seves necessitats. Mentre no marxés la legítima es quedava en mans de l’hereu.
c. L’entrada a l’Església. Els estudis es pagaven amb la legítima.
d. Emigrar per aprendre un ofici, obrir un negoci o bé per instal•lar-se pel seu compte gràcies a la legítima.
2. Germanes femelles. Les sortides eren:
a. Si era pubilla tenia les sortides explicades anteriorment.
b. Romandre solter
c. Entrar en un convent
d. Casar-se amb un hereu (l’opció preferida)
En conclusió es pot constatar que el sistema de l’hereu té com a missió evitar l’esmicolament dels béns familiars que poden portar a la desaparició de nissaga familiar, amb uns clars perjudicats i un sol beneficiat. Jurídicament n’eren conscients de la injustícia atès que ser hereu no anava en funció de les capacitats sinó del sexe i del seu ordre de naixement, per aquesta raó es van crear eines per evitar-ho com fou la legítima. A la llarga es veié que els cabalers sortien més perjudicats que no pas les dones atès que aquestes es van utilitzar com una “mercaderia” més per aconseguir majors prestigis i patrimonis. En canvi els cabalers “molestaven” atès que no aportaven res a la casa mare. Malgrat les solucions que s’intentaven duu a terme, el cabaler quedar com l’oblidat o perjudicat del sistema.
A Vilamajor tenim nombrosa documentació al respecte.
1. Capitulació matrimonial on consta el dot que fa la família Tremunt a la família Solà pel casament de la seva filla l’any 1548
“Jaume Tremunt i el seu fill Antoni Tremunt, pagesos, hereus del mas Tremunt a la parròquia de Sant Pere de Vilamajor, fan rebut a Narcís Solà, de la parròquia de Sant Joan de Sanata, per valor de 70 lliures i l'aixovar en concepte de dot de Magdalena, filla seva i de la dona d'Antoni Tremunt.”
Font: Aventin i Puig, Mercè. Documents per a la història de Llinars del Vallès.Ajuntament de Llinars del Vallès. 1990. Inventari de pergamins de Can Llobera.
2. Testament on una part dels béns familiars van destinats a l’església per tal que determinat dies es pregués per l’ànima del difunt l’any 1490.
“Gabriel Tomàs hereu del mas Tomàs de Vilamajor va aprovar i ratificar el llegat pietós del seu pare que en testament havia deixat per a un aniversari a celebrar el dia de la seva mort el cens de mitja quartera de forment a satisfer pel mas cada any la diada de Sant Pere i Sant Feliu”.
Font: Aventin i Puig, Mercè. La societat rural a catalunya en temps feudals. Columna assaig. Pàg 304.
3. Pagament de la dot a la mort del pare.
Antoni Tapies, de la parròquia de Sant Pere de Vilamajor, fa rebut a Caterina Solà, vídua de Jaume Solà, que actua com a procuradora del seu fill i hereu universal Antoni Sola de Sant Joan de Sanata, per valor de 60 lliures corresponents al dot aportat per la seva dona Angelina, filla de Jaume Sola i Caterina.
Font: Aventin i Puig, Mercè. Documents per a la història de Llinars del Vallès.Ajuntament de Llinars del Vallès. 1990. Inventari de pergamins de Can Llobera.
4. Fundació de la confraria del Roser.
Es funda la confraria del Roser (hi ha qui diu que fou el 1618 per A. Derrocada) La devoció al Rosari es feu popular arran de guanyar la batalla de Lepanto (1571).
El dia que s'anava a fer la seva fundació, el 8 de desembre, no es va poder fer per què l'església es trobava impedida, per això es fa el 26/7/1556, festivitat de Santa Ana, mare de Maria. Em aquest dia el sacerdot inscriu els nous confrares. També s'elegeixen els 2 administradors amb el consentiment dels clavaris. Els cessant han de donar compte en el porxo de l'església.
Font: Poch i Ruestes. L'església de Sant Pere de Vilamajor. Any 2001.Pàg 30
Retaule del Roser. La veu d'en Pelideu Nº 13 Pàg 20-21
dilluns, d’octubre 19, 2009
La conquesta de Vilamajor pels francesos.
Catalunya, al llarg dels segles XIV-XV i XVI era un territori despoblat. Nombroses cròniques de viatgers que anaven de pas pel territori català, descriuen un paisatge erms, sense pobles i amb poca gent visible. Les causes cal atribuir-les a les epidèmies de pesta, al conflicte de remences i a la guerra civil, a i a greus problemes de subsistències per males collites.
A finals del XVI i , especialment, el primer quart del segle XVII, hagué un redreçament important de la població. La considerable disminució dels factors productors de mortalitat (malalties, guerra i fam) va provocar un augment de la natalitat. Però no fou l’únic factor atès que la migració procedent de l’Occitània (França) ajudà considerablement.
Les dades de diversos estudis, reflecteixen un augment més que considerable de població d’origen occità a casa nostre. Una font important són els arxius parroquials entre els qual cal destacar el llibre de matrimonis. Les unions entre catalans i francesos, o entre els propis francesos, són nombrosos. Sense anar més lluny, a Vilamajor hagueren, entre el 1575 i el 1600 un total de 13 matrimonis on el marit era francès. Un percentatge molt alt respecte els matrimonis totals realitzats.
Els francesos ens havien conquerit!!!!
Però, per què vingueren? La majoria venien del sud de França, de les superpoblades regions pirinenques, alguns fugin de les guerres de religió i altres a la cerca de noves oportunitats que els hi oferia Catalunya: terra despoblada amb millors condicions de servitud i amb una certa pau bèl•lica.
El període de temps comprés entre el 1630 i 1660 fou de contracció demogràfica causada per l’aparició de guerres i de l’epidèmia de pesta que assotà Catalunya els anys 1651-1652. Alguns documents manifesten la greu situació que es vivia a Vilamajor.
enterrats pels camps y per tot arreu y el 20 d'abril enterrada en un camp la maria Clarens y la va confessar el sr rector Rafael Derrocada que tenia de fer treien(t) el cap per una finestra y amb una escala la confessà (L’església de Sant Pere de Vilamajor. Mossèn Poch.)
Any de 1652 que encara se por dir pitjor que los altres per causa del mal i setge de Barcelona...Tost tems la Peyrona regnava i a morts a milenes de gents i això en lo any de 1653 (Temes d’història local. Miguel Grivé)
Vilamajor va perdre 150 dels seus veïns a causa de la Glanola.
A finals del XVI i , especialment, el primer quart del segle XVII, hagué un redreçament important de la població. La considerable disminució dels factors productors de mortalitat (malalties, guerra i fam) va provocar un augment de la natalitat. Però no fou l’únic factor atès que la migració procedent de l’Occitània (França) ajudà considerablement.
Les dades de diversos estudis, reflecteixen un augment més que considerable de població d’origen occità a casa nostre. Una font important són els arxius parroquials entre els qual cal destacar el llibre de matrimonis. Les unions entre catalans i francesos, o entre els propis francesos, són nombrosos. Sense anar més lluny, a Vilamajor hagueren, entre el 1575 i el 1600 un total de 13 matrimonis on el marit era francès. Un percentatge molt alt respecte els matrimonis totals realitzats.
Els francesos ens havien conquerit!!!!
Però, per què vingueren? La majoria venien del sud de França, de les superpoblades regions pirinenques, alguns fugin de les guerres de religió i altres a la cerca de noves oportunitats que els hi oferia Catalunya: terra despoblada amb millors condicions de servitud i amb una certa pau bèl•lica.
El període de temps comprés entre el 1630 i 1660 fou de contracció demogràfica causada per l’aparició de guerres i de l’epidèmia de pesta que assotà Catalunya els anys 1651-1652. Alguns documents manifesten la greu situació que es vivia a Vilamajor.
enterrats pels camps y per tot arreu y el 20 d'abril enterrada en un camp la maria Clarens y la va confessar el sr rector Rafael Derrocada que tenia de fer treien(t) el cap per una finestra y amb una escala la confessà (L’església de Sant Pere de Vilamajor. Mossèn Poch.)
Any de 1652 que encara se por dir pitjor que los altres per causa del mal i setge de Barcelona...Tost tems la Peyrona regnava i a morts a milenes de gents i això en lo any de 1653 (Temes d’història local. Miguel Grivé)
Vilamajor va perdre 150 dels seus veïns a causa de la Glanola.
dissabte, d’agost 29, 2009
La desaparició dels camins romans
Durant l’època romana hi havia una xarxa consolidada de camins del manteniment del qual s’encarregaven els governs. A casa nostra existien diversos camins: , els primaris que duien dels petits habitatges a altres habitatges o a les villae; els secundaris que duien de les villae als camins principals; i les gran vies que comunicaven ciutats.
Dues eren les vies principals: la Via Augusta que anava de Roma a Gadir o Cadis i que aprofitava el corredor natural que forma els dos vallesos, i la que portava d’Iluro a Ausona a través de Caldes de Montbui per les cingleres d’en Bertí
Amb la caiguda de l’imperi romà la xarxa de camins va desaparèixer. Per què? Dues foren les raons: l’atomització del territori va portar a una manca de manteniment; i a l’aparició de la ferradura en els cavalls que provocava que rellisquessin sobre el terra roma el que va fer que la noblesa acabés per destruir-los.
Dues eren les vies principals: la Via Augusta que anava de Roma a Gadir o Cadis i que aprofitava el corredor natural que forma els dos vallesos, i la que portava d’Iluro a Ausona a través de Caldes de Montbui per les cingleres d’en Bertí
Amb la caiguda de l’imperi romà la xarxa de camins va desaparèixer. Per què? Dues foren les raons: l’atomització del territori va portar a una manca de manteniment; i a l’aparició de la ferradura en els cavalls que provocava que rellisquessin sobre el terra roma el que va fer que la noblesa acabés per destruir-los.
dilluns, d’agost 24, 2009
Gaspar Payrachs
És el pintor i daurador de retaules per excel•lència de la nostra comarca (alt Empordà) durant bona part de la primera meitat del segle XVII. El trobem actiu des de l’any 1601 fins al 1638, data en què el seu fill Miquel continuà tot sol l’ofici del pare. Malauradament, fins ara no s’ha conservat o atribuït cap retaule d’aquest prolífic artista.
Com ja apuntàvem en els últims Annals, Gaspar Payrachs procedia del bisbat de Barcelona on suposem que havia nascut. Estava casat amb Elionor Masó, filla de Sant Antoni de Vilamajor –Vallès Oriental–. Tingueren almenys dos fills: Miquel, que continuà l’ofici patern i que l’any 1627 es casà amb una filla del notari figuerenc Miquel Gaspar Casamitjana, i Anna Maria,que l’any 1616 contragué matrimoni amb l’escultor Baltasar Enric i, en segones núpcies, amb el pintor de retaules Bernat Saüch.
Hem documentat un total de vint obres de pintura i daurat: retaule major de santa Eulàlia de Garriguella (1601); retaule del Roser de Darnius (àpoca del 1603);(8) retaule, una imatge i un tabernacle per a la capella del Roser de la parroquial d’Arenys d’Empordà (1604); retaule del Roser de l’església parroquial de Saus (1604); retaule del Roser de l’església de Sant Vicenç de Llançà (1606); retaule de la capella de sant Joan Evangelista de l’església parroquial de Beuda (1607); retaule de la capella de santa Anna de Sant Llorenç de la Muga (1610); retaule del Roser de la parroquial de Maçanet de Cabrenys (1615); retaule del Roser de Vilamalla (1616);(9) retaule de sant Jacint i sant Ramon de la capella de l’església de Sant Pere de Figueres (1616); retaule del Roser de la parroquial d’Espolla (1618); i les ja publicades:(10) retaule major de Sant Cebrià
de Vilafant (1621); retaule de Santa Caterina del Far d’Empordà (1621); retaules del Roser i de sant Benet de Sant Pere de Rodes (1621); retaule de sant Nicolau de Santa Maria de l’Estrada d’Agullana (1626); retaule del Roser de l’església de Santa Maria d’Agullana (1628); retaule de sant Isidre de la parroquial de Capmany (1628); retaule major de l’església de sant Martí del Far d’Empordà (1636); retaule de sant Joan de la capella de Sant Baldiri de Taballera del Port de la Selva (1636) i el retaule de sant Isidre de l’església de Vila-sacra (1638). També es omprometé, l’any 1614, a fer un retaule per al convent i monestir de Santa Caterina de Barcelona.
Bibliografia
SERNA I COBA, Erika; SERRA IPERALS, Joan. Documents per l'història de l'art empordanès.(1594-1618).HISTÒRIA DE L’ART AIEE, Figueres, 33(2000), pàg. 193-248
Com ja apuntàvem en els últims Annals, Gaspar Payrachs procedia del bisbat de Barcelona on suposem que havia nascut. Estava casat amb Elionor Masó, filla de Sant Antoni de Vilamajor –Vallès Oriental–. Tingueren almenys dos fills: Miquel, que continuà l’ofici patern i que l’any 1627 es casà amb una filla del notari figuerenc Miquel Gaspar Casamitjana, i Anna Maria,que l’any 1616 contragué matrimoni amb l’escultor Baltasar Enric i, en segones núpcies, amb el pintor de retaules Bernat Saüch.
Hem documentat un total de vint obres de pintura i daurat: retaule major de santa Eulàlia de Garriguella (1601); retaule del Roser de Darnius (àpoca del 1603);(8) retaule, una imatge i un tabernacle per a la capella del Roser de la parroquial d’Arenys d’Empordà (1604); retaule del Roser de l’església parroquial de Saus (1604); retaule del Roser de l’església de Sant Vicenç de Llançà (1606); retaule de la capella de sant Joan Evangelista de l’església parroquial de Beuda (1607); retaule de la capella de santa Anna de Sant Llorenç de la Muga (1610); retaule del Roser de la parroquial de Maçanet de Cabrenys (1615); retaule del Roser de Vilamalla (1616);(9) retaule de sant Jacint i sant Ramon de la capella de l’església de Sant Pere de Figueres (1616); retaule del Roser de la parroquial d’Espolla (1618); i les ja publicades:(10) retaule major de Sant Cebrià
de Vilafant (1621); retaule de Santa Caterina del Far d’Empordà (1621); retaules del Roser i de sant Benet de Sant Pere de Rodes (1621); retaule de sant Nicolau de Santa Maria de l’Estrada d’Agullana (1626); retaule del Roser de l’església de Santa Maria d’Agullana (1628); retaule de sant Isidre de la parroquial de Capmany (1628); retaule major de l’església de sant Martí del Far d’Empordà (1636); retaule de sant Joan de la capella de Sant Baldiri de Taballera del Port de la Selva (1636) i el retaule de sant Isidre de l’església de Vila-sacra (1638). També es omprometé, l’any 1614, a fer un retaule per al convent i monestir de Santa Caterina de Barcelona.
Bibliografia
SERNA I COBA, Erika; SERRA IPERALS, Joan. Documents per l'història de l'art empordanès.(1594-1618).HISTÒRIA DE L’ART AIEE, Figueres, 33(2000), pàg. 193-248
Els afusellaments de Vilamajor
Durant el segle XIX, en ple auge de les guerres carlines, uns veïns de Cardedeu es van refugir al campanar parroquial de Cardedeu defensant-se iu no volen sortir. Sota la promesa que si s'entregavcen es respectaria la seva vida, van abandonar la seva defensa. Posteriorment foren afusellats en el cementiri de Sant Antoni de Vilamajor
Bibliografia
Historia i literatura:a proposit de L$ vida d'en Joan Gralla.Ponències. Anuari del Centre d'estudis de Granollers. 2004
Bibliografia
Historia i literatura:a proposit de L$ vida d'en Joan Gralla.Ponències. Anuari del Centre d'estudis de Granollers. 2004
Contribució de Vilamajor a la guerra civil del 1462
La gran concentración de hombres en Hostalric, con la consiguiente dificultad que entranaba su abastecimiento; la necesidad de mantener la disciplina y la conveniència de hallar una actividad para ellos que fuese mas allà de las simples acciones esporàdicas era lo que preocupaba a los jefes militares en los tres últimos días de julio y en los primeros de agosto.
Vamos a referirnos a cada uno de estos aspectos.
El 30 de julio, Pere Figueres se quejaba a sus colegas de la falta de pescado fresco y salado, de huevos y de aceite, y se dolia de que él, como conseller que era, se viese en esta denigrante situación."
El 3 de agosto. Figueres y Vilademany se dirigían a los diputades concretando cuàles eran sus necesidades en lo que se referia al aceite: pidieron 35 ó 40 gerres, que deberian ser enviadas por mar hasta Malgrat. Todo parece indicar que no existia falta de moneda, porque no pidieron que el aceite les fuese suministrado gratuitamente, sinó que manifestaren su parecer de que se vendería bien, por lo que la Diputación no perderia nada. Por estàs mismas fechas, parece estar solucionado el problema del trigo.
Figueres se movió por los pueblos de los alrededores. Sant Celoni, Fogars de Montclús, etc. y pudo hallar cerca de 1.500 cuarteras de trigo, que habria que comprar a un precio que oscilaria entre 12 sueldos, 6 dineros y 13 sueldos la cuartera." De estàs 1.500 cuarteras, 500 le fueron ofrecidas por la duena del mas de Vilamajor. De las dos poblaciones a que podría hacer referència este topónimo, a saber, Sant Antoni de Vilamajor y Sant Pere de Vilamajor, distantes escasamente dos kilometros una de otra, nos inclinamos por la primera por ser todavía hoy un centro productor de trigo y otros cereales, mientras que Sant Pere tiene su termino municipal ocupado por bosque en un 80 por 100. Esta población es, sin embargo, màs antigua que la primera y en ella se encuentran restos de importantes masías de època medieval, asi como un castillo. Es posible que la zona de cultivo de Sant Antoni se extendiese a la zona que ocupa hoy el termino municipal de Sant Pere.
Bibliografia
SOBRAQUÉS, Jaume.Nuevos datos sobre la guerra civil en el Ampudan y la Selva durante el verano de 1492.
Vamos a referirnos a cada uno de estos aspectos.
El 30 de julio, Pere Figueres se quejaba a sus colegas de la falta de pescado fresco y salado, de huevos y de aceite, y se dolia de que él, como conseller que era, se viese en esta denigrante situación."
El 3 de agosto. Figueres y Vilademany se dirigían a los diputades concretando cuàles eran sus necesidades en lo que se referia al aceite: pidieron 35 ó 40 gerres, que deberian ser enviadas por mar hasta Malgrat. Todo parece indicar que no existia falta de moneda, porque no pidieron que el aceite les fuese suministrado gratuitamente, sinó que manifestaren su parecer de que se vendería bien, por lo que la Diputación no perderia nada. Por estàs mismas fechas, parece estar solucionado el problema del trigo.
Figueres se movió por los pueblos de los alrededores. Sant Celoni, Fogars de Montclús, etc. y pudo hallar cerca de 1.500 cuarteras de trigo, que habria que comprar a un precio que oscilaria entre 12 sueldos, 6 dineros y 13 sueldos la cuartera." De estàs 1.500 cuarteras, 500 le fueron ofrecidas por la duena del mas de Vilamajor. De las dos poblaciones a que podría hacer referència este topónimo, a saber, Sant Antoni de Vilamajor y Sant Pere de Vilamajor, distantes escasamente dos kilometros una de otra, nos inclinamos por la primera por ser todavía hoy un centro productor de trigo y otros cereales, mientras que Sant Pere tiene su termino municipal ocupado por bosque en un 80 por 100. Esta población es, sin embargo, màs antigua que la primera y en ella se encuentran restos de importantes masías de època medieval, asi como un castillo. Es posible que la zona de cultivo de Sant Antoni se extendiese a la zona que ocupa hoy el termino municipal de Sant Pere.
Bibliografia
SOBRAQUÉS, Jaume.Nuevos datos sobre la guerra civil en el Ampudan y la Selva durante el verano de 1492.
Una de preveres
L’any 1590 era prevere de Sant Julià del Fou un tal Bernat Tries,mentre que de Sant Pere de Vilamajor ho era en Francesc Gras.
Bibliografia
GARRIGA, Jaume. El retaule major de Nostra Senyora del Socors i la formació del
santuari cinccentista de la serra del Corredor. LOCVS AMOENVS 6, 2002-2003
Bibliografia
GARRIGA, Jaume. El retaule major de Nostra Senyora del Socors i la formació del
santuari cinccentista de la serra del Corredor. LOCVS AMOENVS 6, 2002-2003
Formes jurídiques d'explotació de la terra
A l’època moderna (segles XVI-XVII) la persona que treballava la terra s’anomenava pagès encara que s’havien de tenir en compte algunes precisions i diferenciacions, les quals no són excloents entre elles, de tal manera que un pagès o una família pagesa podia tenir més d’una de les característiques a continuació us descric.
La pagesia industrial
Tots els pagesos treballen la terra, però no tots ho feien d’una manera exclusiva, atès que molts ho compatibilitzaven amb activitats industrials o altres activitats presents a l’època.
La transformació de les matèries primeres en un producte manufacturat es solia realitzar en el nuclis urbans existents, atès que fou en aquests indrets on es concentraven els artesans encarregats, els quals s’unien en associacions anomenades gremis. El mateix gremi s’encarregava que no haguessin masses associats, d’aquesta manera accedir–hi era una tasca que requeria anys i anys d’aprenentatge, a vegades en situació de pseudoesclavitut, amb la clara finalitat d’assolir el grau de mestre. Ser artesà agremiat assegurava tenir treball al llarg de tot l’any. Quant menys associats més feina a repartir.
Pocs artesans significa poca producció. Poca producció significa encariment del producte. Un producte car no es troba a l’abast de tothom. I la gran majoria de la població no podia accedir a les manufactures artesanals, sobretot aquelles qualificades com supèrflues (roba, joies).
Els mercaders que compraven la matèria primera a la pagesia, veia com la demanada no augmentava, i de retruc els seus ingressos disminuïen per l’encariment de la matèria primera . Calia cercar una solució essent la que s’ha anomenat protoindustrialització. El procés fou el següent: atès que no es podia transformar la matèria dins dels nuclis urbans a excepció dels artesans que formaven part d’un gremi, es va decidir traslladar-ho fins a les zones rurals, concretament als pagesos. El mercader posava les eines necessàries i la matèria primera. El pagès la força de treball. El resultat fou un producte manufacturat d’una qualitat mediocre però molt barat, accessible per a la majoria de població. Un exemple clar foren els draps. A les cases de l’època moderna apareixen de forma massiva els draps, als quals se’ls hi donava l’ús que hom creia convenient.
La pagesia benestant
Darrera del concepte genèric de pagesia no existia un grup socialment homogeni, és a dir, internament era molt divers, atès que havien diferents nivells de riquesa. La capacitat econòmica podia variar en el temps, atès que havien famílies que podien acumular patrimonis més grans que altres, i arribar fins i tot al ennobliment. Aquest procés d’ascens social acostumava a ser molt lent - es necessitaven varies generacions- donat que la possibilitat d’estalvi dintre del sistema feudal era molt reduït, a la vegada que les economies pageses eren molt fràgils a causa de la limitació tècnica, que feia que el valor fonamental de les economies pageses fos la força de treball que es podia aplicar. Tot plegat feia molt lent el procés d’acumulació, i molt ràpid i freqüent el procés d’arruïnar-se, en una única generació.
A partir del 1333 comença el que es va anomenar “lo primer mal any”. Les guerres, la fam i les epidèmies van assolar Catalunya, disminuint enormement la població. Molts pagesos van haver de fugir cap a les ciutats abandonant els seus masos. Només les famílies amb economies més potents van poder suportar les pressions. Als anys 1652-53 hagué una epidèmia de pesta, anomenada La Glanola, que afectà a tot el Baix Montseny la qual provocà enormes mortalitats. Però no fou l’única atès que temps anteriors, les famílies Noguera, Vidal del Puig i Sunyer del Molí van vendre extenses possessions. Les causes són: en el cas de la família Vidal del Puig, es deu al difícil hivern del 1491 que van fer vendre poc; els Sunyer del Molí al període 1521-1525 on freds, gelades, pestes, males collites, caresties van fer vendre, a l'igual que els
A partir del segle XVI, hi ha una revifalla econòmica que va permetre que els mansos abandonats – els rònecs- poguessin ser adquirits per les famílies que havien sobreviscut a les penúries de segles anteriors. El nombre de terres augmentaren provocant que la família adquirent no tingués suficient força de treball per explotar-la, veient-se obligada a traspassar-ho a d’altres a través d’unes de les formes jurídiques d’explotació existents, les quals analitzaré en el proper apartat.
Però no fou l’únic mètode d’acumulació de patrimoni. Els hereus i les pubilles es casaven no pas per sentiments d’amor sinó per qüestions purament econòmiques: unir dos economies –normalment similars- per crear-ne una més potent.
Tenir riquesa obria les portes a l’adquisició de masos endeutats el quals s’emfiteutzaven obtenint més rendes. Un cercle al qual accedien uns pocs i s’excloïen a molts. Un sistema que enriquia a uns i empobria a uns altres.
En definitiva, la pagesia benestant es consolida en aquesta època, les quals es desvincularan del treball de la terra al segle XVIII, per acabar esdevenint “hisendats rurals” (rendistes).
Tot aquest procés d’acumulació s’acaba reflectin en les formes de vida de la pagesía benestant i les seves aspiracions socials. La millora econòmica es pot constatar en una ampliació arquitectònica dels masos. Trobem famílies que es promocionen socialment, i transformen les seves residències establint signes de distinció social, com: capelles, escuts familiars, enriquiment de la decoració interna....
D’exemples en tenim molt a Vilamajor com els mansos rònecs de Riquer i Moner els quals foren adquirits per Can Parera de Canyes; el mas Vila que pertanyia a can Nadal, etc.
Formes jurídiques d’explotació de la terra
A la pagesia també existien diferències jurídiques, és a dir, condicions legals diverses per l’explotació de la terra. Tots cultivaven la terra, però cadascun en condicions diferents: emfitèutica, masoveria, rabassaire, parcer o mitger i jornaler.
A. Contracte d’establiment o emfitèusi
De caràcter indefinit, l’emfitèusi donava drets sobre el domini útil de la terra a canvi de la satisfacció d’un cens, en forma d’espècies o en diner, al posseïdor del domini directe.
Entenem per domini directe els drets que reté el senyor sobre la terra com la transmissió en herència, la possibilitat de vendre-la o bé establir un subestabliment.
Entenem per domini útil a la capacitat del pagès d’explotar la terra, el qual també en gaudia d’uns drets com:
• la transmissió en herència (del domini útil) amb les mateixes condicions que les establertes en el contracte d’origen;
• el dret de venda del domini útil respectant els drets del domini directe i amb les mateixes condicions. La fadiga és el dret que té el senyor que se li ofereixi, en primera instància, l’oportunitat de rescatar el domini útil de la terra. Si no estava interessat, el senyor del domini directe tenia el dret a un % de la venda del domini útil. Se li diu lluïsme.
• fer un subestabliment a un altre pagès, i aquesta cessió és a canvi d’un cens, que sempre serà més elevat del que s’ha de pagar pel domini directe.
Exemples a Vilamajor tenim una escriptura del 1427 per la qual Antonia, dona de Bernat Ferrer, ciutadà de Barcelona, i hereu universal del mas Ferrer, de Sant Pere de Vilamajor, amb l'acord i voluntat del seu marit, estableix en emfiteusi Salvador Llinars i els seus, també de Vilamajor, en una peça de terra d'aquesta parròquia, que afronta amb honor i masos de veïns de Vilamajor ben coneguts (Clavell, Canal, Bosch).
O bé , el 1340 on Guillem Vidal de Brugueres, la seva dona Guillema, llur fill, Pere Vidal i la nora, Margarida, de Sant Pere de Vilamajor, reben una peça de terra en emfiteusi.
I el 1270 Pere Moragues de Vila-rasa i Aurimunda, matrimoni al que Bernat cavallar, actuant com a procurador de la Candela de santa Maria, va establir en emfiteusi una peça de terra de Vila-rasa.
Finalment, el 1263 Ponç Sunyer que actua com a procurador de la Candela de Santa Maria, institució de l'església de Sant Pere, establint en emfiteusi a Guillem Carbonell de Vilamajor en unes terres del Pla del Mal Consell i de Vila-rasa. Aquestes terres limiten a ponent amb el camí públic, al nord amb una tinença d'Arnau Terrades que és alou de Sant Pere, a migjorn amb una tinença de Guillem Carbonell i a llevant amb una tinença del mas Olivera. Surten com hebdomari major en Pere Vidal i com el menor Arnau de Vilardell. En Ponç Sunyer, Bernat de Lledó i Bernat de Cavallar serien pagesos benestants.
B. La masoveria
La masoveria era un contracte amb una curta durada (3/5 anys) on un treballador de la terra –pagès- explotava unes terres sota unes condicions com conrear el producte que el propietari del domini directe determinava. El pagament es solia fer amb una part de la collita.
Veiem un exemple:
Acta de la universitat de Vilamajor del dilluns 29 de febrer de 1687. “Reunits a la sagristia i convocats Pere Pau Soler, Joan Sunyer, Joan Ros, jurats; Joseph Bassa y Bertran, Jaume Riera y Piferrer, Joseph Roca y Planell, Pere Pau Gual del Bosch, Joan Pau Pou, Pere Pau Tramunt, Miguel Riera, Jaume Pujol, Antoni Vallescar, Magí Cucurella. Tots homens han deliberat que s considerant les despeses i inquietuds y odis aporten los plets han deliberat acceptar lo que ha ofert el senyor Joan Llinàs a la universitat es a saber que encara que tingui masover en casa ...”
C. La rabassa morta
Contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers ceps.
No estat capaç de trobar cap document de contracte de rabassa morta que ens pugui donar testimoni que aquest tipus d’explotació agrària era vigent a casa nostre. Si que és cert que a la part muntanyenca hi ha diversos topònims que fan referència a La Rabassa el qual, juntament amb la demostrada explotació de vinyes, podria fer-nos entendre que efectivament aquesta modalitat contractual es duia a terme a Vilamajor.
D. La parceria
Contracte d'explotació agrícola o agropecuària, en virtut del qual el propietari cedeix l'ús temporal de la terra a un agricultor, mitjançant el pagament per aquest d'una part dels productes o fruits. Aquesta mena de contractes es regeixen essencialment pel principi d'autonomia de la voluntat dels contractants i les seves condicions són variables, tant en la participació corresponent al propietari, com en les aportacions que a voltes fa aquest, participant en despeses de l'explotació.
E. Jornaler o bracer
Persona que treballa la terra a canvi d’un jornal i sense cap vinculació jurídica amb la terra a excepció de la contractual que al lliga a la persona contractant. Podien treballar per a qualsevol que li pagués. Solien donar un cop de mà en èpoques de major feina com la sega o la collita, encara que els masos més potents podien tenir contractats durant tot l’any.
L’any 1683 es fa de nou l'església de Santa Susanna, ja que havia esdevingut ruïnosa i mig enderrocada. L'endèmica pobresa de la parròquia i dels seus habitants i la seva situació allunyada de qualsevol via important de comunicació, l'havien mantingut en un isolament notable i en una economia de subsistència, deguda també al fet que la configuració del terreny feia difícil que les explotacions agrícoles fossin rendibles. Pensem que a banda de les quatre cases importants i antigues, les restants eren cases que mantenien amb dificultats famílies de fadristerns de les primeres o bracers que combinaven treballs esporàdics assalariats amb el conreu de petites peces de terra.
BIBLIOGRAFIA
AVENTIN PUIG, Mercè. La societat rural a Catalunya en temps feudals. Columna Assaig.
GRIVÉ, Miquel. Temes d'història local. Ajuntament de Sant Celoni 1988.
AVENTIN PUIG, Mercè. Vilamajor 872-1299. Editorial Ausa
Gran geografia comarcal de Catalunya. El Vallès i el Maresme.
PORTALS I MART, Joan. La costa del Montseny. Entre el Turó de l'Home i la Tordera. Història d'una parròquia. El llibre del set-ciències.
La pagesia industrial
Tots els pagesos treballen la terra, però no tots ho feien d’una manera exclusiva, atès que molts ho compatibilitzaven amb activitats industrials o altres activitats presents a l’època.
La transformació de les matèries primeres en un producte manufacturat es solia realitzar en el nuclis urbans existents, atès que fou en aquests indrets on es concentraven els artesans encarregats, els quals s’unien en associacions anomenades gremis. El mateix gremi s’encarregava que no haguessin masses associats, d’aquesta manera accedir–hi era una tasca que requeria anys i anys d’aprenentatge, a vegades en situació de pseudoesclavitut, amb la clara finalitat d’assolir el grau de mestre. Ser artesà agremiat assegurava tenir treball al llarg de tot l’any. Quant menys associats més feina a repartir.
Pocs artesans significa poca producció. Poca producció significa encariment del producte. Un producte car no es troba a l’abast de tothom. I la gran majoria de la població no podia accedir a les manufactures artesanals, sobretot aquelles qualificades com supèrflues (roba, joies).
Els mercaders que compraven la matèria primera a la pagesia, veia com la demanada no augmentava, i de retruc els seus ingressos disminuïen per l’encariment de la matèria primera . Calia cercar una solució essent la que s’ha anomenat protoindustrialització. El procés fou el següent: atès que no es podia transformar la matèria dins dels nuclis urbans a excepció dels artesans que formaven part d’un gremi, es va decidir traslladar-ho fins a les zones rurals, concretament als pagesos. El mercader posava les eines necessàries i la matèria primera. El pagès la força de treball. El resultat fou un producte manufacturat d’una qualitat mediocre però molt barat, accessible per a la majoria de població. Un exemple clar foren els draps. A les cases de l’època moderna apareixen de forma massiva els draps, als quals se’ls hi donava l’ús que hom creia convenient.
La pagesia benestant
Darrera del concepte genèric de pagesia no existia un grup socialment homogeni, és a dir, internament era molt divers, atès que havien diferents nivells de riquesa. La capacitat econòmica podia variar en el temps, atès que havien famílies que podien acumular patrimonis més grans que altres, i arribar fins i tot al ennobliment. Aquest procés d’ascens social acostumava a ser molt lent - es necessitaven varies generacions- donat que la possibilitat d’estalvi dintre del sistema feudal era molt reduït, a la vegada que les economies pageses eren molt fràgils a causa de la limitació tècnica, que feia que el valor fonamental de les economies pageses fos la força de treball que es podia aplicar. Tot plegat feia molt lent el procés d’acumulació, i molt ràpid i freqüent el procés d’arruïnar-se, en una única generació.
A partir del 1333 comença el que es va anomenar “lo primer mal any”. Les guerres, la fam i les epidèmies van assolar Catalunya, disminuint enormement la població. Molts pagesos van haver de fugir cap a les ciutats abandonant els seus masos. Només les famílies amb economies més potents van poder suportar les pressions. Als anys 1652-53 hagué una epidèmia de pesta, anomenada La Glanola, que afectà a tot el Baix Montseny la qual provocà enormes mortalitats. Però no fou l’única atès que temps anteriors, les famílies Noguera, Vidal del Puig i Sunyer del Molí van vendre extenses possessions. Les causes són: en el cas de la família Vidal del Puig, es deu al difícil hivern del 1491 que van fer vendre poc; els Sunyer del Molí al període 1521-1525 on freds, gelades, pestes, males collites, caresties van fer vendre, a l'igual que els
A partir del segle XVI, hi ha una revifalla econòmica que va permetre que els mansos abandonats – els rònecs- poguessin ser adquirits per les famílies que havien sobreviscut a les penúries de segles anteriors. El nombre de terres augmentaren provocant que la família adquirent no tingués suficient força de treball per explotar-la, veient-se obligada a traspassar-ho a d’altres a través d’unes de les formes jurídiques d’explotació existents, les quals analitzaré en el proper apartat.
Però no fou l’únic mètode d’acumulació de patrimoni. Els hereus i les pubilles es casaven no pas per sentiments d’amor sinó per qüestions purament econòmiques: unir dos economies –normalment similars- per crear-ne una més potent.
Tenir riquesa obria les portes a l’adquisició de masos endeutats el quals s’emfiteutzaven obtenint més rendes. Un cercle al qual accedien uns pocs i s’excloïen a molts. Un sistema que enriquia a uns i empobria a uns altres.
En definitiva, la pagesia benestant es consolida en aquesta època, les quals es desvincularan del treball de la terra al segle XVIII, per acabar esdevenint “hisendats rurals” (rendistes).
Tot aquest procés d’acumulació s’acaba reflectin en les formes de vida de la pagesía benestant i les seves aspiracions socials. La millora econòmica es pot constatar en una ampliació arquitectònica dels masos. Trobem famílies que es promocionen socialment, i transformen les seves residències establint signes de distinció social, com: capelles, escuts familiars, enriquiment de la decoració interna....
D’exemples en tenim molt a Vilamajor com els mansos rònecs de Riquer i Moner els quals foren adquirits per Can Parera de Canyes; el mas Vila que pertanyia a can Nadal, etc.
Formes jurídiques d’explotació de la terra
A la pagesia també existien diferències jurídiques, és a dir, condicions legals diverses per l’explotació de la terra. Tots cultivaven la terra, però cadascun en condicions diferents: emfitèutica, masoveria, rabassaire, parcer o mitger i jornaler.
A. Contracte d’establiment o emfitèusi
De caràcter indefinit, l’emfitèusi donava drets sobre el domini útil de la terra a canvi de la satisfacció d’un cens, en forma d’espècies o en diner, al posseïdor del domini directe.
Entenem per domini directe els drets que reté el senyor sobre la terra com la transmissió en herència, la possibilitat de vendre-la o bé establir un subestabliment.
Entenem per domini útil a la capacitat del pagès d’explotar la terra, el qual també en gaudia d’uns drets com:
• la transmissió en herència (del domini útil) amb les mateixes condicions que les establertes en el contracte d’origen;
• el dret de venda del domini útil respectant els drets del domini directe i amb les mateixes condicions. La fadiga és el dret que té el senyor que se li ofereixi, en primera instància, l’oportunitat de rescatar el domini útil de la terra. Si no estava interessat, el senyor del domini directe tenia el dret a un % de la venda del domini útil. Se li diu lluïsme.
• fer un subestabliment a un altre pagès, i aquesta cessió és a canvi d’un cens, que sempre serà més elevat del que s’ha de pagar pel domini directe.
Exemples a Vilamajor tenim una escriptura del 1427 per la qual Antonia, dona de Bernat Ferrer, ciutadà de Barcelona, i hereu universal del mas Ferrer, de Sant Pere de Vilamajor, amb l'acord i voluntat del seu marit, estableix en emfiteusi Salvador Llinars i els seus, també de Vilamajor, en una peça de terra d'aquesta parròquia, que afronta amb honor i masos de veïns de Vilamajor ben coneguts (Clavell, Canal, Bosch).
O bé , el 1340 on Guillem Vidal de Brugueres, la seva dona Guillema, llur fill, Pere Vidal i la nora, Margarida, de Sant Pere de Vilamajor, reben una peça de terra en emfiteusi.
I el 1270 Pere Moragues de Vila-rasa i Aurimunda, matrimoni al que Bernat cavallar, actuant com a procurador de la Candela de santa Maria, va establir en emfiteusi una peça de terra de Vila-rasa.
Finalment, el 1263 Ponç Sunyer que actua com a procurador de la Candela de Santa Maria, institució de l'església de Sant Pere, establint en emfiteusi a Guillem Carbonell de Vilamajor en unes terres del Pla del Mal Consell i de Vila-rasa. Aquestes terres limiten a ponent amb el camí públic, al nord amb una tinença d'Arnau Terrades que és alou de Sant Pere, a migjorn amb una tinença de Guillem Carbonell i a llevant amb una tinença del mas Olivera. Surten com hebdomari major en Pere Vidal i com el menor Arnau de Vilardell. En Ponç Sunyer, Bernat de Lledó i Bernat de Cavallar serien pagesos benestants.
B. La masoveria
La masoveria era un contracte amb una curta durada (3/5 anys) on un treballador de la terra –pagès- explotava unes terres sota unes condicions com conrear el producte que el propietari del domini directe determinava. El pagament es solia fer amb una part de la collita.
Veiem un exemple:
Acta de la universitat de Vilamajor del dilluns 29 de febrer de 1687. “Reunits a la sagristia i convocats Pere Pau Soler, Joan Sunyer, Joan Ros, jurats; Joseph Bassa y Bertran, Jaume Riera y Piferrer, Joseph Roca y Planell, Pere Pau Gual del Bosch, Joan Pau Pou, Pere Pau Tramunt, Miguel Riera, Jaume Pujol, Antoni Vallescar, Magí Cucurella. Tots homens han deliberat que s considerant les despeses i inquietuds y odis aporten los plets han deliberat acceptar lo que ha ofert el senyor Joan Llinàs a la universitat es a saber que encara que tingui masover en casa ...”
C. La rabassa morta
Contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers ceps.
No estat capaç de trobar cap document de contracte de rabassa morta que ens pugui donar testimoni que aquest tipus d’explotació agrària era vigent a casa nostre. Si que és cert que a la part muntanyenca hi ha diversos topònims que fan referència a La Rabassa el qual, juntament amb la demostrada explotació de vinyes, podria fer-nos entendre que efectivament aquesta modalitat contractual es duia a terme a Vilamajor.
D. La parceria
Contracte d'explotació agrícola o agropecuària, en virtut del qual el propietari cedeix l'ús temporal de la terra a un agricultor, mitjançant el pagament per aquest d'una part dels productes o fruits. Aquesta mena de contractes es regeixen essencialment pel principi d'autonomia de la voluntat dels contractants i les seves condicions són variables, tant en la participació corresponent al propietari, com en les aportacions que a voltes fa aquest, participant en despeses de l'explotació.
E. Jornaler o bracer
Persona que treballa la terra a canvi d’un jornal i sense cap vinculació jurídica amb la terra a excepció de la contractual que al lliga a la persona contractant. Podien treballar per a qualsevol que li pagués. Solien donar un cop de mà en èpoques de major feina com la sega o la collita, encara que els masos més potents podien tenir contractats durant tot l’any.
L’any 1683 es fa de nou l'església de Santa Susanna, ja que havia esdevingut ruïnosa i mig enderrocada. L'endèmica pobresa de la parròquia i dels seus habitants i la seva situació allunyada de qualsevol via important de comunicació, l'havien mantingut en un isolament notable i en una economia de subsistència, deguda també al fet que la configuració del terreny feia difícil que les explotacions agrícoles fossin rendibles. Pensem que a banda de les quatre cases importants i antigues, les restants eren cases que mantenien amb dificultats famílies de fadristerns de les primeres o bracers que combinaven treballs esporàdics assalariats amb el conreu de petites peces de terra.
BIBLIOGRAFIA
AVENTIN PUIG, Mercè. La societat rural a Catalunya en temps feudals. Columna Assaig.
GRIVÉ, Miquel. Temes d'història local. Ajuntament de Sant Celoni 1988.
AVENTIN PUIG, Mercè. Vilamajor 872-1299. Editorial Ausa
Gran geografia comarcal de Catalunya. El Vallès i el Maresme.
PORTALS I MART, Joan. La costa del Montseny. Entre el Turó de l'Home i la Tordera. Història d'una parròquia. El llibre del set-ciències.
diumenge, d’agost 16, 2009
L’strata mercadaria
La xarxa viària de Vilamajor durant el segle XI es trobava formada per abundants vies secundàries que unien les diferents villae existents, i la vegada amb la via principal anomenada strata francischa o via calciata (via empedrada) que provenia de Sant Celoni fins a Llinars. A partir d’aquesta població hi havia una bifurcació: la via Dominitia que ens duu fins a Barcelona i l’antiga via romana que ens duu a Granollers i Caldes de Montbui.
Però, sense cap mena de dubte, el principal camí és l’strata mercadaria que unia Vilamajor amb Granollers per Cardedeu i que assolí la seva importància amb la instauració del mercat a Vilamajor. Era un camí mercader, d’accés al que hauria de ser l’important mercat vilamajorenc i que haurien d’emprar els pagesos, ramaders, comerciant i mercaders que volguessin vendre els seus productes.
Bibliografia
VILAGINÉS SEGURA, Jaume. La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers 1987.
Però, sense cap mena de dubte, el principal camí és l’strata mercadaria que unia Vilamajor amb Granollers per Cardedeu i que assolí la seva importància amb la instauració del mercat a Vilamajor. Era un camí mercader, d’accés al que hauria de ser l’important mercat vilamajorenc i que haurien d’emprar els pagesos, ramaders, comerciant i mercaders que volguessin vendre els seus productes.
Bibliografia
VILAGINÉS SEGURA, Jaume. La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers 1987.
La repoblació a Vilamajor durant el segle IX
L’arribada dels carolingis a les nostres contrades, la revolta d’Aissò i les posteriors ràtzies sarraïnes, van provocar que la població existent hagués de fugir cap a zones més segures com les valls pirinenques o les part més altes del Montseny.
La base econòmica de la societat pre-feudal és l’agricultura, la ramaderia i a molta distància l’artesania i comerç. El valor més important era la terra. Però una terra sense que hagi ningú que la conreï no serveix de res. Calia repoblar el territori. Es podia fer de tres formes:
- Repoblació espontània : la qual no és dirigída (planificada) sinó que és causa de la pròpia necessitat d’aquesta gent que busca terres per treballar. És una població sense control.
- Repoblació oficial : es produeix als últims 20 anys del segle IX i és dirigída pel Comte Guifré, afecta a territoris com el Berguedà, Ripollés, Plana de Vic, Bagés, Vallès… amb la participació de pagesos i vicaris de les zones muntanyenques. Es realitza a través de l’aprisió (el que treballi la terra durant 30 anys passarà a ser de la seva propietat) i del sistema d’incastellamento (fotificació + territori).
- Repoblació monacal : va ser paral·lela a la repoblació oficial, però majoritàriament a les comarques gironines. Aquesta repoblació es feia a través de la construcció de monestirs, i així atraure població pagesa que traballaría la terra. Eren un petit grup de persones sota la direcció d’un abat, els quals es comprometíen a viure en comunitat, i contrueixen petites esglésies i edificis per viure (sota el lema de “Sant Benet”). Aquesta repoblació va aportar mà d’obra complementària, així els monjos deixaven progressivament de treballar, alhora que creixen els patrimonis dels monestirs, els quals es convertiràn en senyors feudals (principis del segle XI). També s’ha de tenir en compte que les comarques gironines quedaven allunyades de les fronteres amb els musulmans, per això no va ser tan necessària la creació de castells.
Al Vallès Oriental no es degué produir un abandonament generalitzat de la població en base a la documentació que demostra l’existència d’una població estable al segle X, a la manca de constància de creació de nous conreus de vinyes o terres, a una toponímia de procedència íbera, romana, goda i sarraïna que succinta un poblament prolongat i, finalment, els invasors formaren una elit que volia instal·lar un nou sistema administratiu –especialment de recaptació d’impostos- sobre una població existent atès que no té sentit conquerir terres ermes que no aporten cap benefici.
L’existència a Vilamajor de restes iberes (la deessa de Can Canal); romanes (un possible mil·lari a la rampa d’accés a l’església , la troballa d’un tresor en forma de monedes romanes a Can Quico Ribalta i restes de material ceràmic a Can Clavell ), una antropotomínia goda (Vilagoma on actualment es localitza el poble de Sant Antoni) o sarraïna (Alcozi –Alfou- significa districte en àrab), fan pensar que el poblament a Vilamajor existí des d’antuvi i que mai es va abandonar del tot.
Malgrat tot hagué una repoblació del Vallès Oriental, sobretot a la conca superior de la Vall de la Tordera a finals del segle IX, la qual es podria trobar abandonada per la revolta d’Aissò i que fou repoblada pel comte Sunyer d’Empúries el qual va rebre el territori l’any 862 de Carles el Calb.
Vilamajor no pertany a comtat d’Empúries però no resta exempt del procés de repoblació. Hi ha documentat una aprisió a Llinars del Vallès de l’any 915 que demostra que fora dels dominis del comte Sunyer també hagueren repoblaments i el fet que al llarg del segle IX es sacralitzaren noves esglésies (suposadament sobre territoris poblats per satisfer les seves necessitats espirituals) com la que dóna servei el prevere Orila l’any 872 a Vilamajor.
A la seva part més muntanyenca (veïnats de Santa Susanna i Canyes) la població romangué , més o menys estable, gràcies a la seva solitud, existint al segle XI l’església pre-romànica de Sant Joan de Can Nadal o mas Cavallar.
En conclusió es pot afirmar que Vilamajor mai va estar del tot abandonada, que no vol dir que no patís un moviment de la població que produí la marxa de persones cap a zones segures, molt probablement cap les zones altes del Montseny.
Bibliografia
SARRIÀ i SARACHO, Ferran. Les masies de Vilamajor. El veïnat de Canyes. Quaderns de Vilamajor 3.Centre d'estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2002
SARRIÀ i SARACHO, Ferran. Les masies de Vilamajor. El veïnat de Santa Susanna. Quaderns de Vilamajor 8.Centre d'estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2009
VILAGINÉS SEGURA, Jaume. La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental.Estudis de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers 1987.
La base econòmica de la societat pre-feudal és l’agricultura, la ramaderia i a molta distància l’artesania i comerç. El valor més important era la terra. Però una terra sense que hagi ningú que la conreï no serveix de res. Calia repoblar el territori. Es podia fer de tres formes:
- Repoblació espontània : la qual no és dirigída (planificada) sinó que és causa de la pròpia necessitat d’aquesta gent que busca terres per treballar. És una població sense control.
- Repoblació oficial : es produeix als últims 20 anys del segle IX i és dirigída pel Comte Guifré, afecta a territoris com el Berguedà, Ripollés, Plana de Vic, Bagés, Vallès… amb la participació de pagesos i vicaris de les zones muntanyenques. Es realitza a través de l’aprisió (el que treballi la terra durant 30 anys passarà a ser de la seva propietat) i del sistema d’incastellamento (fotificació + territori).
- Repoblació monacal : va ser paral·lela a la repoblació oficial, però majoritàriament a les comarques gironines. Aquesta repoblació es feia a través de la construcció de monestirs, i així atraure població pagesa que traballaría la terra. Eren un petit grup de persones sota la direcció d’un abat, els quals es comprometíen a viure en comunitat, i contrueixen petites esglésies i edificis per viure (sota el lema de “Sant Benet”). Aquesta repoblació va aportar mà d’obra complementària, així els monjos deixaven progressivament de treballar, alhora que creixen els patrimonis dels monestirs, els quals es convertiràn en senyors feudals (principis del segle XI). També s’ha de tenir en compte que les comarques gironines quedaven allunyades de les fronteres amb els musulmans, per això no va ser tan necessària la creació de castells.
Al Vallès Oriental no es degué produir un abandonament generalitzat de la població en base a la documentació que demostra l’existència d’una població estable al segle X, a la manca de constància de creació de nous conreus de vinyes o terres, a una toponímia de procedència íbera, romana, goda i sarraïna que succinta un poblament prolongat i, finalment, els invasors formaren una elit que volia instal·lar un nou sistema administratiu –especialment de recaptació d’impostos- sobre una població existent atès que no té sentit conquerir terres ermes que no aporten cap benefici.
L’existència a Vilamajor de restes iberes (la deessa de Can Canal); romanes (un possible mil·lari a la rampa d’accés a l’església , la troballa d’un tresor en forma de monedes romanes a Can Quico Ribalta i restes de material ceràmic a Can Clavell ), una antropotomínia goda (Vilagoma on actualment es localitza el poble de Sant Antoni) o sarraïna (Alcozi –Alfou- significa districte en àrab), fan pensar que el poblament a Vilamajor existí des d’antuvi i que mai es va abandonar del tot.
Malgrat tot hagué una repoblació del Vallès Oriental, sobretot a la conca superior de la Vall de la Tordera a finals del segle IX, la qual es podria trobar abandonada per la revolta d’Aissò i que fou repoblada pel comte Sunyer d’Empúries el qual va rebre el territori l’any 862 de Carles el Calb.
Vilamajor no pertany a comtat d’Empúries però no resta exempt del procés de repoblació. Hi ha documentat una aprisió a Llinars del Vallès de l’any 915 que demostra que fora dels dominis del comte Sunyer també hagueren repoblaments i el fet que al llarg del segle IX es sacralitzaren noves esglésies (suposadament sobre territoris poblats per satisfer les seves necessitats espirituals) com la que dóna servei el prevere Orila l’any 872 a Vilamajor.
A la seva part més muntanyenca (veïnats de Santa Susanna i Canyes) la població romangué , més o menys estable, gràcies a la seva solitud, existint al segle XI l’església pre-romànica de Sant Joan de Can Nadal o mas Cavallar.
En conclusió es pot afirmar que Vilamajor mai va estar del tot abandonada, que no vol dir que no patís un moviment de la població que produí la marxa de persones cap a zones segures, molt probablement cap les zones altes del Montseny.
Bibliografia
SARRIÀ i SARACHO, Ferran. Les masies de Vilamajor. El veïnat de Canyes. Quaderns de Vilamajor 3.Centre d'estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2002
SARRIÀ i SARACHO, Ferran. Les masies de Vilamajor. El veïnat de Santa Susanna. Quaderns de Vilamajor 8.Centre d'estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2009
VILAGINÉS SEGURA, Jaume. La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental.Estudis de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers 1987.
diumenge, d’agost 02, 2009
Algunes notes de Vilamajor a l’any 1849
Amb una població de 628 persones, de les quals 440 eren veïns repartits en 350 cases, tenia una escola d’instrucció primària; l’església que té unida la torre campanar la qual té nombroses planxes de ferro entrelligades i que es troba servida per un mossén de primer ordre, un vicari i un beneficiat.
Posseeix nombrosos boscos i prats que alimenten els ramats d’ovelles i porcs. Hi ha molts recursos aqüífers i fonts, essent la més coneguda la Font Ferrusa. Els camins són locals, de rodes i ferradura.
Les activitats econòmiques eren la producció de blat, mill, llegums, vi, olives, ramaderia, caça menor i de ploma i amb una fàbrica de filats de cotó i una de curtits.
Bibliografia.
MADOZ, Pascual. Diccionario geografico-estadistico-historico de España y sus posesiones de ultramar. Tomo XII.
Posseeix nombrosos boscos i prats que alimenten els ramats d’ovelles i porcs. Hi ha molts recursos aqüífers i fonts, essent la més coneguda la Font Ferrusa. Els camins són locals, de rodes i ferradura.
Les activitats econòmiques eren la producció de blat, mill, llegums, vi, olives, ramaderia, caça menor i de ploma i amb una fàbrica de filats de cotó i una de curtits.
Bibliografia.
MADOZ, Pascual. Diccionario geografico-estadistico-historico de España y sus posesiones de ultramar. Tomo XII.
dissabte, d’agost 01, 2009
Vilamajor, els Sentmenat i els Cabrera. Una díficil relació
Context
El 908 en Trasovard ven al comte Sunyer les possessions que té al Montseny entre les quals es troba Vilamajor. A partir d’aquest moment i fins el segle XIV, el terme de Vilamajor forma part del Casal de Barcelona com a terra fiscal. Dit d’altra forma: el rei posseeix el domini directe del territori i del quals extreu uns rendiments, sigui en espècies o en diners.
Al llarg del segle XIII, el rei Jaume I concedeix els reials privilegis als habitants de Vilamajor (1249) entre els quals destaca la desgravació fiscal com no haver de pagar el delme de l’oliva, de la riberada i “d’altres coses que no siguin en costum” (1252); la renúncia a perpetuïtat dels mals usos com la intestia, la cugucia i eixorquia “ a fi que siguin lliures, francs i immunes tota la vida” (1262); o bé es concedí el privilegi a perpetuïtat que els habitants de Vilamajor poguessin resoldre davant del seu batlle qualsevol qüestió que tinguin entre ells, menys els homicidis o les apel•lacions o bé que els litigants siguin d’altres poblacions i si es donés alguns d’ aquest casos el que entén és el batlle de Barcelona (1264).
Hom pot imaginar-se viure a Vilamajor era un privilegi vers les altres zones de Catalunya dominada per la noblesa, les quals feien i desfeien al seu gust. En cap cas volien perdre els drets atorgats.
El poder del Rei era directament proporcional a la seva capacitat econòmica. A major recursos major exèrcit mercenari posseirà i major serà el control vers els nobles i major seran les oportunitats d’expandir els seus territoris. Malgrat que el Rei posseeix grans quantitats de terra, de les quals obté un rendiment, a vegades i a causa d’una campanya bèl•lica, al Rei li calen més recursos. Una de les formes d’obtenir-los era mitjançant la venda del seu patrimoni, o sigui, de terres. Vilamajor, com veurem en les properes línees no en fou aliè.
La Vilamajor dels Sentmenat.
El 27 d’Octubre de 1328, Alfons III dóna a Berenguer de Sentmenat, senyor del castell dels Sentmenat - serfs dels Montcada- i porter reial, la jurisdicció civil del terme del Castell de Vilamajor. Això vol dir que es que compren tots els drets (de caràcter civil), censos (pagaments que es feien pel domini útil d’un bé), dominis, emprius (dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural), host (dret del senyor d’un territori pel qual els radicats al terme del seu castell havien de prendre part en les accions de guerra, incorporant-se, armats, a l’exèrcit que aquell organitzava) i cavalcada (dret del senyor a disposar dels vassalls per a les cavalcades, redimible per un tribut), questies (tribut en diners o en fruits, generalment en una quantitat fixa, que el senyor feudal cobrava dels seus súbdits) i cenes (dret que tenia el rei i senyor de vassalls d'ésser fornit de menjar al seu pas pels territoris de la seva jurisdicció).
La donació fou a causa dels serveis oferts al rei i el retorn del castell d’Oliola, el qual formava part del patrimoni dels Sentmenat. El castell es trobava situat a la comarca de La Noguera, just a la frontera de la Catalunya Vella. Es tractava d’un castell termenat amb funcions defensives, el qual tenia molt importància pel casal de Barcelona per evitar possibles invasions o atacs dels sarrains. També havien de fer front al pagament d’un cens al rei.
No es tracta d’una donació a perpetuïtat sinó que només és efectiva mentre el noble visqui. Un cop mort el territori tornarà sota jurisdicció reial.
La població de Vilamajor donà un pas enrere. S’havia passat del gaudiment d’uns privilegis a ser sotmesos a les arbitrarietats d’un noble. Les autoritats de Vilamajor (batlle Guillem Soler i altres prohoms) és van negar ha acceptar la nova autoritat basant la seva defensa en els reial privilegis atorgats per en Jaume I. En Berenguer de Sentmenat no en va fer cas i aplicà el que ell considerava lícit. No hauria de ser una bona època pels habitants de Vilamajor.
La situació hauria de ser tant tensa que B. Canal i 8 homes de la vila van agredir físicament al clergue P. Castellar, possiblement un home dels Sentmenat. El Rei decidí enviar al Batlle de Barcelona (1337) per què investigués i actués en conseqüència. El resultat fou la imposició d’un càstig als 9 homes. Atès que les autoritats de Vilamajor no estaven d’acord amb la decisió –en base, un altre cop, als reials privilegis atorgats el segle anterior- van decidir fer cas omís a les penes dictades pel Batlle de Barcelona i van amagar als imputats (1338).
La disputa, però, no es va acabar aquí. Els homes de Vilamajor van exercir els seus drets i van fer els litigis necessaris per tornar a recuperar els privilegis perduts. Finalment, l’1 de Maig de 1338 i el 15 d’Octubre de 1339, en Pere III ratifica els privilegis atorgats, concretament els de l’any 1264. D’aquesta manera, els nou imputats foren jutjats i condemnats per la pròpia batllia de Vilamajor. Molt probablement no se’ls va aplicar cap pena.
Malgrat els avenços obtinguts en la jurisdicció civil, els quals limitaven molt la potestat d’en Berenguer de Sentmenat, la situació empitjorà notablement.
El 12 de Maig de 1343, en Pere III ven a perpetuïtat tota la jurisdicció (domini directe) del terme del castell de Vilamajor. Per una banda ja no es dóna sinó que es ven, el que reflecteix que les campanyes de Sicília i la guerra contra la ciutat de Gènova havien disminuït les arques del casal de Barcelona el qual es veié obligat a vendre part del seu patrimoni. Per altra banda es ven tota la jurisdicció, tant l’alta com la baixa (civil, penal, militar...) el que suposa un enorme pas enrere en la qualitat de vida dels habitants de Vilamajor.
Cali posar fil a l’agulla i les autoritats i prohoms de Vilamajor van cercar la forma de poder tornar sota la jurisdicció comtal vers les suposades arbitrarietats i excessos comesos pel noble de Sentmenat.
Finalment les gestions va resultat positives atès que el 15 d’Agost de 1344 el Rei Pere III retorna Vilamajor al Casal de Barcelona amb la promesa que mai més “no vendrà, donarà, empenyorarà, enfeudarà, permutarà, ni de cap forma es despendrà de tot ni part del territori comprés en les citades universitats o parròquies, ni per la jurisdicció, ni cap altre dret”. El comte recupera el territori,o sigui el domini directe del territori però manté la jurisdicció civil pels Sentmenat.
L’any 1345 mor Berenguer de Sentmenat perdent el domini feudal del territori. El seu hereu serà en Roger, encara menor d’edat el qual rep homenatge i sagrament dels habitants de Vilamajor (continuen ser posseïdors de la jurisdicció civil).
Els veïns, indignats, es negaren al pagament del tribut de la quèstia. Fins i tot els recaptadors , que solien ser gent de les pròpies parròquies, no atenen als requeriments del seu senyor.
Tal hauria de ser el descontent dels pagesos de Vilamajor que el setembre de 1346 els homes de Vilamajor, entre el que estava Pere Sabater, s’amotinaren i anaren a la masia de Can Terrades, llavors un casal fortificat i dependent del castell de Sentmenat, van forçar les portes d’entrada i una vegada dins assassinaren a Jaufred de Sentmenat. En Roger, fill de Berenguer i Alamanda Marquet va poder fer escàpol.
Els Sentmenat es queixaren al Rei el qual ordenà al Batlle de Barcelona que investigués els fets. Es va ordenar la posada en llibertat d’en Pere Sabater i es va atorgar la capacitat als Sentmenat de penyorar els béns aquells que no paguessin la quèstia. Se li donava la raó als Sentmenat, els quals no es van fer esperar per venjança, la qual hauria de ser terrible atès que apareix un document on s’ordena que els Sentmenat o els seus homes deixin de provocar violències a Vilamajor.
El 25 de Maig de 1353, set anys després dels horrorosos fets de Can terrades, Pere III perdona als veïns de Vilamajor i de Cardedeu dels crims ocasionats a la família Sentmenat i als seus béns a canvi del pagament de 250 lliures.
No he trobat cap notícia més que faci referència a la relació dels Sentmenat i Vilamajor. Podria ser a partir del 1353, les tenses relacions entre tots dos finalitzaren.
La Vilamajor dels Cabrera.
Incomplint la promesa realitzada pel seu pare el 15 d’Agost de 1344, el rei Joan ven, entre el 4 de juliol i el 12 d’Agost de 1381, perpètuament a Bernat de Cabrera, donzell, i als seus successors , els territoris dels pobles i parròquies de Vilamajor, Cardedeu, El Fou i Santa Susanna. La causa foren les grans despeses originades per a recuperar el regne de Sardenya. Obtingué de la venda 6000 florins d’or d’Aragó.
D'aquesta venda se'n donaria compte als veïns dels pobles i parròquies, llegint-los-hi el seu contingut. A part d'indignar-se per la informalitat dels reis de vendre-se'ls per segona vegada, malgrat els jurament prestats sobre els quatre evangelis, que tindrien per fermes i inviolables, la volguessin justificar per manca de diners per cobrir les despeses que ocasionen les seves defenses, i per això en protestaren i des d'aquell dia, de paraula o de fet, demostrarien la seva contrarietat al comprador, el qual , donant-se compte de la equivocació comesa, feu la promesa, pocs dies després, a l’Infant Joan i procuradors del rei, que en qualsevol ocasió que se li retornessin els 6000 florins d'or d'Aragó, junt amb les despeses ocasionades, ell entregaria dits llocs i parròquies amb el dret i pertinences, de la mateixa manera que li foren venuts.
Davant de la promesa de B. De Cabrera, els interessats requeriren l'ajuda dels consellers de Barcelona perquè gestionessin la compra de la seva independència. No fou, però, un procés ràpid. Els consellers de Barcelona demanen al rei que es redimeixi alguns pobles del Vallès que el monarca havia hagut de vendre degut a moltes necessitats (1383). Acceptà obrint les portes a poder tornar al Casal de Barcelona.
Amb grans esforços es va poder recaptar els diners necessàries i el van dipositar a les arques del Rei. Satisfet va fer un manament al noble Bernat de Cabrera, perquè en el termini de 20 dies, comparegui personalment, o bé per procurador, per cobrar el preu de venda de Vilamajor (3-6-1384).
El 12 de Juny de 1384, el Rei Pere III, des del castell de Fraga, signa la reintegració de Vilamajor a la Corona, previ del pagament dels 6000 florins, a més a més dels interessos, que les universitats hagueren de restituir pel seu compte a Bernat de Cabrera.
Vilamajor torna a formar part del Casal de Barcelona el qual ja no abandonarà més, però, per si de cas i vist els antecedents, els homes de Vilamajor es van blindar formant part de “Carrer de Barcelona”, però això és una altra història.
Bibliografia.
COMES I DURAN, Pere. Sis-cents anys de carreratge 1384-1984. Casal de Cultura Dr. Daurella. Cardedeu,1984. 152 pp
El 908 en Trasovard ven al comte Sunyer les possessions que té al Montseny entre les quals es troba Vilamajor. A partir d’aquest moment i fins el segle XIV, el terme de Vilamajor forma part del Casal de Barcelona com a terra fiscal. Dit d’altra forma: el rei posseeix el domini directe del territori i del quals extreu uns rendiments, sigui en espècies o en diners.
Al llarg del segle XIII, el rei Jaume I concedeix els reials privilegis als habitants de Vilamajor (1249) entre els quals destaca la desgravació fiscal com no haver de pagar el delme de l’oliva, de la riberada i “d’altres coses que no siguin en costum” (1252); la renúncia a perpetuïtat dels mals usos com la intestia, la cugucia i eixorquia “ a fi que siguin lliures, francs i immunes tota la vida” (1262); o bé es concedí el privilegi a perpetuïtat que els habitants de Vilamajor poguessin resoldre davant del seu batlle qualsevol qüestió que tinguin entre ells, menys els homicidis o les apel•lacions o bé que els litigants siguin d’altres poblacions i si es donés alguns d’ aquest casos el que entén és el batlle de Barcelona (1264).
Hom pot imaginar-se viure a Vilamajor era un privilegi vers les altres zones de Catalunya dominada per la noblesa, les quals feien i desfeien al seu gust. En cap cas volien perdre els drets atorgats.
El poder del Rei era directament proporcional a la seva capacitat econòmica. A major recursos major exèrcit mercenari posseirà i major serà el control vers els nobles i major seran les oportunitats d’expandir els seus territoris. Malgrat que el Rei posseeix grans quantitats de terra, de les quals obté un rendiment, a vegades i a causa d’una campanya bèl•lica, al Rei li calen més recursos. Una de les formes d’obtenir-los era mitjançant la venda del seu patrimoni, o sigui, de terres. Vilamajor, com veurem en les properes línees no en fou aliè.
La Vilamajor dels Sentmenat.
El 27 d’Octubre de 1328, Alfons III dóna a Berenguer de Sentmenat, senyor del castell dels Sentmenat - serfs dels Montcada- i porter reial, la jurisdicció civil del terme del Castell de Vilamajor. Això vol dir que es que compren tots els drets (de caràcter civil), censos (pagaments que es feien pel domini útil d’un bé), dominis, emprius (dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural), host (dret del senyor d’un territori pel qual els radicats al terme del seu castell havien de prendre part en les accions de guerra, incorporant-se, armats, a l’exèrcit que aquell organitzava) i cavalcada (dret del senyor a disposar dels vassalls per a les cavalcades, redimible per un tribut), questies (tribut en diners o en fruits, generalment en una quantitat fixa, que el senyor feudal cobrava dels seus súbdits) i cenes (dret que tenia el rei i senyor de vassalls d'ésser fornit de menjar al seu pas pels territoris de la seva jurisdicció).
La donació fou a causa dels serveis oferts al rei i el retorn del castell d’Oliola, el qual formava part del patrimoni dels Sentmenat. El castell es trobava situat a la comarca de La Noguera, just a la frontera de la Catalunya Vella. Es tractava d’un castell termenat amb funcions defensives, el qual tenia molt importància pel casal de Barcelona per evitar possibles invasions o atacs dels sarrains. També havien de fer front al pagament d’un cens al rei.
No es tracta d’una donació a perpetuïtat sinó que només és efectiva mentre el noble visqui. Un cop mort el territori tornarà sota jurisdicció reial.
La població de Vilamajor donà un pas enrere. S’havia passat del gaudiment d’uns privilegis a ser sotmesos a les arbitrarietats d’un noble. Les autoritats de Vilamajor (batlle Guillem Soler i altres prohoms) és van negar ha acceptar la nova autoritat basant la seva defensa en els reial privilegis atorgats per en Jaume I. En Berenguer de Sentmenat no en va fer cas i aplicà el que ell considerava lícit. No hauria de ser una bona època pels habitants de Vilamajor.
La situació hauria de ser tant tensa que B. Canal i 8 homes de la vila van agredir físicament al clergue P. Castellar, possiblement un home dels Sentmenat. El Rei decidí enviar al Batlle de Barcelona (1337) per què investigués i actués en conseqüència. El resultat fou la imposició d’un càstig als 9 homes. Atès que les autoritats de Vilamajor no estaven d’acord amb la decisió –en base, un altre cop, als reials privilegis atorgats el segle anterior- van decidir fer cas omís a les penes dictades pel Batlle de Barcelona i van amagar als imputats (1338).
La disputa, però, no es va acabar aquí. Els homes de Vilamajor van exercir els seus drets i van fer els litigis necessaris per tornar a recuperar els privilegis perduts. Finalment, l’1 de Maig de 1338 i el 15 d’Octubre de 1339, en Pere III ratifica els privilegis atorgats, concretament els de l’any 1264. D’aquesta manera, els nou imputats foren jutjats i condemnats per la pròpia batllia de Vilamajor. Molt probablement no se’ls va aplicar cap pena.
Malgrat els avenços obtinguts en la jurisdicció civil, els quals limitaven molt la potestat d’en Berenguer de Sentmenat, la situació empitjorà notablement.
El 12 de Maig de 1343, en Pere III ven a perpetuïtat tota la jurisdicció (domini directe) del terme del castell de Vilamajor. Per una banda ja no es dóna sinó que es ven, el que reflecteix que les campanyes de Sicília i la guerra contra la ciutat de Gènova havien disminuït les arques del casal de Barcelona el qual es veié obligat a vendre part del seu patrimoni. Per altra banda es ven tota la jurisdicció, tant l’alta com la baixa (civil, penal, militar...) el que suposa un enorme pas enrere en la qualitat de vida dels habitants de Vilamajor.
Cali posar fil a l’agulla i les autoritats i prohoms de Vilamajor van cercar la forma de poder tornar sota la jurisdicció comtal vers les suposades arbitrarietats i excessos comesos pel noble de Sentmenat.
Finalment les gestions va resultat positives atès que el 15 d’Agost de 1344 el Rei Pere III retorna Vilamajor al Casal de Barcelona amb la promesa que mai més “no vendrà, donarà, empenyorarà, enfeudarà, permutarà, ni de cap forma es despendrà de tot ni part del territori comprés en les citades universitats o parròquies, ni per la jurisdicció, ni cap altre dret”. El comte recupera el territori,o sigui el domini directe del territori però manté la jurisdicció civil pels Sentmenat.
L’any 1345 mor Berenguer de Sentmenat perdent el domini feudal del territori. El seu hereu serà en Roger, encara menor d’edat el qual rep homenatge i sagrament dels habitants de Vilamajor (continuen ser posseïdors de la jurisdicció civil).
Els veïns, indignats, es negaren al pagament del tribut de la quèstia. Fins i tot els recaptadors , que solien ser gent de les pròpies parròquies, no atenen als requeriments del seu senyor.
Tal hauria de ser el descontent dels pagesos de Vilamajor que el setembre de 1346 els homes de Vilamajor, entre el que estava Pere Sabater, s’amotinaren i anaren a la masia de Can Terrades, llavors un casal fortificat i dependent del castell de Sentmenat, van forçar les portes d’entrada i una vegada dins assassinaren a Jaufred de Sentmenat. En Roger, fill de Berenguer i Alamanda Marquet va poder fer escàpol.
Els Sentmenat es queixaren al Rei el qual ordenà al Batlle de Barcelona que investigués els fets. Es va ordenar la posada en llibertat d’en Pere Sabater i es va atorgar la capacitat als Sentmenat de penyorar els béns aquells que no paguessin la quèstia. Se li donava la raó als Sentmenat, els quals no es van fer esperar per venjança, la qual hauria de ser terrible atès que apareix un document on s’ordena que els Sentmenat o els seus homes deixin de provocar violències a Vilamajor.
El 25 de Maig de 1353, set anys després dels horrorosos fets de Can terrades, Pere III perdona als veïns de Vilamajor i de Cardedeu dels crims ocasionats a la família Sentmenat i als seus béns a canvi del pagament de 250 lliures.
No he trobat cap notícia més que faci referència a la relació dels Sentmenat i Vilamajor. Podria ser a partir del 1353, les tenses relacions entre tots dos finalitzaren.
La Vilamajor dels Cabrera.
Incomplint la promesa realitzada pel seu pare el 15 d’Agost de 1344, el rei Joan ven, entre el 4 de juliol i el 12 d’Agost de 1381, perpètuament a Bernat de Cabrera, donzell, i als seus successors , els territoris dels pobles i parròquies de Vilamajor, Cardedeu, El Fou i Santa Susanna. La causa foren les grans despeses originades per a recuperar el regne de Sardenya. Obtingué de la venda 6000 florins d’or d’Aragó.
D'aquesta venda se'n donaria compte als veïns dels pobles i parròquies, llegint-los-hi el seu contingut. A part d'indignar-se per la informalitat dels reis de vendre-se'ls per segona vegada, malgrat els jurament prestats sobre els quatre evangelis, que tindrien per fermes i inviolables, la volguessin justificar per manca de diners per cobrir les despeses que ocasionen les seves defenses, i per això en protestaren i des d'aquell dia, de paraula o de fet, demostrarien la seva contrarietat al comprador, el qual , donant-se compte de la equivocació comesa, feu la promesa, pocs dies després, a l’Infant Joan i procuradors del rei, que en qualsevol ocasió que se li retornessin els 6000 florins d'or d'Aragó, junt amb les despeses ocasionades, ell entregaria dits llocs i parròquies amb el dret i pertinences, de la mateixa manera que li foren venuts.
Davant de la promesa de B. De Cabrera, els interessats requeriren l'ajuda dels consellers de Barcelona perquè gestionessin la compra de la seva independència. No fou, però, un procés ràpid. Els consellers de Barcelona demanen al rei que es redimeixi alguns pobles del Vallès que el monarca havia hagut de vendre degut a moltes necessitats (1383). Acceptà obrint les portes a poder tornar al Casal de Barcelona.
Amb grans esforços es va poder recaptar els diners necessàries i el van dipositar a les arques del Rei. Satisfet va fer un manament al noble Bernat de Cabrera, perquè en el termini de 20 dies, comparegui personalment, o bé per procurador, per cobrar el preu de venda de Vilamajor (3-6-1384).
El 12 de Juny de 1384, el Rei Pere III, des del castell de Fraga, signa la reintegració de Vilamajor a la Corona, previ del pagament dels 6000 florins, a més a més dels interessos, que les universitats hagueren de restituir pel seu compte a Bernat de Cabrera.
Vilamajor torna a formar part del Casal de Barcelona el qual ja no abandonarà més, però, per si de cas i vist els antecedents, els homes de Vilamajor es van blindar formant part de “Carrer de Barcelona”, però això és una altra història.
Bibliografia.
COMES I DURAN, Pere. Sis-cents anys de carreratge 1384-1984. Casal de Cultura Dr. Daurella. Cardedeu,1984. 152 pp
dilluns, de juliol 27, 2009
Unifred, senyor de Vilamajor?
Humfrid, Humsfrid o Unifred de Gòtia (? - ?, 864), fou Comte de Barcelona, el Rosselló i Narbona (858 - 864), Comte de Girona i Empúries (858 - 862) i Comte de Tolosa (863 - 865).
Orígens familiars
Segurament un magnat franc sense vincles amb la Marca de Gòtia. Devia ser comte de Rètia. Es va revoltar contra Lluís el Germànic, fugint a territori de França. Així la lleialtat estava assegurada i Carles el Calb el degué nomenar per aquest motiu, quant tots se li giraven en contra. Altres fonts el suposen fill de Hunroch comte de Ternois i d'Engeltruda, mare d'Odalric, el seu antecessor, i per tant germanastre. Una tercera teoria el fa fill de Garí de Borgonya i germà d'Isembard, al que va succeir el 849 com a comte de Beaune i Autun, però molts opinen que aquestos comtats li van ser donats no per ser fill d'Isembard sinó perquè aquest s'havia també revoltat contra Carles i havia estat destituït.
Política
Va negociar un tractat de pau amb Abd al-Uwar, valí de Saragossa a començaments del 858 i després va marxar a França per ajudar a Carles el Calb, deixant vescomtes encarregats dels comtats. Devia ser a Beaune el febrer del 858 i el 21 de març següent es va presentar a Carles el Calb junt amb molts altres magnats per jurar-li fidelitat. L’agost del 858 Carles estava combatent amb els normands, segurament amb Humfrid al seu costat, i llavors Lluís el Germànic va envair el país, i la noblesa li donà suport. Però l'església si oposà i Carles va reunir els seus fidels per fer front al perill. El setembre del 858 tornem a trobar a Humfrid a Beaune potser reclutant forces. El 15 de gener del 859 Carles derrotà a Lluís a Saint Quentin i el foragità de França. La noblesa es passà immediatament al bàndol de Carles. Humfrid destacà entre els fidels junt amb Raimon de Tolosa (germà i successor de Frèdol) i Rannoux de Poitou o Poitiers. Bernat d'Alvèrnia, que s'havia passat a Pipí II d'Aquitània, torna a l'obediència.
El 859, la tendència favorable als regnes regionals encapçalada per Esteve, fill del comte Hug d'Auxerre i de Nevers començà a instigar la revolta de Carles l'Infant contra el seu pare.
El 861 forces musulmanes, després d'un temps de treva, atacaren Barcelona, l'assetjaren i potser fins i tot arriben a dominar alguns ravals, però es de suposar que Humfrid va negociar la seva retirada o renovació de la treva amb el consentiment de Carles el Calb i va ser acceptada per Muhammad I.
El 862 Carles el Calb va planejar espoliar a Carles de Provença, fill de Lotari I. Més nobles es giraren contra Carles i entre ells Humfrid de Septimània i Gòtia. Provença, sota la direcció del regent Gerard del Rosselló va fer front a l'intent anexionista, i Carles l'Infant instigat pel conseller Esteve es revoltà. Tot el sud s'escapà del control de Carles el Calb. Aquest, fa acusar immediatament a Humfrid d'infidelitat. Sembla que el 19 d'agost del 862 Humfrid ja havia estat desposseït dels seus honors i investit un tal Sunyer, potser l'antic comte d'Empúries Sunyer I o potser el seu fill Sunyer II o potser un altre magnat, del qual no se sap res, però que no va poder prendre possessió perquè Humfrid restava rebel als seus dominis. Sembla que es van poder ocupar els comtats de Empúries i Peralada (entregats a Sunyer II i Delà, fills de Sunyer I) i Girona i Besalú (entregats a Otger) però Barcelona, Osona, Pallars, Ribagorça, Narbona, Agde, Besiers, Melguelh i Nimes, restaren en mans de Humfrid.
El 863 Humfrid ocupà Tolosa i el comte Raimon, fidel al rei, va morir en la lluita. Al mateix temps, Esteve, conseller d'Aquitània, en un cop de ma, expulsà al comte Bernat d'Alvèrnia i ocupà el poder als seus dominis. Carles el Calb va fer ocupar per les tropes els honors borgonyons de Humfrid i Esteve, al temps que, amb la mediació del Papa, Carles l'Infant es va sotmetre al seu pare (precisament a Nevers, domini familiar d'Esteve) i el regne d'Aquitània fou dissolt. Al mateix temps Salomó d'Urgell i Cerdanya se suposa que va negociar un tractat de pau i neutralitat amb l'emir de Còrdova, que ja devia haver pactat la pau abans amb Humfrid i podia esdevenir el seu aliat. El tractat es conclourà definitivament el 865. El mateix 863 els normands, rebutjats al Loira per Robert el Fort, van marxar cap a Aquitània, van arribar a Saintes, on el comte Turpion d'Angulema va morir a l'assalt de la seva capital (4 d'octubre del 863) i assolaren la regió de Poitou, Perigoux i Llemotges. El 864 arribaren a Alvèrnia on, a Clermont, estava Esteve. Assetjat a aquesta ciutat va morir en combat. També ocuparen Bordeus on van fer presoner al rei Pipí II, que els va guiar fins a Tolosa que van atacar però van ser rebutjats. Immediatament després Humfrid, sense aliats ni esperances, va fugir cap a Itàlia.
El 864 i 865 el rei Carles el Calb va procedir al repartiment dels honors dels rebels (Barcelona, Osona, Pallars, Ribagorça, Narbona, Agde, Besiers, Melguelh, Nimes, Beaune, Autun, Llemotges, Rouergue, Tolosa, Carcassona, Rasès i Alvèrnia). Els comtats de Barcelona i Osona i els de Narbona, Agde, Besiers, Melguelh i Nimes passaren a Bernat de Gòtia, de la família de comtes de Poitiers.
L’any 862 va esclatar una rebel•lió carolingia entre Carles el Calb i el seu fill Carles el jove. La raó fou l’intent del fill de fer-se amb el poder reial del seu pare. El comte de Barcelona, Unifred, es va postular a favor del fill. La revolta fou sufocada i Unifred fou deposat. Les possessions atorgades foren repartides entre els que havien estat fidels a Carles el Calb: en comte Sunyer, que regia Empúries i Rosselló; i el bisbe de Barcelona Frodoí. Al primer li van donar la Vall de la Tordera, des del Matagalls fins a la Palanca i Trullans,mentre que al bisbe se li va donar la part septentrional del Montseny a partir de Campins, amb Riells, Breda i Cerdans.
En el document es cita que la vila de Cerdans s’havia repoblat amb hispani o gent d’Hispània que havia fugit dels àrabs i s’havia refugiat a l’altra banda del Pirineu dintre dels dominis carolingis. Recentment s’ha volgut identificar Cerdans amb un lloc homònim que estava situat a l’entorn de l’actual Mas Nadal, de Sant Pere de Vilamajor, concretament a l’urbanització Refugis del Montseny, o es troba una de les poques mostres d’esglesioles preromàniques del Vallès: Sant Joan de Can Nadal o Cavallar.
Per més informació consulteu els següents articles: Els carolingis a Vilamajor i Frodoí, uns bisbe a Vilamajor?
Orígens familiars
Segurament un magnat franc sense vincles amb la Marca de Gòtia. Devia ser comte de Rètia. Es va revoltar contra Lluís el Germànic, fugint a territori de França. Així la lleialtat estava assegurada i Carles el Calb el degué nomenar per aquest motiu, quant tots se li giraven en contra. Altres fonts el suposen fill de Hunroch comte de Ternois i d'Engeltruda, mare d'Odalric, el seu antecessor, i per tant germanastre. Una tercera teoria el fa fill de Garí de Borgonya i germà d'Isembard, al que va succeir el 849 com a comte de Beaune i Autun, però molts opinen que aquestos comtats li van ser donats no per ser fill d'Isembard sinó perquè aquest s'havia també revoltat contra Carles i havia estat destituït.
Política
Va negociar un tractat de pau amb Abd al-Uwar, valí de Saragossa a començaments del 858 i després va marxar a França per ajudar a Carles el Calb, deixant vescomtes encarregats dels comtats. Devia ser a Beaune el febrer del 858 i el 21 de març següent es va presentar a Carles el Calb junt amb molts altres magnats per jurar-li fidelitat. L’agost del 858 Carles estava combatent amb els normands, segurament amb Humfrid al seu costat, i llavors Lluís el Germànic va envair el país, i la noblesa li donà suport. Però l'església si oposà i Carles va reunir els seus fidels per fer front al perill. El setembre del 858 tornem a trobar a Humfrid a Beaune potser reclutant forces. El 15 de gener del 859 Carles derrotà a Lluís a Saint Quentin i el foragità de França. La noblesa es passà immediatament al bàndol de Carles. Humfrid destacà entre els fidels junt amb Raimon de Tolosa (germà i successor de Frèdol) i Rannoux de Poitou o Poitiers. Bernat d'Alvèrnia, que s'havia passat a Pipí II d'Aquitània, torna a l'obediència.
El 859, la tendència favorable als regnes regionals encapçalada per Esteve, fill del comte Hug d'Auxerre i de Nevers començà a instigar la revolta de Carles l'Infant contra el seu pare.
El 861 forces musulmanes, després d'un temps de treva, atacaren Barcelona, l'assetjaren i potser fins i tot arriben a dominar alguns ravals, però es de suposar que Humfrid va negociar la seva retirada o renovació de la treva amb el consentiment de Carles el Calb i va ser acceptada per Muhammad I.
El 862 Carles el Calb va planejar espoliar a Carles de Provença, fill de Lotari I. Més nobles es giraren contra Carles i entre ells Humfrid de Septimània i Gòtia. Provença, sota la direcció del regent Gerard del Rosselló va fer front a l'intent anexionista, i Carles l'Infant instigat pel conseller Esteve es revoltà. Tot el sud s'escapà del control de Carles el Calb. Aquest, fa acusar immediatament a Humfrid d'infidelitat. Sembla que el 19 d'agost del 862 Humfrid ja havia estat desposseït dels seus honors i investit un tal Sunyer, potser l'antic comte d'Empúries Sunyer I o potser el seu fill Sunyer II o potser un altre magnat, del qual no se sap res, però que no va poder prendre possessió perquè Humfrid restava rebel als seus dominis. Sembla que es van poder ocupar els comtats de Empúries i Peralada (entregats a Sunyer II i Delà, fills de Sunyer I) i Girona i Besalú (entregats a Otger) però Barcelona, Osona, Pallars, Ribagorça, Narbona, Agde, Besiers, Melguelh i Nimes, restaren en mans de Humfrid.
El 863 Humfrid ocupà Tolosa i el comte Raimon, fidel al rei, va morir en la lluita. Al mateix temps, Esteve, conseller d'Aquitània, en un cop de ma, expulsà al comte Bernat d'Alvèrnia i ocupà el poder als seus dominis. Carles el Calb va fer ocupar per les tropes els honors borgonyons de Humfrid i Esteve, al temps que, amb la mediació del Papa, Carles l'Infant es va sotmetre al seu pare (precisament a Nevers, domini familiar d'Esteve) i el regne d'Aquitània fou dissolt. Al mateix temps Salomó d'Urgell i Cerdanya se suposa que va negociar un tractat de pau i neutralitat amb l'emir de Còrdova, que ja devia haver pactat la pau abans amb Humfrid i podia esdevenir el seu aliat. El tractat es conclourà definitivament el 865. El mateix 863 els normands, rebutjats al Loira per Robert el Fort, van marxar cap a Aquitània, van arribar a Saintes, on el comte Turpion d'Angulema va morir a l'assalt de la seva capital (4 d'octubre del 863) i assolaren la regió de Poitou, Perigoux i Llemotges. El 864 arribaren a Alvèrnia on, a Clermont, estava Esteve. Assetjat a aquesta ciutat va morir en combat. També ocuparen Bordeus on van fer presoner al rei Pipí II, que els va guiar fins a Tolosa que van atacar però van ser rebutjats. Immediatament després Humfrid, sense aliats ni esperances, va fugir cap a Itàlia.
El 864 i 865 el rei Carles el Calb va procedir al repartiment dels honors dels rebels (Barcelona, Osona, Pallars, Ribagorça, Narbona, Agde, Besiers, Melguelh, Nimes, Beaune, Autun, Llemotges, Rouergue, Tolosa, Carcassona, Rasès i Alvèrnia). Els comtats de Barcelona i Osona i els de Narbona, Agde, Besiers, Melguelh i Nimes passaren a Bernat de Gòtia, de la família de comtes de Poitiers.
L’any 862 va esclatar una rebel•lió carolingia entre Carles el Calb i el seu fill Carles el jove. La raó fou l’intent del fill de fer-se amb el poder reial del seu pare. El comte de Barcelona, Unifred, es va postular a favor del fill. La revolta fou sufocada i Unifred fou deposat. Les possessions atorgades foren repartides entre els que havien estat fidels a Carles el Calb: en comte Sunyer, que regia Empúries i Rosselló; i el bisbe de Barcelona Frodoí. Al primer li van donar la Vall de la Tordera, des del Matagalls fins a la Palanca i Trullans,mentre que al bisbe se li va donar la part septentrional del Montseny a partir de Campins, amb Riells, Breda i Cerdans.
En el document es cita que la vila de Cerdans s’havia repoblat amb hispani o gent d’Hispània que havia fugit dels àrabs i s’havia refugiat a l’altra banda del Pirineu dintre dels dominis carolingis. Recentment s’ha volgut identificar Cerdans amb un lloc homònim que estava situat a l’entorn de l’actual Mas Nadal, de Sant Pere de Vilamajor, concretament a l’urbanització Refugis del Montseny, o es troba una de les poques mostres d’esglesioles preromàniques del Vallès: Sant Joan de Can Nadal o Cavallar.
Per més informació consulteu els següents articles: Els carolingis a Vilamajor i Frodoí, uns bisbe a Vilamajor?
Frodoí: un bisbe a Vilamajor?
Frodoí fou bisbe de Barcelona (861-890), d'origen franc o germànic. Tot i que no fou el primer bisbe després de la l'expulsió dels musulmans el 801, se l'ha destacat com a impulsor de la restauració de l'Església a Barcelona i impulsor de les obres de reconstrucció de la catedral. Va ser contrari a la litúrgia visigoda i consta que en un concili celebrat a Attigny el 870 exposà el cas d'un sacerdot cordobès anomenat Tirs instal•lat a Barcelona que administrava els sagraments i fins i tot cobrava delmes sense reconeixer l'autoritat del bisbe. Aquests fets cal relacionar-los amb la intenció, força reeixida, dels monarques carolingis i dels seus comtes i bisbes d'origen franc, d'anar trencant els lligams religiosos entre la Marca Hispànica i la Hispània dominada pels musulmans, a la vegada que eliminar els particularismes de rel visigòtica contraris al centralisme i l'uniformisme propugnats per la cort.
El bisbe Frodoí fou també el que trobà, el 878, el cos de Santa Eulàlia (segons la tradició, al lloc on ara hi ha l'església de Santa Maria del Mar, aleshores Santa Maria de les Arenes) i els traslladà solemnement a la catedral. Aquest descobriment i l'impuls de la devoció a la santa, juntament amb la seva oposició a la restauració del bisbat d'Egara (Terrassa) i l'obtenció dels reis francs de privilegis fiscals i reconeixement de drets pel bisbat serviren l'objectiu d'augmentar el poder de la seu barcelonina.
L’any 862 va esclatar una rebel•lió carolingia entre Carles el Calb i el seu fill Carles el jove. La raó fou l’intent del fill de fer-se amb el poder reial del seu pare. El comte de Barcelona, Unifred, es va postular a favor del fill. La revolta fou sufocada i Unifred fou deposat. Les possessions atorgades foren repartides entre els que havien estat fidels a Carles el Calb: en comte Sunyer, que regia Empúries i Rosselló; i el bisbe de Barcelona Frodoí. Al primer li van donar la Vall de la Tordera, des del Matagalls fins a la Palanca i Trullans,mentre que al bisbe se li va donar la part septentrional del Montseny a partir de Campins, amb Riells, Breda i Cerdans.
En el document es cita que la vila de Cerdans s’havia repoblat amb hispani o gent d’Hispània que havia fugit dels àrabs i s’havia refugiat a l’altra banda del Pirineu dintre dels dominis carolingis. Recentment s’ha volgut identificar Cerdans amb un lloc homònim que estava situat a l’entorn de l’actual Mas Nadal, de Sant Pere de Vilamajor, concretament a l’urbanització Refugis del Montseny, o es troba una de les poques mostres d’esglesioles preromàniques del Vallès: Sant Joan de Can Nadal o Cavallar.
Podria ser Frodoí un dels senyors de Vilamajor a segle IX? Futures investigacions han de resoldre l’enigma.
Per més información mireu l’article "Els carolingis a Vilamajor"
El bisbe Frodoí fou també el que trobà, el 878, el cos de Santa Eulàlia (segons la tradició, al lloc on ara hi ha l'església de Santa Maria del Mar, aleshores Santa Maria de les Arenes) i els traslladà solemnement a la catedral. Aquest descobriment i l'impuls de la devoció a la santa, juntament amb la seva oposició a la restauració del bisbat d'Egara (Terrassa) i l'obtenció dels reis francs de privilegis fiscals i reconeixement de drets pel bisbat serviren l'objectiu d'augmentar el poder de la seu barcelonina.
L’any 862 va esclatar una rebel•lió carolingia entre Carles el Calb i el seu fill Carles el jove. La raó fou l’intent del fill de fer-se amb el poder reial del seu pare. El comte de Barcelona, Unifred, es va postular a favor del fill. La revolta fou sufocada i Unifred fou deposat. Les possessions atorgades foren repartides entre els que havien estat fidels a Carles el Calb: en comte Sunyer, que regia Empúries i Rosselló; i el bisbe de Barcelona Frodoí. Al primer li van donar la Vall de la Tordera, des del Matagalls fins a la Palanca i Trullans,mentre que al bisbe se li va donar la part septentrional del Montseny a partir de Campins, amb Riells, Breda i Cerdans.
En el document es cita que la vila de Cerdans s’havia repoblat amb hispani o gent d’Hispània que havia fugit dels àrabs i s’havia refugiat a l’altra banda del Pirineu dintre dels dominis carolingis. Recentment s’ha volgut identificar Cerdans amb un lloc homònim que estava situat a l’entorn de l’actual Mas Nadal, de Sant Pere de Vilamajor, concretament a l’urbanització Refugis del Montseny, o es troba una de les poques mostres d’esglesioles preromàniques del Vallès: Sant Joan de Can Nadal o Cavallar.
Podria ser Frodoí un dels senyors de Vilamajor a segle IX? Futures investigacions han de resoldre l’enigma.
Per més información mireu l’article "Els carolingis a Vilamajor"
Els carolingis a Vilamajor
A partir del 751 i fins el 843 es forma i consolida l’imperi carolingi, el qual ocupà territorialment el que avui en dia, de forma general, és França. Tot plegat fou gràcies a les polítiques expansionistes de Carlemany entre el 770-800.
Les conquestes arribaren al sud del Pirineus, el que avui es coneix com la Catalunya Vella. Primer Carlemany i desprès el seu fill, Lluís el Pietós, van establir en aquesta marca un contingent militar que exercia funcions defensives, però també servia com a plataforma per a noves expansions. Lluís el Pietós va conquerir Barcelona, passant pel Llobregat i baixant fins a Pamplona. És el territori conegut com a Marca hispànica.
L’imperi es va dividir en comtats (uns 350) que era un districte administratiu i fiscal sota el comandament d’un comte el qual era el representant del rei en dit territori i que tenia atribucions militars, fiscals, judicials i administratives. Els que vivien en el comtat havien de tributar al comte i aquest al rei.
Els comtats perifèrics, situats en àrees de frontera reben el nom de “Marques” i estaven molt militaritzats (densitat de fortificacions més elevada), amb propòsits defensius i també per servir com a plataformes en previsió de projectes expansius. Normalment, però no sempre, els governants de les “Marques” s’anomenaven marquesos. En el cas de Catalunya hi tenim un comte enlloc d’un marqués.
I com es retribuïen aquesta càrrecs? Amb béns (càrrecs, títols, rendes...) anomenats beneficium. Hi ha pagament mentre s’exerceix el càrrec
Bona part del Montseny, almenys el sector corresponen al bisbat i comtat de Barcelona, era de domini reial, en qualitat de terra fiscal, o sigui, eren terres del comte que explotava directament pel seu aprofitament. El rei dels francs Carles II o Carles el Calb, el 858 va nomenar comte de Barcelona Unifred o Humfrid donant-li com a beneficium el territori fiscal del Montseny, entre els quals es trobava Vilamajor.
L’any 862 va esclatar una rebel•lió entre Carles el Calb i el seu fill Carles el jove. La raó fou l’intent del fill de fer-se amb el poder reial del seu pare. El comte de Barcelona, Unifred, es va postular a favor del fill. La revolta fou sufocada i Unifred fou deposat. Les possessions atorgades foren repartides entre els que havien estat fidels a Carles el Calb: en comte Sunyer, que regia Empúries i Rosselló; i el bisbe de Barcelona Frodoí. Al primer li van donar la Vall de la Tordera, des del Matagalls fins a la Palanca i Trullans,mentre que al bisbe se li va donar la part septentrional del Montseny a partir de Campins, amb Riells, Breda i Cerdans.
En el document es cita que la vila de Cerdans s’havia repoblat amb hispani o gent d’Hispània que havia fugit dels àrabs i s’havia refugiat a l’altra banda del Pirineu dintre dels dominis carolingis. Recentment s’ha volgut identificar Cerdans amb un lloc homònim que estava situat a l’entorn de l’actual Mas Nadal, de Sant Pere de Vilamajor, concretament a l’urbanització Refugis del Montseny, o es troba una de les poques mostres d’esglesioles preromàniques del Vallès: Sant Joan de Can Nadal o Cavallar.
No es tracta d’una idea descartable atès que amb l’arribada dels musulmans i les seves posteriors ràtzies, van provocar que la població situada a la plana hagués de fugir, cercant més seguretat, a les zones més altes i més feréstegues. El veïnat de Santa Susanna, on es troba Can Nadal, compleix amb els requisits.
La propietat es va transmetre de Sunyer I a Sunyer II el qual ho va vendre, l’any 900, a Trasovard , del qual no en tenim cap dada més. El 18 de novembre de 908, Trasovard ho va tornar a vendre al comte Borrell I, fill de Guifré el Pilós, retornant el territori a la jurisdicció comtal.
Vilamajor, al llarg del segle IX, va passar d’unes a altres mans en funció dels interessos comtals. No seria pas l’única vegada que succeí atès que Vilamajor fou venuda dues vegades pel comte amb la finalitat de recavar recursos monetàries per finançar guerres.
Bibliografia:
PLADEVALL I FONT, Antoni. El Montseny a l’època medieval. Dominis i jurisdiccions. Monografies del Montseny 6.Amics del Montseny 1991.
SARRIÀ I SARACHO, Ferran. El veïnat de Santa Susanna. Quaderns de Vilamajor 7. Centre d’estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2009.
Les conquestes arribaren al sud del Pirineus, el que avui es coneix com la Catalunya Vella. Primer Carlemany i desprès el seu fill, Lluís el Pietós, van establir en aquesta marca un contingent militar que exercia funcions defensives, però també servia com a plataforma per a noves expansions. Lluís el Pietós va conquerir Barcelona, passant pel Llobregat i baixant fins a Pamplona. És el territori conegut com a Marca hispànica.
L’imperi es va dividir en comtats (uns 350) que era un districte administratiu i fiscal sota el comandament d’un comte el qual era el representant del rei en dit territori i que tenia atribucions militars, fiscals, judicials i administratives. Els que vivien en el comtat havien de tributar al comte i aquest al rei.
Els comtats perifèrics, situats en àrees de frontera reben el nom de “Marques” i estaven molt militaritzats (densitat de fortificacions més elevada), amb propòsits defensius i també per servir com a plataformes en previsió de projectes expansius. Normalment, però no sempre, els governants de les “Marques” s’anomenaven marquesos. En el cas de Catalunya hi tenim un comte enlloc d’un marqués.
I com es retribuïen aquesta càrrecs? Amb béns (càrrecs, títols, rendes...) anomenats beneficium. Hi ha pagament mentre s’exerceix el càrrec
Bona part del Montseny, almenys el sector corresponen al bisbat i comtat de Barcelona, era de domini reial, en qualitat de terra fiscal, o sigui, eren terres del comte que explotava directament pel seu aprofitament. El rei dels francs Carles II o Carles el Calb, el 858 va nomenar comte de Barcelona Unifred o Humfrid donant-li com a beneficium el territori fiscal del Montseny, entre els quals es trobava Vilamajor.
L’any 862 va esclatar una rebel•lió entre Carles el Calb i el seu fill Carles el jove. La raó fou l’intent del fill de fer-se amb el poder reial del seu pare. El comte de Barcelona, Unifred, es va postular a favor del fill. La revolta fou sufocada i Unifred fou deposat. Les possessions atorgades foren repartides entre els que havien estat fidels a Carles el Calb: en comte Sunyer, que regia Empúries i Rosselló; i el bisbe de Barcelona Frodoí. Al primer li van donar la Vall de la Tordera, des del Matagalls fins a la Palanca i Trullans,mentre que al bisbe se li va donar la part septentrional del Montseny a partir de Campins, amb Riells, Breda i Cerdans.
En el document es cita que la vila de Cerdans s’havia repoblat amb hispani o gent d’Hispània que havia fugit dels àrabs i s’havia refugiat a l’altra banda del Pirineu dintre dels dominis carolingis. Recentment s’ha volgut identificar Cerdans amb un lloc homònim que estava situat a l’entorn de l’actual Mas Nadal, de Sant Pere de Vilamajor, concretament a l’urbanització Refugis del Montseny, o es troba una de les poques mostres d’esglesioles preromàniques del Vallès: Sant Joan de Can Nadal o Cavallar.
No es tracta d’una idea descartable atès que amb l’arribada dels musulmans i les seves posteriors ràtzies, van provocar que la població situada a la plana hagués de fugir, cercant més seguretat, a les zones més altes i més feréstegues. El veïnat de Santa Susanna, on es troba Can Nadal, compleix amb els requisits.
La propietat es va transmetre de Sunyer I a Sunyer II el qual ho va vendre, l’any 900, a Trasovard , del qual no en tenim cap dada més. El 18 de novembre de 908, Trasovard ho va tornar a vendre al comte Borrell I, fill de Guifré el Pilós, retornant el territori a la jurisdicció comtal.
Vilamajor, al llarg del segle IX, va passar d’unes a altres mans en funció dels interessos comtals. No seria pas l’única vegada que succeí atès que Vilamajor fou venuda dues vegades pel comte amb la finalitat de recavar recursos monetàries per finançar guerres.
Bibliografia:
PLADEVALL I FONT, Antoni. El Montseny a l’època medieval. Dominis i jurisdiccions. Monografies del Montseny 6.Amics del Montseny 1991.
SARRIÀ I SARACHO, Ferran. El veïnat de Santa Susanna. Quaderns de Vilamajor 7. Centre d’estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2009.
diumenge, de juliol 19, 2009
Notes de l'origen de Vilamaiore
La manca de dades no permet establir la quantitat de visigots que emigraren cap a la Península Ibèrica en el segles VI i VII. Algunes font ho situen entre el 2,2 i el 10 % del total de la població. En tot cas representaven una minoria davant la majoritària població hispanoromana.
L’estructura social resultants fou:
- Una classe dirigent formada, pels gots i els més poderosos hispanoromans –antiga aristocràcia senatorial tardo-romana i la noblesa gentilícia germànica-, anomenada potentes els quals eren posseïdors d’extensos dominis, el control sobre un elevat nombre de persones i l’exercici de càrrecs en el govern. La força econòmica residia en els seus dominis, anomenats villae.
- Els pagesos dividits entre petits propietaris jurídicament lliures que vivien en explotacions agràries o en petites aglomeracions anomenades vici, i els esclaus. Els primers, amb el pas del temps, van mantenir la seva situació jurídica però perderen el domini de les seves propietats, a canvi de protecció i defensa, en favor del senyor de la villae més propera. El vici desapareix integrant-se a la villae. Els antic propietaris seguien produint però amb l’obligació de donar una renda al potente. Els segons, els esclaus, solien treballar les terres que explotava directament el senyor, anomenades sortes. Una part dels esclaus, varen ser alliberats i se’ls donà l’oportunitat de produir en terres del senyor a canvi d’una renda. Són els lliberts.
El paisatge resultant és l’atomització del territori en villae, les quals reben un nom. En el territori que avui en dia conformen els termes municipals de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor, en el segle X hi ha documentades un total de 7 villae: El Fou, Rifà, Brugueres, Canyes, Vilamajor, Vila-rasa i Vilagoma.
Les villae perderen el seu caràcter luxós romà – com a residència del senyor- i s’envoltà de muralles i passà a ser el centre d’una gran explotació agrària. A mesura que els potentes es van anar cristianitzant, les villae es van dotar un edifici religiós: les primeres esglésies. Sents dubte, vilamaiore hauria de ser la major villae de les contrades, la més important, la que ostentava major poder.
Situar on es trobava situada la vilamaiore és una feina feixuga atès que no s’han fet estudis arqueològics. Es sap que les villae tenien tres parts diferenciades:la pars fructuària formada per les terres –fundus- i les edificis on s’organitzava el treball i es distribuïen els productes; la pars rustica o àrea de vivenda d’esclaus, cuina i estables; i la pars urbana o vivenda de l’amo. La pars urbana es solia situar en una part elevada amb vistes sobre tota la villae.
Es sap que abans de la l’actual església de Sant Pere, existiren, com a mínim, dues més. Una que es va enderrocar amb el terratrèmol de 1448, i a la que oficiava el prevere Oril•la abans de l’any 872., la qual podria ser l’esglesiola o ermita de la villae hispanoromana. La posterior fortificació de La Força, segurament aprofitant les antigues muralles de la villae, és la cirereta que guarneix el pastís.
Per tot plegat, una possible ubicació de la pars urbana de la vilamaiore podria ser l’espai que actualment ocupa La Força (nucli antic). La resta de parts, es situarien al llarg d’un extens territori, impossible de definir amb les dades actuals.
Bibliografia
SALRACH,J.M. El procés de feudalització (segle III-XII). Història de Catalunya. Edicions 62.Barcelona.1998
AVENTIN.M. Vilamajor 872-1299. De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme. Editorial AusaSabadell.1990
L’estructura social resultants fou:
- Una classe dirigent formada, pels gots i els més poderosos hispanoromans –antiga aristocràcia senatorial tardo-romana i la noblesa gentilícia germànica-, anomenada potentes els quals eren posseïdors d’extensos dominis, el control sobre un elevat nombre de persones i l’exercici de càrrecs en el govern. La força econòmica residia en els seus dominis, anomenats villae.
- Els pagesos dividits entre petits propietaris jurídicament lliures que vivien en explotacions agràries o en petites aglomeracions anomenades vici, i els esclaus. Els primers, amb el pas del temps, van mantenir la seva situació jurídica però perderen el domini de les seves propietats, a canvi de protecció i defensa, en favor del senyor de la villae més propera. El vici desapareix integrant-se a la villae. Els antic propietaris seguien produint però amb l’obligació de donar una renda al potente. Els segons, els esclaus, solien treballar les terres que explotava directament el senyor, anomenades sortes. Una part dels esclaus, varen ser alliberats i se’ls donà l’oportunitat de produir en terres del senyor a canvi d’una renda. Són els lliberts.
El paisatge resultant és l’atomització del territori en villae, les quals reben un nom. En el territori que avui en dia conformen els termes municipals de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor, en el segle X hi ha documentades un total de 7 villae: El Fou, Rifà, Brugueres, Canyes, Vilamajor, Vila-rasa i Vilagoma.
Les villae perderen el seu caràcter luxós romà – com a residència del senyor- i s’envoltà de muralles i passà a ser el centre d’una gran explotació agrària. A mesura que els potentes es van anar cristianitzant, les villae es van dotar un edifici religiós: les primeres esglésies. Sents dubte, vilamaiore hauria de ser la major villae de les contrades, la més important, la que ostentava major poder.
Situar on es trobava situada la vilamaiore és una feina feixuga atès que no s’han fet estudis arqueològics. Es sap que les villae tenien tres parts diferenciades:la pars fructuària formada per les terres –fundus- i les edificis on s’organitzava el treball i es distribuïen els productes; la pars rustica o àrea de vivenda d’esclaus, cuina i estables; i la pars urbana o vivenda de l’amo. La pars urbana es solia situar en una part elevada amb vistes sobre tota la villae.
Es sap que abans de la l’actual església de Sant Pere, existiren, com a mínim, dues més. Una que es va enderrocar amb el terratrèmol de 1448, i a la que oficiava el prevere Oril•la abans de l’any 872., la qual podria ser l’esglesiola o ermita de la villae hispanoromana. La posterior fortificació de La Força, segurament aprofitant les antigues muralles de la villae, és la cirereta que guarneix el pastís.
Per tot plegat, una possible ubicació de la pars urbana de la vilamaiore podria ser l’espai que actualment ocupa La Força (nucli antic). La resta de parts, es situarien al llarg d’un extens territori, impossible de definir amb les dades actuals.
Bibliografia
SALRACH,J.M. El procés de feudalització (segle III-XII). Història de Catalunya. Edicions 62.Barcelona.1998
AVENTIN.M. Vilamajor 872-1299. De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme. Editorial AusaSabadell.1990
dimecres, de juliol 08, 2009
Sot de l'Om o Sot de l'Hom?
El terme municipal de Sant Pere de Vilamajor es troba dividit en set veïnats: el veïnat de Santa Susanna, el veïnat de Canyes, el veïnat del Sot de l'Om, el veïnat del Pla, el veïnat dels Boscassos i Vallserena, el veïnat de les Brugueres i el veïnat del Bruguer.
Entenem per veïnat al conjunt de veïns d’una població, barri o carrer. Encara que avui en dia sembli incongruent la disposició actual veïnal de Vilamajor, antuvi es realitzava en funció de les característiques orogràfiques del territori. Cada veïnat correspon a una unitat geogràfica (muntanya, vall) que estava delimitada per un accident geogràfic com una serra o un riu, per posar alguns exemples. Però també hi havia unes limitacions culturals gairebé exclusivament familiars. El cert aïllament (molt petit però existent) produïa endogàmia que permetien unes relacions més estretes entre veïns. La solidaritat, l’ajut, les tasques compartides... encara unien més els membres del veïnat.
Centrem-nos en un veïnat en concret: el Sot de l’Om. Desconec el seu origen atès que no he estat capaç de trobar dit topònim més enllà del segle XIX. Hi ha veïnats, com el de Vila Rasa , Canyes o Brugueres que existeixen des del segle X i XI, però no existeix cap informació respecte el Sot de l’Om. Tot plegat ens permet establir que efectivament des de fa molts anys hi havia una divisió del territori en diferents veïnats, per tant, no ens hauria d’estranyar que la població existent al veïnat del Sot formés part d’un veïnat (encara que sigui amb un altre nom). Masies del veïnat, com Torre Guillera o Can Ribalta, es trobem documentades des de l’any 950.
No fou fins el 30 de Març de 1969 quan l’ajuntament de Sant Pere de Vilamajor aprova la relació d’entitats bàsiques del municipi, entre les quals hi ha el Sot de l’Hom. Veieu que a l’acta de l’ajuntament resta escrit Hom i no pas Om. No és l’única referència atès que el 8 d’octubre de 1870, per les eleccions es divideix el municipi en tres parts o col•legis: a) Santa Susanna, Sot de l'Hom i Muntanya b) Canyes, Pla, Força i Vallserena c) Brugueres, Brugué i Fraixeneda.
Dues referències diferenciades en 100 anys permeten crear dubtes susceptibles sobre el topònim.
El mot Sot l’Om, acceptat a l’actualitat com el vàlid per totes les administracions, podria tenir la seva procedència en l’existència d’Oms, arbres caducifolis que creixen vora els rius (bosc de ribera). No ens ha d’estranyar, malgrat que actualment no hi ha d’oms, de l’existència d’aquest arbres els quals s’havien de desenvolupat al llarg de la riera de Vallserena.
El mot Sot de l’Hom, no acceptat malgrat que encara es pot observar que es troba inserit en cartells anunciadors i en alguns mapes, podria tenir la seva referència a un tipus de tractament que es mereixien certes persones. Durant el segle XVII, hi ha un creixement del món urbà que canvia la societat estamental tancada i reduïda de la baixa edat medieval. La riquesa de la nova burgesia nascuda a la ciutat els permetia un ascens social, podem assolir títols nobiliaris. Es tractava d’un procés que podria allargar-se a través de dues o tres generacions. Aconseguir aquest títol, significava obtenir una sèrie de drets, prerrogatives exclusives que diferenciava aquests individus de la resta de la societat com els privilegis tant els fiscals (exempts dels impostos reials), com polítics (accés a les institucions, corts, Generalitat, amb representació pròpia). O bé prerrogatives de tipus social: addició particular –de als cognoms. Amb el tractament de Hom.
Potser el Sot de l’Hom fa referència al lloc on hi viva una persona amb un títol (Hom) i amb una certa reputació.
La qüestió és que el topònim no queda gens clar qui és i que caldria iniciar un estudi en profunditat per aclarir-ho.
Entenem per veïnat al conjunt de veïns d’una població, barri o carrer. Encara que avui en dia sembli incongruent la disposició actual veïnal de Vilamajor, antuvi es realitzava en funció de les característiques orogràfiques del territori. Cada veïnat correspon a una unitat geogràfica (muntanya, vall) que estava delimitada per un accident geogràfic com una serra o un riu, per posar alguns exemples. Però també hi havia unes limitacions culturals gairebé exclusivament familiars. El cert aïllament (molt petit però existent) produïa endogàmia que permetien unes relacions més estretes entre veïns. La solidaritat, l’ajut, les tasques compartides... encara unien més els membres del veïnat.
Centrem-nos en un veïnat en concret: el Sot de l’Om. Desconec el seu origen atès que no he estat capaç de trobar dit topònim més enllà del segle XIX. Hi ha veïnats, com el de Vila Rasa , Canyes o Brugueres que existeixen des del segle X i XI, però no existeix cap informació respecte el Sot de l’Om. Tot plegat ens permet establir que efectivament des de fa molts anys hi havia una divisió del territori en diferents veïnats, per tant, no ens hauria d’estranyar que la població existent al veïnat del Sot formés part d’un veïnat (encara que sigui amb un altre nom). Masies del veïnat, com Torre Guillera o Can Ribalta, es trobem documentades des de l’any 950.
No fou fins el 30 de Març de 1969 quan l’ajuntament de Sant Pere de Vilamajor aprova la relació d’entitats bàsiques del municipi, entre les quals hi ha el Sot de l’Hom. Veieu que a l’acta de l’ajuntament resta escrit Hom i no pas Om. No és l’única referència atès que el 8 d’octubre de 1870, per les eleccions es divideix el municipi en tres parts o col•legis: a) Santa Susanna, Sot de l'Hom i Muntanya b) Canyes, Pla, Força i Vallserena c) Brugueres, Brugué i Fraixeneda.
Dues referències diferenciades en 100 anys permeten crear dubtes susceptibles sobre el topònim.
El mot Sot l’Om, acceptat a l’actualitat com el vàlid per totes les administracions, podria tenir la seva procedència en l’existència d’Oms, arbres caducifolis que creixen vora els rius (bosc de ribera). No ens ha d’estranyar, malgrat que actualment no hi ha d’oms, de l’existència d’aquest arbres els quals s’havien de desenvolupat al llarg de la riera de Vallserena.
El mot Sot de l’Hom, no acceptat malgrat que encara es pot observar que es troba inserit en cartells anunciadors i en alguns mapes, podria tenir la seva referència a un tipus de tractament que es mereixien certes persones. Durant el segle XVII, hi ha un creixement del món urbà que canvia la societat estamental tancada i reduïda de la baixa edat medieval. La riquesa de la nova burgesia nascuda a la ciutat els permetia un ascens social, podem assolir títols nobiliaris. Es tractava d’un procés que podria allargar-se a través de dues o tres generacions. Aconseguir aquest títol, significava obtenir una sèrie de drets, prerrogatives exclusives que diferenciava aquests individus de la resta de la societat com els privilegis tant els fiscals (exempts dels impostos reials), com polítics (accés a les institucions, corts, Generalitat, amb representació pròpia). O bé prerrogatives de tipus social: addició particular –de als cognoms. Amb el tractament de Hom.
Potser el Sot de l’Hom fa referència al lloc on hi viva una persona amb un títol (Hom) i amb una certa reputació.
La qüestió és que el topònim no queda gens clar qui és i que caldria iniciar un estudi en profunditat per aclarir-ho.
L'immigració francesa a Vilamajor (segles XVI i XVII)
Al llarg dels segles XVI i XVII hi ha un degoteig constant d’immigració francesa al nostre país la qual es reflecteix en els llibres parroquials i actes notarials. Tenim un augment considerable de casaments entre dones catalanes i homes francesos o de testaments on s’anomenaven marmessors a francesos.
Amb la declaració de guerra de França a la corona castellana l’any 1637 , es va matricular als francesos establerts al litoral català amb la finalitat de poder avaluar les possibles represàlies contra els súbdits del rei de França. Les dades que es van obtenir foren el gènere, edat, professió, procedència, diòcesi, anys de residència, itinerari, parents, data d’arribada, possessions…
Les dades ens permeten poder establir les característiques generals dels immigrants francesos:
- És bàsicament masculina (la presència de dones és molt minoritari)
- Procedeixen de les zones més properes als Pirineus
- Solen tenir entre 11 i 20 anys
- Principalment a l’agricultura seguida de professions especialitzades com a mestre de cases, metres d’aixa, fusters o boters.
La cronologia la podem situar:
1. Fase ascendent: final del segle XV – 1540
2. Plenitud immigratòria: 1540 – 1620
3. Declivi immigratori: 1620 – 1660
La quantitat d’immigrants és difícil de determinar atès que a cada població el nombre variava enormement. Les dades demostren que l’immigrant no anava a una població a l’atzar sinó que es dirigia als indrets on tenia parents o coneguts que li facilitaven un allotjament i una feina. Per aquesta raó trobem poblacions amb un major nombre de forasters. En termes exclusivament quantitatius i generalistes, la població immigrant la podríem situar al voltant del 15% de la població masculina a Catalunya
La causa d’aquesta immigració és la pròpia situació geogràfica de Catalunya, la qual està totalment despoblada. També per qué tenen més possibilitats econòmiques, i també per les « Guerres de Religió ». Però la despoblació és un factor important d’atracció davant de la sobreexplotaxió del Pirineu. La possibilitat de trobar feina per bons sous i el fet de tenir una mateixa cultura i una mateixa parla són elements d’atracció.
L’arribada dels francesos a les nostres contrades va produir un augment de les confraries religioses i altres associacions pietoses. El 26 de juliol de 1556, festivitat de Santa Anna, es funda, a Vilamajor, la confraria del Roser dedicada a Rosari, al qual es va fer molt popular després de la batalla de Lepant l’any 1571. Desconec realment si hagués alguna influència francesa en la formació de la confraria, però diversos estudis dictaminen que l’auge de les confraries coincideix amb l’arribada dels francesos.
Malgrat tot, els immigrants no foren totalment acceptats i integrats a causa de les desigualtats econòmiques i jurídiques a causa de ser sospitosos d’ajudar al rei de França i de formar escamots de bandolers (els immigrants sense feina). Tot plegat genera un sentiment anti francès que avui en dia encara és latent (aquí sorgeix el mot gavatx).
No tenim dades fiables de la presència de francesos a casa Vilamajor encara que en Joan Portal i Martí, en el seu llibre La Costa del Montseny, ens dona unes petites referències sobre els francesos situats a La Costa del Montseny i de retruc a Santa Susanna. Sabem que el 1642 Miquel Baucells viu al mas Vallmanya juntament amb Francesc Boier que és estudiant, o Joan Loberia el qual viu a Mas Roca l’any 1646. No podem obviar que probablement la resta de Vilamajor rebé influències de francesos.
Bibliografia
CAPDEVILA MUNTADAS, Maria Alexandra. La Matricula de 1637. Una radiografia dels francesos residents al Maresme. Raco.cat
MILLAS CASTELLVI, Carles. Els altres catalans del segle XVI i XVII. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
PORTALS I MARTÍ, Joan. La Costa del Montseny. Entre el Turó de l¡Home i la Tordera. Història d’una parròquia. Els llibres dels set-ciències. Arenys de Mar 2000.
Amb la declaració de guerra de França a la corona castellana l’any 1637 , es va matricular als francesos establerts al litoral català amb la finalitat de poder avaluar les possibles represàlies contra els súbdits del rei de França. Les dades que es van obtenir foren el gènere, edat, professió, procedència, diòcesi, anys de residència, itinerari, parents, data d’arribada, possessions…
Les dades ens permeten poder establir les característiques generals dels immigrants francesos:
- És bàsicament masculina (la presència de dones és molt minoritari)
- Procedeixen de les zones més properes als Pirineus
- Solen tenir entre 11 i 20 anys
- Principalment a l’agricultura seguida de professions especialitzades com a mestre de cases, metres d’aixa, fusters o boters.
La cronologia la podem situar:
1. Fase ascendent: final del segle XV – 1540
2. Plenitud immigratòria: 1540 – 1620
3. Declivi immigratori: 1620 – 1660
La quantitat d’immigrants és difícil de determinar atès que a cada població el nombre variava enormement. Les dades demostren que l’immigrant no anava a una població a l’atzar sinó que es dirigia als indrets on tenia parents o coneguts que li facilitaven un allotjament i una feina. Per aquesta raó trobem poblacions amb un major nombre de forasters. En termes exclusivament quantitatius i generalistes, la població immigrant la podríem situar al voltant del 15% de la població masculina a Catalunya
La causa d’aquesta immigració és la pròpia situació geogràfica de Catalunya, la qual està totalment despoblada. També per qué tenen més possibilitats econòmiques, i també per les « Guerres de Religió ». Però la despoblació és un factor important d’atracció davant de la sobreexplotaxió del Pirineu. La possibilitat de trobar feina per bons sous i el fet de tenir una mateixa cultura i una mateixa parla són elements d’atracció.
L’arribada dels francesos a les nostres contrades va produir un augment de les confraries religioses i altres associacions pietoses. El 26 de juliol de 1556, festivitat de Santa Anna, es funda, a Vilamajor, la confraria del Roser dedicada a Rosari, al qual es va fer molt popular després de la batalla de Lepant l’any 1571. Desconec realment si hagués alguna influència francesa en la formació de la confraria, però diversos estudis dictaminen que l’auge de les confraries coincideix amb l’arribada dels francesos.
Malgrat tot, els immigrants no foren totalment acceptats i integrats a causa de les desigualtats econòmiques i jurídiques a causa de ser sospitosos d’ajudar al rei de França i de formar escamots de bandolers (els immigrants sense feina). Tot plegat genera un sentiment anti francès que avui en dia encara és latent (aquí sorgeix el mot gavatx).
No tenim dades fiables de la presència de francesos a casa Vilamajor encara que en Joan Portal i Martí, en el seu llibre La Costa del Montseny, ens dona unes petites referències sobre els francesos situats a La Costa del Montseny i de retruc a Santa Susanna. Sabem que el 1642 Miquel Baucells viu al mas Vallmanya juntament amb Francesc Boier que és estudiant, o Joan Loberia el qual viu a Mas Roca l’any 1646. No podem obviar que probablement la resta de Vilamajor rebé influències de francesos.
Bibliografia
CAPDEVILA MUNTADAS, Maria Alexandra. La Matricula de 1637. Una radiografia dels francesos residents al Maresme. Raco.cat
MILLAS CASTELLVI, Carles. Els altres catalans del segle XVI i XVII. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
PORTALS I MARTÍ, Joan. La Costa del Montseny. Entre el Turó de l¡Home i la Tordera. Història d’una parròquia. Els llibres dels set-ciències. Arenys de Mar 2000.
dilluns, de juny 08, 2009
El Centre d'Art de la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor: 1 5 anys d'activitats
Hi havia una vegada un home que cercava uns espais per poder treballar. Hi havia en un poble una rectoria que es tancava a la mort del rector. En aquesta manera de començar un escrit reconeixem l’encapçalament d'un conte. Però aquest conte esdevingué una realitat: l'home que cercava un lloc per treballar era un artista, Josep Plandiura, i el seu lloc de treball fou la rectoria de Sant Pere de Vilamajor.
Des de l'any 1988, l'antiga rectoria de Sant Pere de Vilamajor és un centre residencial per a artistes.
La rectoria era una antiga masia de la família Derrocada donada en herència a un dels seus fills, Benet Derrocada, que fou el primer rector de Sant Pere el 1603.
La masia estava dotada d'horta, camps de conreu i tots els espais i estris per a auto abastir-se. A la façana de la casa hi ha esculpida la data de 1639, any en que es farien els darrers treballs de D’arrebossat -hi ha indicis per suposar-la molt més antiga. Com era propi de les masies de l'entorn, aquesta és de dues vessants de teulada i prou espaiosa per allotjar-hi tots els membres de les tres generacions d'una família normal. A diferència de les altres masies de la plana, pel darrere està adossada al marge, cosa que li permet tenir també accés directe a la primera planta.
El 1986 morí el darrer rector i, donada la manca de sacerdots, es deixà la casa sense inquilí, i s'encarregà la cura de la parròquia al rector veí. Així van quedar les coses fins que després de diferents tempteigs s'inicià el procés de convertir-la en un centre d'art. Els qui coneixien la casa quan era residència dels rectors avui no la reconeixen, de tanta transformació. Sempre respectant l'estil de la casa, s'hi ha fet tot un treball d'adaptació.
La majoria d'estances tenen una altra finalitat: la cuina ha esdevingut sala d'estar; la cort i la pallissa s'han transformat en un gran taller de ferro, al qual s'ha afegit un estudi; la volta per guardar arreus s'ha transformat en cuina; el celler i la quadra, en sala d'exposicions i taller de gravat; el distribuïdor del primer pis obre el camí a més lavabos i més habitacions. Un porxo reconstruït, un taller i un forn de ceràmica a la part del darrere completen les estructures del centre.
Amb els espais oberts del voltant de la casa escalonats en petites feixes hom pot treballar a l'exterior i fruir d'un ampli marge de llibertat. Més enllà de la propietat es troba el bosc i la muntanya i davant la casa l'espai és obert, amb el fons del Montseny, Sant Elies i el Suí.
Es diu que una família és cosa de tres. I foren tres els que dedicaren temps, esforç i molta imaginació a reconvertir aquells espais d'antics corrals i pallissa en tallers.
Aquesta fou la primera tasca dels tres Joseps: Escofet, Plandiura i Poch, des de l'any 1986.
El 1987 es va celebrar a Barcelona una trobada d'artistes coneguda amb el nom d'Art Triangle, en els espais que ocupava l'antiga Casa de Caritat. L'organitzava 1'Ajuntament de Barcelona sota la dirección dlAnthony Caro, escultor brithnic que ja tenia experiencia en aquest tipus de concentracions, i s'hi reuniren artistes de molts paisos. En Josep Plandiura n'era coordinador. Aquest contacte amb artistes estrangers va fer néixer la idea de posar el petit taller de la rectoria al servei dels primers escultors i amics: en Rodger Mack, de Syracuse (EUA); André Fauteux, de Toronto; Clay Ellis, també del Canadh, i Tom Grimsey i Philip Diggle, anglesos.
Finalitzat 1'Art Triangle aquests artistes vingueren a passer uns dies a Sant Pere i naturalment dormiren a l'antiga rectoria.
Per a en Plandiura, aquell taller esdevenia un petit centre d'activitats artístiques amb participació internacional, i la casa tancada s'obria per destinar-la a ser un lloc de residència, inicialment amb unes condicions molt elementals.
Entre aquests primers artistes cal mencionar en Grau-Garriga, que aprofità les instal•lacions del centre per realitzar un encàrrec per als jocs olímpics de Seül, l'any 1988. Una artista francesa, Nathalie Lefevre, s’hostatja al centre el 1989. Aquells dies de convivència del primer grup van marcar, sens dubte, la pauta per a les futures estades.
El tracte familiar, el tarannà obert i acollidor han estat i són encara avui característiques que es consoliden a la Rectoria.
Va ser aquella experiència la que va fer caure la balança del cantó de dedicar la casa a acollir artistes, descartant així altres possibilitats.
Aquesta determinació era ben estranya si tenim en compte el ventall de destinacions que s'han donat a les rectories buides. Era un gest generós i alhora un repte.
FELIÇ ANIVERSARI
Aquest apunt sobre els inicis de la Rectoria contrasta amb el gran nombre de persones que s'han aplegat per celebrar el quinzè aniversari. Aquí s'han donat cita artistes nacionals i estrangers, persones del poble i de la rodalia en un ambient distès, senzill I agradable. Uns ja es coneixien, altres encara no, però tots gaudiren de l'ambient de festa i de poder contemplar una exposició antològica d'aquests 15 anys.
Quina explicació podem trobar al fet que un centre d'art reuneixi un capvespre més de 200 persones per commemorar una efemèride? Hi ha constància de més de 170 artistes nacionals o estrangers que hi han fet una llarga estada. Tots ells han rebut invitació i ens arriben adhesions per carta, per correu electrònic o per telèfon. Altres eren alguns dels centenars de cursillistes que a l'estiu hi han fet forja, gravat, pintura, ceràmica o altres cursos especialitzats. Un tercer grup era el que formaven alguns dels col•laboradors, persones vinculades al centre i que li donen suport econòmic. La resta eren participants difícils d'agrupar: joves i grans, forasters i del poble,acompanyant familiars o amics.
FUNDADORS I MEMBRES D'UNA XARXA DE CENTRES
No voldria equivocar-me a l'hora de fer memòria dels inicis de la participació de la Rectoria en la fundació de la Xarxa de Centres Residencials. Crec recordar que el matrimoni Loughlin, irlandès, havia connectat amb diferents centres i cercava fundar un centre al Pallars en el qual poguessin realitzar l'acolliment d'artistes per dinamitzar aquella zona amb una vessant cultural per la qual podia apostar la Comunitat Europea.
En un d'aquests viatges establi contacte amb la Rectoria i va sorgir la idea d'establir connexionsentre centres.
La primera trobada fundacional fou a Berlin el 15 de gener de 1993, a la Künstlerhaus Bethanien, on representants de 27 centres començaren a parlar de crear una xarxa de centres. La segona tingué lloc a Nica (Franca) l'abril d'aquell mateix any. I la tercera es celebri a Sant Pere els dies 19 i 20 de febrer de 1994. Aquesta fou la més nombrosa -amb cinquanta centres representats- i amb servei de traducció simultània per poder comunicar-se millor.
El resultat d'aquestes trobades es recollí en una publicació editada el 1995 per la Fundació Cartier amb el títol Guide of host facilties for artists on short-term stay in the world. En aquest cartílag es dóna informació de 207 centres residencials i s'hi troba una ressenya de les activitats d'aleshores de la Rectoria amb tota la informació necessària per establir-hi contacte (pàg. 152-153).
Avui dia amb la facilitat que ens dóna la connexió per Internet, s'ha multiplicat el nombre de centres.
Amb una primera observació n'hem comptat més de dos cents, situats en cinquanta-un països.
LA RECTORIA COM A CENTRE RESIDENCIAL
Des de la celebració de la trobada del 1994, la Rectoria esdevingué centre d'atracció per a diferents grups d'artistes. A les característiques del lloc, tan favorables per al treball d'un artista, s'afegia l'atractiu de la proximitat d'una ciutat com Barcelona.
A primers de gener del 1995 visita i s'allotja a la Rectoria un grup de quatre artistes lituans que venien recomanats pel director de 1'Akademie Schloss Solitude de Stuttgart. Del 29 de juny al 20 de juliol de 1995 acollí un grup de vint universitaris americans de Syracuse acompanyats del seu professor, Scott Keeley, i que realitzaren uns crèdits en història d'art i en ceràmica. Un altre grup de vuit estudiants americans féu estada a la Rectoria aquest mateix any acompanyat del professor ceramista Andy Schuster. I un grup de sis finlandeses hi havia fet estada abans per fer un curs de paper.
El 2002 la Rectoria accepti el compromís d'acollir una artista del Quebec, becada per la universitat La Filature, de Gatineau. Entre el Conseil des Arts et des Lettres du Quebec i l’ajuntament de Granollers s'ha signat un acord per portar a terme un projecte d'intercanvi entre artistes del Vallès i del Quebec. L'artista seleccionat per l'entitat del Quebec resideix a la Rectoria perquè els responsables d'aquí (Ajuntament i Museu de Granollers) consideren que la Rectoria és el centre més ben equipat i més ben situat per a l'acollida i el treball dels artistes estrangers.
INVITACIONS ALS ARTISTES DE L'EST
El contacte amb 1'Europa de l'Est, i en concret amb Rússia, s’inicià amb l'acolliment del pintor Alexei Lazarev, que venia amb la seva esposa i la seva filla. El febrer de 1990 rebíem una carta de Budapest fent-nos conèixer els noms dels artistes que vindrien a la Rectoria. Sense cap ajuda oficial ens atrevíem a becar-los durant els tres mesos d'estada. Eren Kiss Ilona, Kis T6th Ferenc, Kislhegi Nagy Adam i un company, Gesa Ferenc Varga i Gésa Samu. Era la resposta a la nostra anada de l'any anterior per establir lligams amb Hongria.
Eizo Sakata, japonès, arribà a la tardor de 1991. Era un entusiasta de les festes de foc i participà activament en la Patum de Berga. D'ell és el cartell del correfoc de Montornès.
L'any 1993 el Centre acollí els artistes xinesos provinents de Chang Chun: Han Xioa, escultor; Yian Jung Hui, pintora, i Wang Dong, ceramista.
Del 9 al 20 de gener de 1995, un grup de cinc persones de la Rectoria visitava Moscou i Sant Petersburg i establia contactes amb l'associació de pintors Moscvrorechie i 1'Akademie de Belles Arts de Sant Petersburg amb la finalitat d'establir un intercanvi d'artistes, intercanvi que es féu efectiu l'any següent.
Amb l'arribada de Rau1 Galusca el 1996 i del també romanès Suhard Liviu, l'any 1997, finalitza aquesta projecció cap a 1'Est i començà l'etapa d’Argentina, de Cuba, de Mexic i de Nicaragua. El bon nom del centre arribi també a aquelles terres americanes portat per alguns amics catalans. D'Argentina vingueren en diferents moments quatre artistes; de Cuba, dos, i de Mèxic, tres. Tots ells sol•licitaren residir a la Rectoria i alguns vingueren per seguir uns cursos dels que es programen
durant l'estiu.
Un cas a part és en Jaime Ortega, l'artista nicaragüenc resident a la Rectoria l'estiu del 2002. Aquest vingué becat pel centre, ja que pertanyia a la fundació d’Ernesto Cardenal a l'illa de Solentiname. El contacte amb aquest jove artista ens féu descobrir la precària situació dels mitjans amb que elaboraven els seus productes artesanals, i ens animarem a recollir diners per adquirir un bon nombre de maquines i eines a fi de facilitar el seu treball amb la fusta. El treball d'acolliment s'ha hagut de compaginar aquest darrer període amb una intensa dedicació a la restauració de l'església del poble i a la realització d'obres de gran format, com han estat 1989 amb Ferran Gomh. Des de 1991 es fan anualment una o dues exposicions en les quals els artistes poden vendre obra seva. Aquestes mostres se celebren als voltants de Nadal o d'una diada que inviti a adquirir o a regalar
peces d'art. Les anomenem transurt.
Moltes persones ja s'han acostumat a comprar un quadre, un gravat, una pega de petit format amb la qual expressaran el seu apreci a parents o amics. Ara que hem celebrat els 15 anys de unes portes per al museu diocesà de Barcelona, unes escultures d'homenatge a Pau Casals i a les romeries per a Palautordera, o una gran escultura per a peu de platja per a Arinaga (Canhries).
ELS SEMINARIS INTERNACIONALS
En un principi es feien seminaris a l'estiu amb participació de professionals de diferents països. La informació s'imprimia en angles i en català. Es volia donar una visió oberta de les possibilitats que el centre podia oferir, tant en espais com en infraestructures.
Més tard, l’experiència aconsellà allargar l'oferta fins a setembre i aprofitar millor els tallers i espais per impartir cursos relacionats amb el ferro i el gravat.
Aquesta orientació cap a aquestes dues especialitats no ha fet desistir d'aprofitar altres oportunitats per treballar matèries com el paper, el plàstic, la pedra, el vidre, la resina o la fotografia.
Tots aquests materials esdevenen font d'inspiració per experimentar noves tècniques. El treball que fa l'artista és el resultant d'un diàleg amb les diferents matèries i les seves combinacions. Al llarg d'aquests 15 anys s'ha donat tot un ventall d'ofertes: ceràmica rakú; natura accions; escultures de vidre; forja, soldadura i oxitall; gravat .
EXPOSICIONS
La Rectoria disposa d'unes sales on s'exposen periòdicament els treballs dels artistes que hi resideixen o dels qui estan vinculats al centre. La primera exposició va tenir lloc el mes de març de dels artistes que han passat per la Rectoria per fer aquesta mostra antològica, cosa que ens omple de satisfacció.
El novembre de 1992, a les sales de la Rectoria exposaren els ceramistes: Rosa Amorós, Glòria Auleda, Maria Bofill, Joan Carrillo, Quart Creixent, Albert Cubells, Ramon Fort, Núria Pic, Martí Royo, Carles Vives i Montse Sanchez.
Teresa Vilarrubias exposa unes pintures al centre l'octubre de 1993. El març de 1994 el pintor Jaume Rodés exposa Racons de Sant Pere i paisatges catalans. D'ell podem dir que durant molts anys resti vinculat al centre treballant en un estudi a les golfes de la casa, on també rebia alumnes. El maig del 1994 Volf Roitman presenta el seu art madi.
El Centre participa també en exposicions que organitzen entitats en altres poblacions, com ara al Museu de Granollers (setembre 1989), a la sala B/M de Granollers (setembre 1989), a la facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona (desembre 1990), en una mostra al carrer al poble de Breda (1990), a la Mostra Internacional d’Art Contemporani organitzada pel Centre Artístic de Sabadell (1990), a la sala de les columnes de Cardedeu, a la Pia Almoina de Barcelona (desembre 1991), a la sala La Salamandre de Cognac, a Franca (octubre 1991), a la sala Sant Jordi de Granollers amb vint-i-dues peces dels set escultors vinculats a la Rectoria (setembre 1993), a Breda amb ocasió de L'art al carrer, al Centre Cívic de Masnou, a Lloret (2003) . En totes aquestes exposicions el centre ha presentat obra nova i del seu fons.
ALTRES ACTIVITATS CULTURALS
El Centre d'Art ha estat organitzador i animador de moltes manifestacions artístiques i culturals. L'any 1988 el poble de Sant Pere celebrà el mil•lenari de Catalunya gracies als actes organitzats pel Centre d’Art: conferències i concert de piano.
Entre els concerts, podem recordar el del grup juvenil K. Bialik, que va actuar l'estiu de 1991. La Rectoria es responsabilitzà d'allotjar cinquanta joves en cases particulars el dia abans del concert i de reunir-los tots en un dinar de germanor. També el concert de L’Orquestra de Cambra del Kremlin acompanyant el flautista valles Claudi Arimany (7 de setembre de 1992), el de L’Orquestra de Cambra de Barcelona sota la direcció de Goncal Comellas (6 de novembre de 1993), les actuacions del pianista Ramon Coll i el flautista Claudi Arimany . Les darreres actuacions musicals foren davant la Rectoria i a la sala municipal La Fàbrica, amb dos concerts de jazz.
La Rectoria va costejar l'edició del primer volum de la història de Vilamajor: Vilamajor, 872-1299. De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme (Ausa, 1990), de la doctora Mercè Aventin, que fou presentat el 5 de maig de 1990. Per portar-la a terme es demana a uns quants artistes que fessin peces (gravat, pintures ...) de petit format que s'inclourien en cada un d'un grup de volums, per què amb el sobrepreu s'arribés allà on amb la venda dels exemplars ordinaris no es podia arribar. Deu ser un cas únic en què uns artistes van pagar l'edició d'un llibre d’història. També va participar en la presentació del volum 9 de la revista anual Monografies del Montseny, en el qual figurava una breu ressenya sobre el centre.
En tots els anys que s'ha representat el Retaule medieval de Francesc Bardera, des del 1994 fins al 2001, la Rectoria ha ofert espais, infraestructures i col•laboració generosa. De la llegenda que dona peu a aquesta representació teatral, en guardem memòria des de 1998 en un monument dedicat a Alfons I, el Trobador, al peu de la torre (avui campanar) del palau comtal.
Des del 2002 la Diputació de Barcelona hi ha instal•lat un punt d'informació per tot el que fa referència a l’àrea del Montseny.
No se'n pot dir altra cosa que reconèixer que el Centre pot fer molt bé un servei d'informació per a tants visitants que arriben al nostre poble entre setmana i els dies festius.
LA RECTORIA I EL POBLE
Tothom sap que aquesta casa és la residencia dels capellans que successivament han estat al servei de l'església i de la gent del poble. Quan a la mort del darrer rector es tancà s'obriren els interrogants iniciats pel i ara que?,) Ningú imaginava que la casa es pogués llogar. Uns la volien per a casa de la vila, altres per a casal de joventut. En el poble mancaven espais coberts i el fet d'acceptar aquell primer any la representació dels Pastorets donà peu a creure que aquest seria el destí de la casa. Altres possibilitats eren convertir- la en residencia d'avis, casa de colònies o allotjar-hi una petita comunitat de religioses. No és gens estrany que quan es començà a veure que es destinava a taller i residencia per a artistes, alguns veïns del poble comencessin a fer córrer opinions per a tots els gustos. De mica en mica la gent va entrar en contacte amb els artistes i aviat pogueren veure col•locades a la gespa de l'espai de dessota la rectoria algunes peces de ferro que no responien de cap manera al concepte que ells tenien d'art. Era art modern! Si de moltes coses s'ha beneficiat el poble, aquesta -la d'entrar en contacte amb l'art actual i de mirar-lo amb respecte- ha estat potser la més evident.
A més, l'art que es fa a la Rectoria ha entrat a l'església per embellir- la i actualitzar-la. Ho ha fet amb el respecte amb que s'entra en una església. El Centre està instal•lat en l'antiga casa rectoral i ocupa igualment els terrenys del seu entorn. Aquesta eventualitat i el fet que el rector sigui un dels fundadors han afavorit que des del centre s'impulsés la restauració de l'església parroquial, necessitada de reformes. Fins a l'any 1986, en que fou nomenat el rector actual, l'església havia estat únicament recuperada dels efectes de la crema del 1936. La possibilitat de comptar amb un bon nombre d'artistes feia temptadora la iniciativa de fer una bona restauració.
El primer pas fou la col•laboració en el projecte de col•locar tres noves campanes per completar el joc al campanar (1988). Després vingueren altres projectes, fins a deixar l'església en l'estat actual. Sempre s'ha pogut comptar amb la col•laboració desinteressada d'en Josep Plandiura. Dues obres seves, el pòrtic i la creu de l'àbsis, són com l'inici i el coronament de tot aquest període de restauració. Una placa posada al mur esquerre de l'atri recorda el nom dels artistes que hi han col•laborat i la data en que ha finalitzat el gruix de la restauració: 13 de desembre de 2002.
Amb aquesta restauració s'ha volgut donar a l'església una imatge més acollidora, tot respectant el marc gòtic en que han estat posades les obres dels diferents artistes.
Tenir un espai verd ple d'escultures ha donat al poble una identitat que ve a complementar el monument històric que formen la torre, l'església i la muralla.
Amb la seva activitat, el centre ha potenciat aquesta part més notable del poble i ha donat a conèixer la seva existència a molts racons del món.
POCH I RUESTES, Josep. El Centre d'Art de la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor: 15 anys d'activitats. Revista Lauro 24. Espai Obert.Granollers. 2003
Des de l'any 1988, l'antiga rectoria de Sant Pere de Vilamajor és un centre residencial per a artistes.
La rectoria era una antiga masia de la família Derrocada donada en herència a un dels seus fills, Benet Derrocada, que fou el primer rector de Sant Pere el 1603.
La masia estava dotada d'horta, camps de conreu i tots els espais i estris per a auto abastir-se. A la façana de la casa hi ha esculpida la data de 1639, any en que es farien els darrers treballs de D’arrebossat -hi ha indicis per suposar-la molt més antiga. Com era propi de les masies de l'entorn, aquesta és de dues vessants de teulada i prou espaiosa per allotjar-hi tots els membres de les tres generacions d'una família normal. A diferència de les altres masies de la plana, pel darrere està adossada al marge, cosa que li permet tenir també accés directe a la primera planta.
El 1986 morí el darrer rector i, donada la manca de sacerdots, es deixà la casa sense inquilí, i s'encarregà la cura de la parròquia al rector veí. Així van quedar les coses fins que després de diferents tempteigs s'inicià el procés de convertir-la en un centre d'art. Els qui coneixien la casa quan era residència dels rectors avui no la reconeixen, de tanta transformació. Sempre respectant l'estil de la casa, s'hi ha fet tot un treball d'adaptació.
La majoria d'estances tenen una altra finalitat: la cuina ha esdevingut sala d'estar; la cort i la pallissa s'han transformat en un gran taller de ferro, al qual s'ha afegit un estudi; la volta per guardar arreus s'ha transformat en cuina; el celler i la quadra, en sala d'exposicions i taller de gravat; el distribuïdor del primer pis obre el camí a més lavabos i més habitacions. Un porxo reconstruït, un taller i un forn de ceràmica a la part del darrere completen les estructures del centre.
Amb els espais oberts del voltant de la casa escalonats en petites feixes hom pot treballar a l'exterior i fruir d'un ampli marge de llibertat. Més enllà de la propietat es troba el bosc i la muntanya i davant la casa l'espai és obert, amb el fons del Montseny, Sant Elies i el Suí.
Es diu que una família és cosa de tres. I foren tres els que dedicaren temps, esforç i molta imaginació a reconvertir aquells espais d'antics corrals i pallissa en tallers.
Aquesta fou la primera tasca dels tres Joseps: Escofet, Plandiura i Poch, des de l'any 1986.
El 1987 es va celebrar a Barcelona una trobada d'artistes coneguda amb el nom d'Art Triangle, en els espais que ocupava l'antiga Casa de Caritat. L'organitzava 1'Ajuntament de Barcelona sota la dirección dlAnthony Caro, escultor brithnic que ja tenia experiencia en aquest tipus de concentracions, i s'hi reuniren artistes de molts paisos. En Josep Plandiura n'era coordinador. Aquest contacte amb artistes estrangers va fer néixer la idea de posar el petit taller de la rectoria al servei dels primers escultors i amics: en Rodger Mack, de Syracuse (EUA); André Fauteux, de Toronto; Clay Ellis, també del Canadh, i Tom Grimsey i Philip Diggle, anglesos.
Finalitzat 1'Art Triangle aquests artistes vingueren a passer uns dies a Sant Pere i naturalment dormiren a l'antiga rectoria.
Per a en Plandiura, aquell taller esdevenia un petit centre d'activitats artístiques amb participació internacional, i la casa tancada s'obria per destinar-la a ser un lloc de residència, inicialment amb unes condicions molt elementals.
Entre aquests primers artistes cal mencionar en Grau-Garriga, que aprofità les instal•lacions del centre per realitzar un encàrrec per als jocs olímpics de Seül, l'any 1988. Una artista francesa, Nathalie Lefevre, s’hostatja al centre el 1989. Aquells dies de convivència del primer grup van marcar, sens dubte, la pauta per a les futures estades.
El tracte familiar, el tarannà obert i acollidor han estat i són encara avui característiques que es consoliden a la Rectoria.
Va ser aquella experiència la que va fer caure la balança del cantó de dedicar la casa a acollir artistes, descartant així altres possibilitats.
Aquesta determinació era ben estranya si tenim en compte el ventall de destinacions que s'han donat a les rectories buides. Era un gest generós i alhora un repte.
FELIÇ ANIVERSARI
Aquest apunt sobre els inicis de la Rectoria contrasta amb el gran nombre de persones que s'han aplegat per celebrar el quinzè aniversari. Aquí s'han donat cita artistes nacionals i estrangers, persones del poble i de la rodalia en un ambient distès, senzill I agradable. Uns ja es coneixien, altres encara no, però tots gaudiren de l'ambient de festa i de poder contemplar una exposició antològica d'aquests 15 anys.
Quina explicació podem trobar al fet que un centre d'art reuneixi un capvespre més de 200 persones per commemorar una efemèride? Hi ha constància de més de 170 artistes nacionals o estrangers que hi han fet una llarga estada. Tots ells han rebut invitació i ens arriben adhesions per carta, per correu electrònic o per telèfon. Altres eren alguns dels centenars de cursillistes que a l'estiu hi han fet forja, gravat, pintura, ceràmica o altres cursos especialitzats. Un tercer grup era el que formaven alguns dels col•laboradors, persones vinculades al centre i que li donen suport econòmic. La resta eren participants difícils d'agrupar: joves i grans, forasters i del poble,acompanyant familiars o amics.
FUNDADORS I MEMBRES D'UNA XARXA DE CENTRES
No voldria equivocar-me a l'hora de fer memòria dels inicis de la participació de la Rectoria en la fundació de la Xarxa de Centres Residencials. Crec recordar que el matrimoni Loughlin, irlandès, havia connectat amb diferents centres i cercava fundar un centre al Pallars en el qual poguessin realitzar l'acolliment d'artistes per dinamitzar aquella zona amb una vessant cultural per la qual podia apostar la Comunitat Europea.
En un d'aquests viatges establi contacte amb la Rectoria i va sorgir la idea d'establir connexionsentre centres.
La primera trobada fundacional fou a Berlin el 15 de gener de 1993, a la Künstlerhaus Bethanien, on representants de 27 centres començaren a parlar de crear una xarxa de centres. La segona tingué lloc a Nica (Franca) l'abril d'aquell mateix any. I la tercera es celebri a Sant Pere els dies 19 i 20 de febrer de 1994. Aquesta fou la més nombrosa -amb cinquanta centres representats- i amb servei de traducció simultània per poder comunicar-se millor.
El resultat d'aquestes trobades es recollí en una publicació editada el 1995 per la Fundació Cartier amb el títol Guide of host facilties for artists on short-term stay in the world. En aquest cartílag es dóna informació de 207 centres residencials i s'hi troba una ressenya de les activitats d'aleshores de la Rectoria amb tota la informació necessària per establir-hi contacte (pàg. 152-153).
Avui dia amb la facilitat que ens dóna la connexió per Internet, s'ha multiplicat el nombre de centres.
Amb una primera observació n'hem comptat més de dos cents, situats en cinquanta-un països.
LA RECTORIA COM A CENTRE RESIDENCIAL
Des de la celebració de la trobada del 1994, la Rectoria esdevingué centre d'atracció per a diferents grups d'artistes. A les característiques del lloc, tan favorables per al treball d'un artista, s'afegia l'atractiu de la proximitat d'una ciutat com Barcelona.
A primers de gener del 1995 visita i s'allotja a la Rectoria un grup de quatre artistes lituans que venien recomanats pel director de 1'Akademie Schloss Solitude de Stuttgart. Del 29 de juny al 20 de juliol de 1995 acollí un grup de vint universitaris americans de Syracuse acompanyats del seu professor, Scott Keeley, i que realitzaren uns crèdits en història d'art i en ceràmica. Un altre grup de vuit estudiants americans féu estada a la Rectoria aquest mateix any acompanyat del professor ceramista Andy Schuster. I un grup de sis finlandeses hi havia fet estada abans per fer un curs de paper.
El 2002 la Rectoria accepti el compromís d'acollir una artista del Quebec, becada per la universitat La Filature, de Gatineau. Entre el Conseil des Arts et des Lettres du Quebec i l’ajuntament de Granollers s'ha signat un acord per portar a terme un projecte d'intercanvi entre artistes del Vallès i del Quebec. L'artista seleccionat per l'entitat del Quebec resideix a la Rectoria perquè els responsables d'aquí (Ajuntament i Museu de Granollers) consideren que la Rectoria és el centre més ben equipat i més ben situat per a l'acollida i el treball dels artistes estrangers.
INVITACIONS ALS ARTISTES DE L'EST
El contacte amb 1'Europa de l'Est, i en concret amb Rússia, s’inicià amb l'acolliment del pintor Alexei Lazarev, que venia amb la seva esposa i la seva filla. El febrer de 1990 rebíem una carta de Budapest fent-nos conèixer els noms dels artistes que vindrien a la Rectoria. Sense cap ajuda oficial ens atrevíem a becar-los durant els tres mesos d'estada. Eren Kiss Ilona, Kis T6th Ferenc, Kislhegi Nagy Adam i un company, Gesa Ferenc Varga i Gésa Samu. Era la resposta a la nostra anada de l'any anterior per establir lligams amb Hongria.
Eizo Sakata, japonès, arribà a la tardor de 1991. Era un entusiasta de les festes de foc i participà activament en la Patum de Berga. D'ell és el cartell del correfoc de Montornès.
L'any 1993 el Centre acollí els artistes xinesos provinents de Chang Chun: Han Xioa, escultor; Yian Jung Hui, pintora, i Wang Dong, ceramista.
Del 9 al 20 de gener de 1995, un grup de cinc persones de la Rectoria visitava Moscou i Sant Petersburg i establia contactes amb l'associació de pintors Moscvrorechie i 1'Akademie de Belles Arts de Sant Petersburg amb la finalitat d'establir un intercanvi d'artistes, intercanvi que es féu efectiu l'any següent.
Amb l'arribada de Rau1 Galusca el 1996 i del també romanès Suhard Liviu, l'any 1997, finalitza aquesta projecció cap a 1'Est i començà l'etapa d’Argentina, de Cuba, de Mexic i de Nicaragua. El bon nom del centre arribi també a aquelles terres americanes portat per alguns amics catalans. D'Argentina vingueren en diferents moments quatre artistes; de Cuba, dos, i de Mèxic, tres. Tots ells sol•licitaren residir a la Rectoria i alguns vingueren per seguir uns cursos dels que es programen
durant l'estiu.
Un cas a part és en Jaime Ortega, l'artista nicaragüenc resident a la Rectoria l'estiu del 2002. Aquest vingué becat pel centre, ja que pertanyia a la fundació d’Ernesto Cardenal a l'illa de Solentiname. El contacte amb aquest jove artista ens féu descobrir la precària situació dels mitjans amb que elaboraven els seus productes artesanals, i ens animarem a recollir diners per adquirir un bon nombre de maquines i eines a fi de facilitar el seu treball amb la fusta. El treball d'acolliment s'ha hagut de compaginar aquest darrer període amb una intensa dedicació a la restauració de l'església del poble i a la realització d'obres de gran format, com han estat 1989 amb Ferran Gomh. Des de 1991 es fan anualment una o dues exposicions en les quals els artistes poden vendre obra seva. Aquestes mostres se celebren als voltants de Nadal o d'una diada que inviti a adquirir o a regalar
peces d'art. Les anomenem transurt.
Moltes persones ja s'han acostumat a comprar un quadre, un gravat, una pega de petit format amb la qual expressaran el seu apreci a parents o amics. Ara que hem celebrat els 15 anys de unes portes per al museu diocesà de Barcelona, unes escultures d'homenatge a Pau Casals i a les romeries per a Palautordera, o una gran escultura per a peu de platja per a Arinaga (Canhries).
ELS SEMINARIS INTERNACIONALS
En un principi es feien seminaris a l'estiu amb participació de professionals de diferents països. La informació s'imprimia en angles i en català. Es volia donar una visió oberta de les possibilitats que el centre podia oferir, tant en espais com en infraestructures.
Més tard, l’experiència aconsellà allargar l'oferta fins a setembre i aprofitar millor els tallers i espais per impartir cursos relacionats amb el ferro i el gravat.
Aquesta orientació cap a aquestes dues especialitats no ha fet desistir d'aprofitar altres oportunitats per treballar matèries com el paper, el plàstic, la pedra, el vidre, la resina o la fotografia.
Tots aquests materials esdevenen font d'inspiració per experimentar noves tècniques. El treball que fa l'artista és el resultant d'un diàleg amb les diferents matèries i les seves combinacions. Al llarg d'aquests 15 anys s'ha donat tot un ventall d'ofertes: ceràmica rakú; natura accions; escultures de vidre; forja, soldadura i oxitall; gravat .
EXPOSICIONS
La Rectoria disposa d'unes sales on s'exposen periòdicament els treballs dels artistes que hi resideixen o dels qui estan vinculats al centre. La primera exposició va tenir lloc el mes de març de dels artistes que han passat per la Rectoria per fer aquesta mostra antològica, cosa que ens omple de satisfacció.
El novembre de 1992, a les sales de la Rectoria exposaren els ceramistes: Rosa Amorós, Glòria Auleda, Maria Bofill, Joan Carrillo, Quart Creixent, Albert Cubells, Ramon Fort, Núria Pic, Martí Royo, Carles Vives i Montse Sanchez.
Teresa Vilarrubias exposa unes pintures al centre l'octubre de 1993. El març de 1994 el pintor Jaume Rodés exposa Racons de Sant Pere i paisatges catalans. D'ell podem dir que durant molts anys resti vinculat al centre treballant en un estudi a les golfes de la casa, on també rebia alumnes. El maig del 1994 Volf Roitman presenta el seu art madi.
El Centre participa també en exposicions que organitzen entitats en altres poblacions, com ara al Museu de Granollers (setembre 1989), a la sala B/M de Granollers (setembre 1989), a la facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona (desembre 1990), en una mostra al carrer al poble de Breda (1990), a la Mostra Internacional d’Art Contemporani organitzada pel Centre Artístic de Sabadell (1990), a la sala de les columnes de Cardedeu, a la Pia Almoina de Barcelona (desembre 1991), a la sala La Salamandre de Cognac, a Franca (octubre 1991), a la sala Sant Jordi de Granollers amb vint-i-dues peces dels set escultors vinculats a la Rectoria (setembre 1993), a Breda amb ocasió de L'art al carrer, al Centre Cívic de Masnou, a Lloret (2003) . En totes aquestes exposicions el centre ha presentat obra nova i del seu fons.
ALTRES ACTIVITATS CULTURALS
El Centre d'Art ha estat organitzador i animador de moltes manifestacions artístiques i culturals. L'any 1988 el poble de Sant Pere celebrà el mil•lenari de Catalunya gracies als actes organitzats pel Centre d’Art: conferències i concert de piano.
Entre els concerts, podem recordar el del grup juvenil K. Bialik, que va actuar l'estiu de 1991. La Rectoria es responsabilitzà d'allotjar cinquanta joves en cases particulars el dia abans del concert i de reunir-los tots en un dinar de germanor. També el concert de L’Orquestra de Cambra del Kremlin acompanyant el flautista valles Claudi Arimany (7 de setembre de 1992), el de L’Orquestra de Cambra de Barcelona sota la direcció de Goncal Comellas (6 de novembre de 1993), les actuacions del pianista Ramon Coll i el flautista Claudi Arimany . Les darreres actuacions musicals foren davant la Rectoria i a la sala municipal La Fàbrica, amb dos concerts de jazz.
La Rectoria va costejar l'edició del primer volum de la història de Vilamajor: Vilamajor, 872-1299. De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme (Ausa, 1990), de la doctora Mercè Aventin, que fou presentat el 5 de maig de 1990. Per portar-la a terme es demana a uns quants artistes que fessin peces (gravat, pintures ...) de petit format que s'inclourien en cada un d'un grup de volums, per què amb el sobrepreu s'arribés allà on amb la venda dels exemplars ordinaris no es podia arribar. Deu ser un cas únic en què uns artistes van pagar l'edició d'un llibre d’història. També va participar en la presentació del volum 9 de la revista anual Monografies del Montseny, en el qual figurava una breu ressenya sobre el centre.
En tots els anys que s'ha representat el Retaule medieval de Francesc Bardera, des del 1994 fins al 2001, la Rectoria ha ofert espais, infraestructures i col•laboració generosa. De la llegenda que dona peu a aquesta representació teatral, en guardem memòria des de 1998 en un monument dedicat a Alfons I, el Trobador, al peu de la torre (avui campanar) del palau comtal.
Des del 2002 la Diputació de Barcelona hi ha instal•lat un punt d'informació per tot el que fa referència a l’àrea del Montseny.
No se'n pot dir altra cosa que reconèixer que el Centre pot fer molt bé un servei d'informació per a tants visitants que arriben al nostre poble entre setmana i els dies festius.
LA RECTORIA I EL POBLE
Tothom sap que aquesta casa és la residencia dels capellans que successivament han estat al servei de l'església i de la gent del poble. Quan a la mort del darrer rector es tancà s'obriren els interrogants iniciats pel i ara que?,) Ningú imaginava que la casa es pogués llogar. Uns la volien per a casa de la vila, altres per a casal de joventut. En el poble mancaven espais coberts i el fet d'acceptar aquell primer any la representació dels Pastorets donà peu a creure que aquest seria el destí de la casa. Altres possibilitats eren convertir- la en residencia d'avis, casa de colònies o allotjar-hi una petita comunitat de religioses. No és gens estrany que quan es començà a veure que es destinava a taller i residencia per a artistes, alguns veïns del poble comencessin a fer córrer opinions per a tots els gustos. De mica en mica la gent va entrar en contacte amb els artistes i aviat pogueren veure col•locades a la gespa de l'espai de dessota la rectoria algunes peces de ferro que no responien de cap manera al concepte que ells tenien d'art. Era art modern! Si de moltes coses s'ha beneficiat el poble, aquesta -la d'entrar en contacte amb l'art actual i de mirar-lo amb respecte- ha estat potser la més evident.
A més, l'art que es fa a la Rectoria ha entrat a l'església per embellir- la i actualitzar-la. Ho ha fet amb el respecte amb que s'entra en una església. El Centre està instal•lat en l'antiga casa rectoral i ocupa igualment els terrenys del seu entorn. Aquesta eventualitat i el fet que el rector sigui un dels fundadors han afavorit que des del centre s'impulsés la restauració de l'església parroquial, necessitada de reformes. Fins a l'any 1986, en que fou nomenat el rector actual, l'església havia estat únicament recuperada dels efectes de la crema del 1936. La possibilitat de comptar amb un bon nombre d'artistes feia temptadora la iniciativa de fer una bona restauració.
El primer pas fou la col•laboració en el projecte de col•locar tres noves campanes per completar el joc al campanar (1988). Després vingueren altres projectes, fins a deixar l'església en l'estat actual. Sempre s'ha pogut comptar amb la col•laboració desinteressada d'en Josep Plandiura. Dues obres seves, el pòrtic i la creu de l'àbsis, són com l'inici i el coronament de tot aquest període de restauració. Una placa posada al mur esquerre de l'atri recorda el nom dels artistes que hi han col•laborat i la data en que ha finalitzat el gruix de la restauració: 13 de desembre de 2002.
Amb aquesta restauració s'ha volgut donar a l'església una imatge més acollidora, tot respectant el marc gòtic en que han estat posades les obres dels diferents artistes.
Tenir un espai verd ple d'escultures ha donat al poble una identitat que ve a complementar el monument històric que formen la torre, l'església i la muralla.
Amb la seva activitat, el centre ha potenciat aquesta part més notable del poble i ha donat a conèixer la seva existència a molts racons del món.
POCH I RUESTES, Josep. El Centre d'Art de la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor: 15 anys d'activitats. Revista Lauro 24. Espai Obert.Granollers. 2003
Subscriure's a:
Missatges (Atom)